CATALÀ-VALENCIÀ

Per­so­nal­ment, no tinc gens d’interès que es parle la meua llen­gua al Congrés espa­nyol, perquè l’única repre­sen­tació política que hi vull enviar, a Madrid, és una ambai­xada diplomàtica. Ara bé, men­tre esti­guem sot­me­sos a la metròpoli –Manuel Marín (PSOE) li va reti­rar el micro a Joan Tardà tot renyant-lo que “Roma, fes com els romans”–, la meua llen­gua ha d’estar pre­sent en totes les ins­ti­tu­ci­ons que pague amb els meus impos­tos, ni més ni menys. Per tant, al Congrés espa­nyol, també.

Sem­bla que ara tenim una con­jun­tura en què ells han d’aflui­xar una miqueta el nus amb què ens lli­guen i, doncs, ara ens dedi­quen alguna –no massa– paraula d’amor, sen­zi­lla i ten­dra, i –gràcies, gràcies, gràcies– pot­ser –no està gens clar encara– fins i tot poden arri­bar a no pro­hi­bir-nos par­lar el nos­tre dia­lecto a Madrid-Roma. Com sem­pre que hi ha una pos­si­bi­li­tat d’avançar per a la llen­gua, els espa­nyols ixen a jugar brut. I, així, el govern de PP-Vox a la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana ha tor­nat a agi­tar l’espan­tall cata­la­nista. Un Con­sell que no parla mai valencià –lite­ral­ment– ha eixit a dir que menys encara se n’ha de par­lar a Madrid, però que pit­jor encara és que se’n diga català. Can­vien un con­flicte per l’ús per un de nomi­nal.

Si els estats nació euro­peus s’han ver­te­brat en l’odi a un ene­mic extern, en el cas espa­nyol, aquesta funció l’han rea­lit­zada els ene­mics interns. Sobre­tot, la cata­la­nofòbia, autèntic super­glue d’espa­nyo­li­tat. Així, el bla­ve­risme al País Valencià no és més que l’acli­ma­tació de l’Espa­nya eterna a les nos­tres lati­tuds.

Atenció, però: no hem de con­fon­dre mai el bla­ve­risme amb l’ús con­so­li­dat per segles de tra­dició de dir-ne valencià, de la llen­gua comuna. Sanc­his Guar­ner titu­lava com a “valen­ci­ana” la seua gramàtica de 1950 perquè els valen­ci­ans s’esti­ma­ven –i s’esti­men– més apren­dre la seua llen­gua amb el nom amb què la conei­xen. Enric Valor, el mateix: “El nos­tre valencià, el català de tots.” Patri­o­tes de pedra picada, de llen­gua sen­cera.

Solu­ci­ons polítiques intel·ligents per a paranys polítics de mala fe: si dir-ne català-valencià ens ajuda a par­lar la nos­tra llen­gua a Madrid-Roma per no haver-hi de par­lar-la mai més, ben­vin­guda siga la deno­mi­nació català-valencià. Tin­guem tre­llat, tin­guem seny.