Opinió

A fons

EL DIA DESPRÉS

Mires per la finestra i el món és estrany, desconegut. Els carrers són buits i el silenci ho impregna tot
Els moments que avui enyores són aquells que el dia després valoraràs molt més

Mires per la fines­tra i el món és estrany, des­co­ne­gut. Els car­rers són buits i el silenci ho impregna tot. La teva quo­ti­di­a­ni­tat ha des­a­pa­re­gut, s’ha esfu­mat d’avui per demà. Sense avi­sar-te, sense pre­pa­rar-te. Tot s’ha cap­gi­rat, s’ha trans­for­mat. I vius amb angoixa. Patei­xes pels teus i per aque­lles per­so­nes que no conei­xes. Per la teva i per totes les famílies. Milers de pen­sa­ments, milers d’imat­ges et sac­se­gen cada moment men­tre inten­tes, amb una mica de música i un bon lli­bre, eva­dir-te durant uns minuts. I et repe­tei­xes que el mal­son pas­sarà, que arri­barà el dia després. Neces­si­tes aquesta escletxa de llum, d’espe­rança. Neces­si­tes for­ces per seguir, per con­ti­nuar, per tirar enda­vant.

Per això, inten­tes ima­gi­nar aquest demà. Quan podràs abraçar, després de set­ma­nes, els pares, els avis, els ger­mans, els tiets, els cosins. Quan podràs sopar, com fas molts dijous, amb la colla d’amics. Quan podràs entrar al super­mer­cat sense una mas­ca­reta i sense patir per cada movi­ment. Quan podràs fer aque­lla cami­nada de diu­menge que t’omple de for­ces i ener­gia per a tota la set­mana. Quan podràs asseure’t en una ter­rassa per fer el cafè men­tre fulle­ges el diari. Quan podràs tor­nar a tre­pit­jar la redacció i com­par­tir amb els com­panys aquells temes que t’interes­sen. Quan podràs fer una entre­vista pre­sen­cial i gau­dint del tracte de tu a tu que la fa sin­gu­lar. Quan podràs entrar a un estudi de ràdio o a un plató de tele­visió per ana­lit­zar els titu­lars més des­ta­cats de la jor­nada. I tan­tes altres esce­nes que for­men part del teu dia a dia, de la teva insig­ni­fi­cant rutina.

Són els moments que avui enyo­res i són aquells que el dia després valo­raràs molt més. Perquè quan puguis veure els pares, els avis, els ger­mans, els amics, et fal­ta­ran petons. Els neguits que avui t’impreg­nen, perquè tens fami­li­ars aïllats sense saber si patei­xen el maleït virus, s’esvai­ran. Quan puguis tor­nar a mirar, a par­lar, a tocar aque­lles per­so­nes que esti­mes, no podràs con­te­nir les llàgri­mes. Però seran reals, pre­sen­ci­als. I les podràs com­par­tir. Arri­barà aquest moment i voldràs que el temps s’aturi. Perquè ara només mal­des perquè les hores i els dies pas­sin ràpid, perquè el comp­ta­dor es posi a zero. L’excep­ci­o­na­li­tat, la incer­tesa, la soli­tud d’avui t’esgar­rifa. Només anhe­les la ja apre­ci­ada quo­ti­di­a­ni­tat.

Pot­ser ja no recor­des l’estrès, les pres­ses i el ritme frenètic. O, fins i tot, els vol­dries recu­pe­rar. Aque­lla acti­vi­tat, aquell anar i venir, aquell neguit que et manté viva i enèrgica, però que pot­ser no et deixa temps per valo­rar tot allò que avui no tens i a què t’agra­da­ria afer­rar-te. Perquè neces­si­tes comu­ni­car-te, moure’t, com­par­tir per sen­tir-te plena, feliç, rea­lit­zada. Perquè saps que sense la vida en soci­e­tat la majo­ria de coses per­den sen­tit.

La bui­dor i la tris­tesa d’aquests dies t’hau­ria d’aju­dar a edi­fi­car el dia després. L’endemà. Perquè hauràs de recons­truir mol­tes coses. Però ho podràs fer sabent què és el real­ment impor­tant. La família, els amics que hi són sem­pre i mai des­a­pa­rei­xen i alguns col·legues. La feina, que ja no saps si és feina o plaer, perquè t’omple d’ale­gries i et sorprèn cada dia. Un dinar o una tarda de cinema. Tot això que ara no tens. I que el dia després aca­ri­ciaràs, perquè ara ja saps que és més que un tre­sor. Perquè entre la gri­sor i la por hauràs pogut iden­ti­fi­car els autèntics regals i valors de la vida. Els imma­te­ri­als i, sovint, imper­cep­ti­bles però essen­ci­als, indis­pen­sa­bles, únics, insubs­tituïbles.

El dia després arri­barà. I hauràs de saber-lo ges­ti­o­nar emo­ci­o­nal­ment perquè mai més et quedi aque­lla paraula per dir, aquell gest per rega­lar, aque­lla mirada per com­par­tir, aquell desig per expres­sar. El dia després arri­barà i no serà fàcil. Però arri­barà. I t’hi hauràs d’enfron­tar. I ens hi hau­rem d’aga­far. I l’hau­rem de viure com­par­tint els dolors i gua­rint-nos amb amor i espe­rança.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor