LA REMOR DELS SABRES

Ales seves memòries, el líder de la CEDA, José María Gil Robles, explica un epi­sodi sor­pre­nent. Ens situem el 18 d’octu­bre del 1934. Aquell dia, el govern ha cele­brat un Con­sell de Minis­tres al Palau Naci­o­nal per deba­tre l’indult als coman­da­ments dels Mos­sos d’Esqua­dra, alguns dels quals han estat con­dem­nats a mort arran de la seva par­ti­ci­pació en la revolta del 6 d’octu­bre. La reunió és extre­ma­da­ment tensa, amb el pre­si­dent de la República dis­fres­sat de Henry Fonda i inten­tant convèncer aquells quinze homes sense pie­tat, que estan dis­po­sats a dei­xar que corri la sang. Men­tre els polítics deba­ten, els mili­tars reac­ci­o­na­ris es mos­tren indig­nats. Aque­lla mateixa nit, els gene­rals Fan­jul i Goded es reu­nei­xen amb un dipu­tat de la CEDA per tras­lla­dar-li el seu males­tar: “Sabem –li diuen– que estan dis­po­sats a indul­tar aquells traïdors [...] i això és into­le­ra­ble.” Gil Robles, que en aquells moments té tres minis­tres al govern, es mos­tra dis­po­sat “a seguir el camí que el mateix exèrcit mar­qui”, una reflexió ben inqui­e­tant en boca d’un polític. En aquesta ocasió, l’exèrcit no se sent en con­di­ci­ons “d’impe­dir que el poder cai­gui en mans de les esquer­res”; dit d’una altra manera, no es veu amb força (dis­cul­pes per la iro­nia) de fer un cop d’estat, entre altres raons perquè el mateix Franco ha assu­mit poders de cap de l’Estat Major i es troba ins­tal·lat al Minis­teri de la Guerra, des d’on repri­meix amb duresa la revo­lució d’Astúries.

L’epi­sodi ante­rior, ben repre­sen­ta­tiu de les cons­tants cons­pi­ra­ci­ons dels mili­tars con­tra el poder civil, ve al cas per la notícia que s’ha donat a conèixer fa pocs dies sobre la ini­ci­a­tiva d’un grup de mili­tars espa­nyols reti­rats. En el text, els mili­tars con­si­de­ren que la uni­tat d’Espa­nya “està en perill” per la feblesa del govern de Pedro Sánchez i el fet que ha optat “per la coa­lició amb els comu­nis­tes i el suport d’inde­pen­den­tis­tes / col­pis­tes cata­lans i pro­e­tar­res bas­cos”, i cri­ti­quen que es per­me­tin “vio­lents alda­rulls inde­pen­den­tis­tes i col­pis­tes amb petició d’indults a con­dem­nats per sedició”. Han pas­sat (afor­tu­na­da­ment) els anys, però no deixa de sob­tar la carta blanca amb què comp­ten a Espa­nya deter­mi­nats sec­tors a l’hora de fer osten­tació de com­por­ta­ments anti­de­mocràtics men­tre d’altres es veuen abo­cats a l’exili o a la presó.