ELECCIONS I SORPRESES

Diu­menge pas­sat vaig anar a botar. Lle­giu-ho bé, que no he escrit votar. Perquè la meva intenció era la d’inten­tar, par­ti­ci­pant, que cap de les for­ma­ci­ons polítiques comptés amb el meu vot, però tam­poc amb la meva abs­tenció. I no va ser fàcil pren­dre la decisió, perquè entenc per­fec­ta­ment qui no volia des­ti­nar ni un minut del seu temps per dipo­si­tar una pape­reta, encara menys en uns temps en què impera la des­a­fecció envers la política. Però tinc molt clar que si, com jo, els que estem farts d’aquest poli­ti­queig, de tanta men­tida i mani­pu­lació, ens que­dem a casa, aquells que es bene­fi­cien de tot això hi sor­ti­ran gua­nyant.

No sé ben bé fins a quin punt la meva pape­reta pot gene­rar, com aque­lla papa­llona batent les ales, un efecte en algun lloc. Però sí que sé que si tots els que pen­sem així decidíssim pas­sar a la par­ti­ci­pació activa, un altre gall can­ta­ria. Els resul­tats finals, encara incerts, ja que estem pen­dents de conèixer les dades ofi­ci­als després del recompte d’aquest cap de set­mana (molt qüesti­o­na­ble, per cert, ja que el que es revisa són les actes i no les pape­re­tes, entre d’altres coses), i afe­gint-hi els vots que pro­ve­nen de l’exte­rior (i dels quals encara no hem tin­gut notícia), han dei­xat alguna sor­presa sobre la taula.

El fet que la con­fi­gu­ració del govern a l’Estat espa­nyol recai­gui sobre la decisió de par­tits inde­pen­den­tis­tes, espe­ci­al­ment el del pre­si­dent Puig­de­mont, té un toc de justícia poètica. I els efec­tes ja s’han començat a veure aquesta set­mana de manera cla­mo­rosa.

Estic gau­dint enor­me­ment de veure com aquells ter­tu­li­ans que s’han pas­sat anys insul­tant el pre­si­dent han hagut de mode­rar el llen­guatge. Com s’han publi­cat por­ta­des que em sem­blen històriques (per exem­ple la de l’ABC, que titu­lava “Puig­de­mont o blo­queig”) i de quina manera ara s’aborda l’amnis­tia en totes les cade­nes com una pos­si­bi­li­tat real.

No sé si la meva pape­reta, per­duda en un mar de tan­tes que es van intro­duir a l’urna per fer emba­lum i inten­tar mos­trar dis­con­for­mi­tat amb el que hi ha, ha pogut aju­dar a obte­nir aquesta situ­ació tan interes­sant. Però m’agrada pen­sar que ha pogut ser­vir, per poquet que sigui. Com les de tants que hi van anar pen­sant que no ser­vi­ria de res.

Com deia la cançó de Pedro Navaja, “la vida te da sor­pre­sas”, i aques­tes elec­ci­ons, de moment, sem­bla que també.