IMPULSORS GENÈTICS

És de sobres sabut que tots els eco­sis­te­mes natu­rals tenen els seus pro­pis meca­nis­mes d’ajus­ta­ment, i que si s’alte­ren es posa en risc la seva super­vivència. El típic exem­ple per enten­dre-ho és el dels conills a Austràlia. Els ani­ma­lets no exis­tien al con­ti­nent fins que s’hi van començar a intro­duir a mit­jan segle XVIII. Les pri­me­res intro­duc­ci­ons no van pro­vo­car gai­res pro­ble­mes perquè eren ani­mals domèstics. Però a mit­jan segle XIX un dels colons angle­sos va deci­dir que volia caçar-ne per dis­tracció i es va fer por­tar a la seva finca de l’estat de Victòria, al sud-est del país, tretze pare­lles de conills sal­vat­ges. Aquests, més espa­vi­lats que els domèstics, es van escam­par, van pro­crear i aviat es van con­ver­tir en una plaga que afec­tava tot el con­ti­nent. Com que no tenien cap depre­da­dor natu­ral, van pros­pe­rar de tal manera que van des­plaçar més de tres-cen­tes espècies d’ani­mals i plan­tes autòcto­nes. La solució que es va bus­car va ser intro­duir una altra espècie nova, un tipus de gui­lla, perquè els cacés i aju­dar així al con­trol de la població. Però les gui­lles de seguida van des­co­brir que era més fàcil ali­men­tar-se d’ani­mals com coa­les, que no les conei­xien i per tant no els tenien por. Vist que l’estratègia no tenia èxit, les auto­ri­tats aus­tra­li­a­nes també van inten­tar erra­di­car la plaga –estem par­lant de cen­te­nars de mili­ons de conills– pro­pa­gant malal­ties, però els ani­mals s’hi han tor­nat resis­tents. No és estrany que es con­si­deri una de les catàstro­fes ecològiques més impor­tants de la història. Tot ple­gat ens recorda fins a quin punt l’acti­vi­tat humana pot ser nefasta per als eco­sis­te­mes, ja sigui voluntària­ment, per des­co­nei­xença, indi­ferència o acci­dent.

El cas dels conills aus­tra­li­ans, però, pot que­dar en mera anècdota davant d’un revo­lució bio­tec­nològica que ha posat en alerta bona part de la comu­ni­tat científica i, per des­comp­tat, acti­vis­tes pel medi ambi­ent. Es tracta dels impul­sors genètics, un pas de gegant que per­met alte­rar les lleis de l’evo­lució. Resu­mint-ho molt, es tracta de modi­fi­ca­ci­ons genètiques que es poden fer en tota una espècie. Gràcies a la nova tècnica Crispr, que per­met edi­tar els gens, es podrien alli­be­rar a la natura exem­plars d’una espècie alte­rats perquè les seves modi­fi­ca­ci­ons fos­sin here­ditàries. Per exem­ple, modi­fi­car mos­quits de tal manera que en una o dues gene­ra­ci­ons es tor­nes­sin estèrils i des­a­pa­rei­xes­sin. Què pas­sa­ria, però, amb els ocells o els rat­pe­nats que es men­gen els mos­quits? Com s’alte­ra­rien els eco­sis­te­mes? Més de dues-cen­tes enti­tats eco­lo­gis­tes i científiques ja han dema­nat a la Unió Euro­pea una moratòria perquè s’impe­deixi fer expe­ri­ments d’aquest tipus, ja que són incon­tro­la­bles, no es pot saber quins efec­tes tin­drien, i a més són irre­ver­si­bles. L’engi­nye­ria genètica apli­cada a eco­sis­te­mes sen­cers, expli­quen, és engi­nye­ria evo­lu­tiva. Una engi­nye­ria que per­me­tria modi­fi­car éssers vius de manera per­ma­nent en la natura, no només al labo­ra­tori, amb con­seqüències impre­dic­ti­bles no només per al medi ambi­ent, sinó també per a la salut humana.