FNC, 80 ANYS

Era el 4 de maig del 1940. Feia tan sols vuit mesos que havia començat la Segona Guerra Mun­dial i fal­ta­ven només sis set­ma­nes perquè les botes dels sol­dats de la Wer­macht res­so­nes­sin amb alti­vesa pels car­rers del París ocu­pat. En aquesta ciu­tat, al número 39 del car­rer Marois, un grup de patri­o­tes d’un país que aca­bava de per­dre una guerra es van reu­nir per fer front a la dic­ta­dura que asso­lava la seva pàtria i ima­gi­nar-se un futur en lli­ber­tat. Al domi­cili par­ti­cu­lar del rellot­ger Joan Masot i Roda­mi­lans, un català que a prin­ci­pis dels anys vint s’havia esta­blert a la capi­tal fran­cesa, va néixer l’Orga­nit­zació, com es va conèixer aquell grup de resis­tents, tot i que, dos anys després, a pro­posta de J. Cor­nu­de­lla, ja es deia Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya. El nucli ini­cial estava inte­grat per Cor­nu­de­lla, Antoni Andreu Abelló, Manuel Cru­ells i Mar­cel·lí Perelló, pro­ce­dents d’Estat Català, i per Jaume Martínez Ven­drell, Daniel Car­dona i Enric Pagès, de Nosal­tres Sols! La neces­si­tat d’aple­gar patri­o­tes de tra­di­ci­ons polítiques dife­rents, a l’entorn de l’objec­tiu únic d’una Cata­lu­nya inde­pen­dent, sumà mili­tants ori­gi­na­ris d’ERC, el POUM, ACR, la CNT i l’FNEC, entre d’altres. La branca política de l’orga­nit­zació era coman­dada per Joan Cor­nu­de­lla i Manuel Cru­ells, men­tre que J. Martínez Ven­drell en diri­gia la mili­tar, en una estruc­tura que feia pen­sar en el model irlandès de resistència naci­o­nal: Sinn Féin i IRA. En ple con­flicte bèl·lic mun­dial, la gent del Front col·laborà amb els ser­veis secrets de països ali­ats com França i la Gran Bre­ta­nya, als quals pas­sava infor­mació d’interès mili­tar i por­tu­ari de l’inte­rior de l’Estat espa­nyol, i també amb el govern polonès a l’exili, cre­ant xar­xes d’evasió de per­se­guits pel nazisme o de pilots aba­tuts a França per l’ene­mic, acci­ons que van merèixer el reco­nei­xe­ment dels governs democràtics, que en van con­de­co­rar alguns mili­tants. Però l’espe­rança que aque­lla col·labo­ració anti­fei­xista amb el món democràtic com­portés posi­ci­o­na­ments posi­tius, en el futur, sobre la causa cata­lana, mai no esde­vingué rea­li­tat.

El Front va man­te­nir sem­pre la direcció a l’inte­rior del país ocu­pat, cap on entra­ven clan­des­ti­na­ment mili­tants pro­ce­dents de França i tenien lloc les pri­me­res acci­ons: repar­ti­ment de fulls volants, pin­ta­des rei­vin­di­ca­ti­ves a les parets, col·locació d’explo­sius en dependències ofi­ci­als, soli­da­ri­tat amb els patri­o­tes empre­so­nats i pen­jada de ban­de­res, entre les quals des­ta­quen les col·loca­des al trans­bor­da­dor aeri del port de Bar­ce­lona, la Sagrada Família i el Palau de la Música Cata­lana. La seva pri­mera gran cai­guda tingué lloc el novem­bre del 1943, quan la poli­cia fran­quista detingué una setan­tena de mili­tants inde­pen­den­tis­tes. Per Sant Jordi del 1945, apa­regué Per Cata­lu­nya, por­ta­veu clan­destí del Front, capçalera que conegué diver­ses èpoques, a la qual segui­ren Horit­zons, Parers i Opi­ni­ons i, ja el 1964, la publi­cació Ara. El 18 d’abril del 1946, a la casa pai­ral d’Esteve Albert a Dos­rius (Maresme), se celebrà la I Con­ferència de l’orga­nit­zació, enmig d’unes mesu­res estric­tes de segu­re­tat, a causa de les diver­ses deten­ci­ons de mili­tants, i la II tingué lloc el novem­bre de l’any següent, a Sant Just Des­vern, on es passà de front patriòtic a par­tit polític, un cop des­ar­ti­cu­lada la branca mili­tar. El Front feu el seu I Congrés a Mont­ser­rat, el 1974, i defensà el soci­a­lisme auto­ges­ti­o­nari i els Països Cata­lans com a marc ter­ri­to­rial de la nació cata­lana. Qua­tre anys abans s’havia cons­tituït el Bloc Català d’Estu­di­ants i la Joven­tut Obrera del FNC, àmbits en què el Front aspi­rava a créixer i, el 1968, un sec­tor dels joves del par­tit se n’havia escin­dit per cons­ti­tuir el Par­tit Soci­a­lista d’Alli­be­ra­ment Naci­o­nal dels Països Cata­lans (PSAN). Alguns mili­tants de pri­mera hora i acti­vis­tes més joves dona­ren suport a la via armada per la inde­pendència, motiu pel qual es poden tro­bar per­so­nes vin­cu­la­des al Front en els dife­rents grups armats cata­lans, exis­tents al llarg de les dar­re­res dècades del segle pas­sat.

El Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya, fona­men­tal­ment una orga­nit­zació de resistència naci­o­nal a la dic­ta­dura i que tingué quinze dele­ga­ci­ons inter­na­ci­o­nals, no s’adaptà a la tran­sició poste­rior a la mort de Franco i, el 1990, acabà la seva vida col·lec­tiva a l’inte­rior de l’ERC de l’època, després de diver­ses ali­an­ces elec­to­rals i de resul­tats migrats a les urnes. Antics mem­bres del Front van arri­bar a ser dipu­tats del PSC, CiU i ICV, com a expressió pre­cisa del des­con­cert col·lec­tiu de l’època. En gene­ral, la gent del Front ha estat exem­ple de patri­o­tisme irre­duc­ti­ble, gene­ro­si­tat per­so­nal i hero­isme silenciós, per­so­nes de pedra picada que se la van jugar pel país en els anys de la negra nit, con­vençuts que, un dia, veu­rien sor­tir el sol de la lli­ber­tat.