de pradera a Betancor

El 20 d’octu­bre del 1933, es va cons­ti­tuir el Tri­bu­nal de Garan­ties Cons­ti­tu­ci­o­nals. Com el seu nom indica, aquest orga­nisme era l’encar­re­gat de vet­llar pel com­pli­ment de la Cons­ti­tució repu­bli­cana, però també de jut­jar els alts càrrecs. El pro­blema, però, no eren les fun­ci­ons que assu­mia, sinó les per­so­nes que l’inte­gra­ven. Entre els seus mem­bres hi havia, per exem­ple, un tra­di­ci­o­na­lista de pedra picada ano­me­nat Víctor Pra­dera. El seu lli­bre sobre El Estado Nuevo es con­ver­ti­ria en una obra de capçalera per a Franco i en el full de ruta per la cons­trucció del “nuevo estado”. Des del seu càrrec al Tri­bu­nal de Garan­ties, Pra­dera va con­tri­buir a anul·lar la llei de con­trac­tes de con­reu, la prin­ci­pal norma apro­vada pel Par­la­ment i, alguns mesos després, també va par­ti­ci­par en el judici con­tra el govern per la revolta del 6 d’octu­bre. Pra­dera ni tan sols man­te­nia les for­mes. Men­tre era vocal del Tri­bu­nal va sig­nar el mani­fest fun­da­ci­o­nal del Blo­que Naci­o­nal que, entre altres coses, pro­po­sava la supressió de la Cons­ti­tució (!) i, pocs dies abans de jut­jar Com­panys, es pas­se­java per Cata­lu­nya i afir­mava que el pre­si­dent “era un agent de la revo­lució” i que “en la seva boge­ria de gran­desa s’havia ima­gi­nat Espa­nya com un poble sotmès”.

El recor­da­tori ante­rior ve al cas per la infor­mació que s’ha donat a conèixer aquesta set­mana, quan hem sabut que Cs, el par­tit de la rege­ne­ració política (sic!), pagava com a asses­sor un vocal de la Junta Elec­to­ral, l’orga­nisme que va deci­dir des­pos­seir Oriol Jun­que­ras de la con­dició d’euro­di­pu­tat i Quim Torra de la de dipu­tat. Alguna per­sona pot pen­sar que es tracta de dos casos poc equi­pa­ra­bles, de dues des­vi­a­ci­ons acci­den­tals que no per­me­ten qüesti­o­nar la pul­cri­tud de les ins­ti­tu­ci­ons. En altres parau­les, de dues excep­ci­ons que no con­fir­men la regla. Però hi ha prou exem­ples, al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, al Suprem, al Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya, al de Comp­tes (i poden afe­gir els orga­nis­mes que vul­guin) per con­cloure que es tracta d’un pro­blema congènit. Les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les estan vici­a­des d’ori­gen i tenen una missió comuna: defen­sar una deter­mi­nada idea de l’Estat, la ultra­con­ser­va­dora. Li podem dir Víctor Pra­dera o Andrés Betan­cor, però el pro­blema, abans i ara, és exac­ta­ment el mateix.