Paper mullat

Fa gai­rebé setanta-cinc anys, el 10 de desem­bre del 1948, l’Assem­blea Gene­ral de les Naci­ons Uni­des va adop­tar la Decla­ració dels Drets Humans, un docu­ment que reco­llia trenta arti­cles amb què es volia defen­sar i sal­va­guar­dar els drets civils i polítics, econòmics i soci­als i dels infants, els migrants i les per­so­nes amb dis­ca­pa­ci­tat. En l’arti­cu­lat també es mani­fes­tava la volun­tat de llui­tar deci­di­da­ment en con­tra del racisme, de la dis­cri­mi­nació de les dones, de la tor­tura, de la des­a­pa­rició forçosa. Ja lla­vors no hi va haver prou con­sens perquè tingués cate­go­ria de trac­tat inter­na­ci­o­nal. No ens vam posar d’acord per esta­blir aquests mínims per garan­tir una con­vivència justa i pacífica. És gros! Els estats que en teo­ria esta­ven dis­po­sats a sig­nar no podien garan­tir ni com­pro­me­tre’s a res­pec­tar-los, aquests drets. I per aquest motiu, es va deci­dir rebai­xar-lo a decla­ració –de bones inten­ci­ons–, la qual cosa supo­sava afe­blir-lo, ja que la decla­ració seria tin­guda en compte com un ideal, com una ori­en­tació pel bon govern de la huma­ni­tat. Santa Innocència! És prou sabut que quan són reco­ma­na­ci­ons, ori­en­ta­ci­ons, sug­ge­ri­ments acaba que­dant en no res perquè ningú s’ho creu, ningú ho valora i, per tant, es menysté. Som així. I aquesta manera de pen­sar i d’actuar genera una altra con­seqüència. Si no hi ha san­ci­ons, no s’aca­ten ni es com­plei­xen lleis, ni trac­tats, ni nor­mes. Ha pas­sat sem­pre, i en el cas dels drets humans, per desgràcia nos­tra, no ha pas sigut una excepció. Al con­trari. Des de lla­vors, hi ha hagut més països que es pas­sen la Decla­ració dels Drets Humans per l’arc del tri­omf. Els uns perquè tenen prou poder i diners per fer-ho i els altres perquè apli­quen aque­lla regla de tres que diu “si el meu veí no ho com­pleix, jo tam­poc”. I així han anat en aug­ment els casos de vio­la­ci­ons o con­cul­ca­ci­ons d’aquests drets més que no pas la defensa, pre­ser­vació i pro­moció d’aques­tes prer­ro­ga­ti­ves bàsiques i essen­ci­als per a una soci­e­tat que es vanta de ser justa. Però no ho és. Si es decla­ren guer­res pre­ven­ti­ves perquè sí; si s’aixa­fen els drets de la mai­nada, dels migrants, de les dones i dels dis­ca­pa­ci­tats, si es fomenta i es per­met el racisme i la tor­tura amb total impu­ni­tat... és paper mullat.