Visca la ficció

Era l’escrip­tor italià Umberto Eco qui deia que després de lle­gir les parau­les “hi havia una vegada...” o “temps era temps...” es gene­rava una mena d’encan­teri que feia que a la història que s’expli­cava a con­ti­nu­ació hi pogués pas­sar de tot. És la màgia de la lite­ra­tura, que gràcies a la ima­gi­nació dels escrip­tors i les escrip­to­res ens fa viat­jar en el temps i en l’espai sense neces­si­tat de moure’ns de casa. L’eina idònia per fer-ho és una ficció, un relat, un conte a través dels quals podem aju­dar els lec­tors a enten­dre la rea­li­tat, l’actual o la pas­sada. I, a més, els incen­ti­vem la curi­o­si­tat, motor neces­sari per voler conèixer i saber més, i així créixer i ampliar horit­zons. Aquesta és la idea que vaig mirar de trans­me­tre en un taller d’escrip­tura de relats curts als nens i nenes de cinquè i sisè de l’Escola Santa Fe de Medinyà. L’acti­vi­tat l’orga­nit­zava l’escola con­jun­ta­ment amb la Fira del Conte. El mes de maig pas­sat, la mete­o­ro­lo­gia no va per­me­tre que se celebrés l’edició d’enguany quan estava pre­vista i, final­ment, es farà aquest diu­menge. I allà, al marge de tots els actes, hi podreu lle­gir el resul­tat d’aquell taller. L’heu de bus­car en un lli­bre gegant que han titu­lat Vint històries mai expli­ca­des. Es trac­tava de faci­li­tar-los eines per poder expli­car el seu relat. Els vaig dir que abans d’escriure s’havien de plan­te­jar tres pre­gun­tes. Per què escric? De què vull escriure? I per a qui vull escriure? I una vegada ho van tenir clar, van acon­se­guir tro­bar històries ben interes­sants i es van dei­xar anar a l’hora d’escriure-les. Històries d’amis­tat, de superació, d’aven­tu­res, fantàsti­ques..., con­tes amb girs ines­pe­rats, amb bons i dolents i títols molt sug­ge­ri­dors. I sí, històries que mos­tren que la mai­nada puja ben des­perta pel que fa a tot el que passa al seu vol­tant. S’atre­vei­xen a expli­car una història d’asset­ja­ment esco­lar d’una manera clara i explícita, però al conte saben cap­gi­rar el pati­ment de la nena. O trac­ten el canvi de gènere. I també saben donar mis­sat­ges posi­tius i algu­nes històries dei­xen finals ben oberts. I em fa il·lusió veure que han des­co­bert que han pogut expres­sar com és la seva vida o com els agra­da­ria que fos gràcies a les parau­les, a la ficció.