L’OCTUBRE, REIVINDICAT

El 18 de febrer del 1936, dos dies després de les elec­ci­ons que van donar el tri­omf al Front d’Esquer­res, el diari La Huma­ni­tat obria amb un titu­lar con­tun­dent: “Octu­bre, rei­vin­di­cat; la República, recon­quis­tada.” Un xic més avall, just al cos­tat d’una imatge de Lluís Com­panys, ales­ho­res empre­so­nat al penal del Puerto de Santa Maria, hom insis­tia en la idea que “el poble [...] ha rei­vin­di­cat el 6 d’octu­bre”. l afe­gia: “El gest d’aque­lla hora tràgica i tene­brosa era el gest d’una ciu­ta­da­nia culta, alerta, viva, que es dis­po­sava a bar­rar el pas al fei­xisme.” Es fa difícil resu­mir millor el sen­tit de bona part dels sim­pa­tit­zants d’esquer­res, que van viure aque­lla victòria elec­to­ral com una “rei­vin­di­cació” de la revolta del 6 d’octu­bre del 1934 –més enllà d’impli­car-se, enten­dre o com­par­tir el gest del govern encapçalat per Lluís Com­panys–, però que també la van inter­pre­tar com un punt i a part, com un desig de resi­tuar el rellotge al 14 d’abril del 1931, quan tot estava per fer i tot sem­blava pos­si­ble, man­lle­vant parau­les del poeta.

Aque­lla victòria va per­me­tre alli­be­rar els pre­sos i que retor­nes­sin els exi­li­ats, res­ti­tuir el govern de la Gene­ra­li­tat i repren­dre l’acti­vi­tat par­la­mentària, amb l’apro­vació de la llei de con­trac­tes de con­reu com a prin­ci­pal icona de les esquer­res cata­la­nes. I, fins i tot, va ali­men­tar el somni d’un oasi català, d’una recu­pe­ració del diàleg entre les for­ces polítiques i soci­als. També és veri­tat, i no cal per­dre-ho de vista, que tot això va ser pos­si­ble perquè aque­lles elec­ci­ons del 16 de febrer del 1936 eren a les corts, perquè les esquer­res van gua­nyar en el con­junt d’Espa­nya i perquè entre els milers de repre­sa­li­ats i exi­li­ats hi havia mili­tants i diri­gents de la can­di­da­tura del Front Popu­lar, amb el PSOE al cap­da­vant. Si el tri­omf o la repressió s’hagues­sin limi­tat a tot Cata­lu­nya es fa difícil pen­sar que els esde­ve­ni­ments s’hau­rien desen­vo­lu­pat de la mateixa manera. En qual­se­vol cas, les elec­ci­ons són, ara i sem­pre, una eina pode­rosa per trans­for­mar la rea­li­tat; un tor­ce­braç per­ma­nent i gai­rebé mira­culós, capaç d’esber­lar les por­tes de les pre­sons o esmi­co­lar les tan­ques de les fron­te­res. I, fins i tot, capaç de fer-nos retro­ce­dir en el temps, ni que sigui espi­ri­tu­al­ment, per retor­nar a un dia d’octu­bre i a una república som­ni­ada.