West side story

Els pares ana­ven cada dis­sabte al ves­pre al cine, i aquell dia van tor­nar entu­si­as­mats. Havien vist una pel·lícula de nom estrany, West side story, i el pare me la va expli­car: Romeu i Juli­eta can­tat i ballat. West side story: deuen ser les pri­me­res parau­les en anglès que he pro­nun­ciat. Què volien dir? El dic­ci­o­nari no em va aju­dar. Per què story i no his­tory? Quina diferència hi havia? West era ‘oest’. Un oest sense cow­boys. Side? Com que era petit i la pel·lícula no era “apta” me la vaig per­dre. Em vaig fer rega­lar un disc de 45 revo­lu­ci­ons que con­te­nia qua­tre de les cançons que s’hi inter­pre­ten. Després, el disc gran amb tota la banda sonora. Em sal­tava les cançons que menys m’agra­da­ven. Mai el pròleg ni Amèrica, ni el mambo ni el ball del garatge. El ball del garatge em feia ballar el cap i el cos. Pri­mer va ser el disc i després la pel·lícula. La va pro­gra­mar al cine del col·legi el pare Josep Mai­xenchs, el futur fun­da­dor de l’ESCAC que ara acaba de morir. Espe­rant veure-la, no diré que em vaig pas­sar nits sense dor­mir, sinó que me les vaig pas­sar somi­ant. M’hau­ria pogut dece­bre i va ser al con­trari. Des de lla­vors, em vaig fer un entu­si­asta del cine musi­cal. Encara ho soc.

Els nois més grans del col·legi edi­ta­ven una petita revista. No sé si van ser ells els que em van con­vi­dar a col·labo­rar-hi o vaig ser jo qui em vaig ofe­rir. Hi vaig publi­car la crítica de West side story. És el pri­mer arti­cle de la meva pròpia story, o his­tory. No l’he tor­nat a lle­gir. Si no lle­geixo els arti­cles de fa dos dies, afi­gu­rin-se la ver­go­nya de tor­nar a un de fa més de cin­quanta anys. Hi deia que el punt flac de West side story és el per­so­natge Tony, un fleuma que de cap manera és creïble com a antic cap d’una de les dues ban­des enfron­ta­des? Segur que no. Ho he pen­sat a còpia de veure la pel·lícula i fer-me gran. La revista va anar a parar a la Bibli­o­teca Popu­lar, que reco­llia tot el que s’edi­tava a Mataró. La bibli­o­tecària, la Pilar Cua­drada, va comen­tar el meu arti­cle al pare. “Per què no me n’has dit res? Diu que escrius bé.” Jo era un callat, un intros­pec­tiu. A casa, un mort. Pobres pares.

Un dia, al Cen­tre de Cul­tura Con­tem­porània de Bar­ce­lona (CCCB), que sem­pre pro­gra­men coses rares, van pro­jec­tar títols de crèdit de pel·lícules famo­ses. Els millors, els del final de West side story, amb els noms escrits amb guix a les tàpies del West Side. Quan vaig anar a Nova York vaig voler veure el barri. Sabia que ja no exis­tia, però hi vaig evo­car els pares, el pare Mai­xenchs, el cine de col·legi, els dis­cos... “Avui, en un cine de Nova York, he pen­sat en el de Pala­fru­gell”, deia Pla. Una cosa: les cançons que em sal­tava són ara les que més m’agra­den.

Molts anys més tard, el pare seguia els meus arti­cles a El Punt. “He cone­gut el meu fill lle­gint-lo”, deia.