Contra direcció

Quan el lec­tor lle­geixi aquest arti­cle, la mani­fes­tació de l’11-S serà immi­nent o ja s’haurà cele­brat i tot­hom voldrà lle­gir-ne el resul­tat quan­ti­ta­ti­va­ment, sobre­tot els uni­o­nis­tes. Perquè, diguin el que diguin aquells que tenen l’ego més gran que la seva iden­ti­tat col·lec­tiva, la mani­fes­tació de la Diada Naci­o­nal de Cata­lu­nya no s’ha fet mai per fer con­tent cap par­tit, ni cap govern, ni cap mili­tant de l’abs­ten­ci­o­nisme res­sen­tit, sinó per mos­trar a Espa­nya i al món que el poble català vol alli­be­rar-se del seu domini. I fer-se veure al car­rer és una manera tan clara i evi­dent de mos­trar el rebuig a aquesta situ­ació que fins ara sem­pre ha moles­tat sobi­ra­na­ment el govern espa­nyol. Però aquest any també molesta el de Cata­lu­nya perquè es fan córrer con­sig­nes con­tra la seva manera de con­duir política­ment les aspi­ra­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. Una manera de con­duir i d’argu­men­tar con­tra la mobi­lit­zació popu­lar que accen­tua la impressió de ser molt sem­blant a la d’aquell que anava con­tra direcció i acu­sava d’infrac­tors els que li venien de cara.