EL MARTIRI DEL MOSSO

El 12 d’octu­bre del 1934, es va cele­brar un con­sell de guerra per jut­jar la cúpula poli­cial que havia par­ti­ci­pat en la revolta del 6 d’octu­bre. A la ban­queta dels acu­sats, hi havia els màxims res­pon­sa­bles poli­ci­als d’ales­ho­res, amb el cap dels Mos­sos d’Esqua­dra, Enric Pérez Farràs, al cap­da­vant. L’escena pot­ser els trans­por­tarà al pre­sent, però ja els adver­teixo que qual­se­vol sem­blança és pura coin­cidència. La qüestió és que en l’escrit de defensa, l’advo­cat del cap dels Mos­sos, Críspulo Moracho, no només va remar­car que els coman­da­ments poli­ci­als havien “estat SOR­PRE­SOS [les majúscu­les són totes meves] per la deter­mi­nació del govern de la Gene­ra­li­tat”, sinó que “com a mili­tars amb un punt d’honor i lle­ials, en decla­rar-se l’estat ANOR­MAL comès pel pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, no podien ni devien, amb dig­ni­tat, aban­do­nar el seu lloc i les seves for­ces”. I, per tal d’esvair qual­se­vol dubte sobre les sim­pa­ties polítiques dels seus defen­sats, va afe­gir que “el govern cen­tral mai havia fre­nat els EXCES­SOS come­sos pel govern de la Gene­ra­li­tat des de l’apro­vació de l’Esta­tut” i que “havia accep­tat com a bones i legals les REBEL·LIONS con­tra el govern cen­tral”. L’advo­cat, doncs, va dei­xar anar una crítica oberta al govern. I no només per la seva actu­ació “anor­mal” la nit del 6 d’octu­bre, sinó també pels “exces­sos” come­sos des del 9 de setem­bre del 1932, quan s’havia apro­vat l’Esta­tut.

Es fa difícil saber com va reac­ci­o­nar la gent d’ales­ho­res a aques­tes crítiques. En aquells moments, no exis­tien les xar­xes soci­als i els mit­jans de comu­ni­cació esta­ven sot­me­sos a la cen­sura, deri­vada de la decla­ració de l’estat de guerra. La qüestió és que l’1 de març del 1936, després de la victòria del Front Popu­lar, el cap dels Mos­sos va tor­nar al nos­tre país con­ver­tit en un heroi. Va ser el pri­mer a bai­xar del tren a Cas­tell­de­fels, el pri­mer que va entrar a la plaça de la República i fins i tot va tenir el pri­vi­legi de par­lar des del balcó de la Gene­ra­li­tat, com el mateix Lluís Com­panys. Ningú li va retreure les crítiques que havia aire­jat en el judici. Només es va recor­dar la seva resistència numan­tina al Palau, els dies de suplici al Cas­tell de Montjuïc men­tre es deba­tia sobre la pena de mort i el seu mar­tiri a la presó. Un his­to­ri­a­dor va dei­xar escrit que la veri­tat no neces­sita màrtirs. La veri­tat segu­ra­ment no, però la qüestió és que els màrtirs exis­tei­xen.