GOVERN, OUS I CISTELLS

Aquests dies estem entre­tin­guts, entre altres coses, amb les nego­ci­a­ci­ons per poder for­mar govern. Unes con­ver­ses que per a molts obser­va­dors s’estan allar­gant massa tenint en compte que els resul­tats de les elec­ci­ons no ofe­rei­xen gai­res dub­tes. L’inde­pen­den­tisme ha gua­nyat i ha resis­tit, un cop més, l’ofen­siva de l’espa­nyo­lisme d’estat. Que el país hagi virat cap a l’esquerra no és tan clar, excepte si es con­si­de­ren d’esquer­res el PSC i el PSOE, el par­tit de les tor­tu­res d’Int­xaur­rondo, del blin­datge de Joan Car­les I, del 155, de la fis­ca­lia que recorre els ter­cers graus, el par­tit que con­si­dera l’habi­tatge de llo­guer fona­men­tal­ment un mer­cat espe­cu­la­tiu i que, per si no hi havia prou pro­ves de pro­gres­sisme, té el suport entu­si­asta de la gran empresa cata­lana a l’hora d’inten­tar for­mar govern a Cata­lu­nya.

Que no hi hagi dub­tes sobre el resul­tat de les elec­ci­ons favo­ra­ble a l’inde­pen­den­tisme no vol dir, això no obs­tant, que hagi de ser clar com vehi­cu­lar aquesta força. Es podria pen­sar que la cosa és evi­dent i que cal­dria que ERC, Junts i la CUP fes­sin via per enten­dre’s i enda­vant les atxes. La can­di­desa de pen­sar que això és tan sen­zill només pot deri­var d’haver estat de vacan­ces a Mart bus­cant senyals de vida des del 2015 fins ahir mateix. L’inde­pen­den­tisme no és un bloc monolític, ans al con­trari, sinó que viu des de fa una dècada immers en una lluita per l’hege­mo­nia que, per cert, no és tan ideològica com de qua­dres diri­gents, de famílies polítiques, un fet que ha pro­pul­sat el procés i alhora l’ha llas­tat, aquí caic i allà m’aixeco.

D’altra banda, hi ha una màxima que ha regit des de temps imme­mo­ri­als les pre­ses de deci­si­ons per­so­nals, fami­li­ars i empre­sa­ri­als a Cata­lu­nya, que és la de no posar mai tots els ous al mateix cis­tell. Embar­car tot l’inde­pen­den­tisme en un tri­par­tit caïnita enmig d’una pandèmia encara incon­clusa i d’una crisi econòmica que tot just acaba d’arren­car a galo­par, amb un estat posant bas­tons a les rodes de manera per­ma­nent, seria, cer­ta­ment, obeir el man­dat de les urnes, però les urnes no pen­sen estratègica­ment, només aple­guen vots. No seria gens desen­ra­o­nat deci­dir que una part de l’inde­pen­den­tisme governés en mino­ria i suports externs men­tre l’altra es manté a l’opo­sició anul·lant o diluint el paper de Sal­va­dor Illa com a alter­na­tiva de govern ofi­cial. Ara mateix, l’obs­ta­cle prin­ci­pal a aquesta fórmula és que hi ha massa cadi­res en joc per dei­xar-se-les per­dre. Aviat sabrem si sor­ti­ran del túnel de la nego­ci­ació amb les llums llar­gues o bé amb les cur­tes.