L’iceberg capgirat

L’Estat espa­nyol és l’únic país del món on els ice­bergs suren de cap per avall amb la punta sub­mer­gida i la massa de gel a la vista, un fet que des­a­fi­a­ria totes les lleis de la física i de la flo­ta­bi­li­tat si no fos que la de l’ice­berg és una metàfora per il·lus­trar una altra metàfora menys agra­da­ble com és la de merda que emer­geix de les cla­ve­gue­res de l’Estat com una gran pilota esca­ra­ba­tera.

Les noves reve­la­ci­ons sobre la cons­pi­ració de la poli­cia patriòtica con­tra Pode­mos, coin­ci­dent en el temps i les for­mes amb l’ope­ració orques­trada con­tra l’inde­pen­den­tisme català, com­ple­ten el retrat en blanc i negre d’aquesta supo­sada democràcia espa­nyola on monar­quia, poli­cia, cúpula judi­cial i sis­tema polític s’han cons­tituït en un comando de sapa­dors des­ti­nat a sos­ca­var els fona­ments de l’edi­fici de lli­ber­tats públi­ques, amb els mit­jans de comu­ni­cació en bloc demos­trant que a la renúncia de la sepa­ració dels tres poders, el quart s’hi suma amb una inconsciència ser­vil. N’hi ha que donen la culpa de la crisi de la premsa als lec­tors que mar­xen. El dia que alguns direc­tors de dia­ris es tre­guin la pinça del nas des­co­bri­ran que els cli­ents fugen espa­or­dits per no sen­tir més la pudor de tinta podrida.

És en aquest clima de gla­ci­ació democràtica que l’ice­berg cap­gi­rat es va fent cada cop més gros sense que l’opinió pública s’escan­da­litzi en com­pro­var no només com el gel va aug­men­tant de mida, sinó que ho fa a la vista de tot­hom amb una nor­ma­li­tat abso­luta. Ja poden anar dient els repre­sen­tants gover­na­men­tals espa­nyols que aques­tes pràcti­ques de monar­quia bana­nera han pas­sat a la història i que ara són tan trans­pa­rents, nets i polits. Mun­tar (i des­mun­tar) una orga­nit­zació esta­tal cri­mi­nal d’aquesta mag­ni­tud no és cosa ni d’un dia ni d’un govern, sinó la con­so­li­dació d’una tra­dició de polítiques públi­ques que, en apli­cació de la raó burocràtica, con­si­de­ren que la funció de l’estat no és pas defen­sar la gent sinó pro­te­gir-se dels seus ciu­ta­dans, començant pels més incòmodes i aca­bant per tots aquells que un dia lamen­ta­ran no haver atu­rat la maquinària repres­siva a temps.