Opinió

Tribuna republicana

DIÀLEG I SOLUCIONS

El reconeixement del conflicte per part del govern espanyol és una victòria de l’agenda catalana
La part espanyola ara mateix és el govern Sánchez, no és l’Estat. I aquest és el primer problema

La gestió de la con­vo­catòria de la nova tro­bada de la taula de nego­ci­ació, cons­tituïda durant l’ante­rior legis­la­tura amb el govern Sánchez, deu haver cos­tat molt més del que s’explica. Ara bé, ni la cons­ti­tució ni la gestió de la part cata­lana no han estat gens ade­qua­des a la natu­ra­lesa del con­flicte i al repte que suposa una foto­gra­fia inter­na­ci­o­nal.

Més enllà de les lliçons apre­ses, de les diver­ses ver­si­ons i del cost afe­git a la desunió que la ciu­ta­da­nia per­cep, el que és segur és que el reco­nei­xe­ment del con­flicte per part del govern Sánchez i del seu equip és una victòria de l’agenda cata­lana. La repressió que s’està vivint, els indults amb inha­bi­li­ta­ci­ons polítiques i les peti­ci­ons d’extra­dició en marxa per als polítics exi­li­ats, fan que el con­text del con­flicte sigui prou com­plex per com­pren­dre que la meto­do­lo­gia de la nego­ci­ació i la dinàmica d’exigència de referèndum i amnis­tia que posa sobre la taula la part cata­lana no és ni de bon tros una tasca sen­zi­lla.

El lide­ratge polític de Pere Ara­gonès, com a actual pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, li ha de ser reco­ne­gut si s’ha acor­dat una taula entre governs. Si la posició de Junts per Cata­lu­nya és la d’insis­tir a obrir el perímetre de la nego­ci­ació, s’imposa a curt ter­mini un nou acord entre par­tits de govern per acla­rir-nos la situ­ació i evi­tar nous epi­so­dis públics de dis­crepància, que només gene­ren des­pres­tigi i feblesa davant el món en la lluita per una inte­gració del prin­cipi democràtic d’auto­de­ter­mi­nació. Sigui com sigui, quan Escòcia està apos­tant amb nor­ma­li­tat per un nou referèndum l’any 2023, i el Canadà ha tor­nat a obrir la porta a una llei molt més clara per al Que­bec, és inver­sem­blant que l’agenda d’aquesta taula pivoti cap a un nou esta­tut o des­carti d’entrada aques­tes opci­ons. És evi­dent que no serà fàcil, però és més evi­dent que serà impos­si­ble si l’elec­to­rat plu­ral inde­pen­den­tista no hi és pre­sent.

Apel·lar a la res­pon­sa­bi­li­tat és neces­sari. No ser­vim el fracàs en safata.

La lluita per l’hege­mo­nia política a Cata­lu­nya ja sabem que és l’autèntic miratge. Només cal veure l’evo­lució elec­to­ral al País Basc, on durant molts anys es va prac­ti­car el fra­tri­cidi elec­to­ral amb cos­tos altíssims, per ado­nar-se que a Cata­lu­nya la plu­ra­li­tat de l’inde­pen­den­tisme s’allu­nya del model escocès, amb un sol par­tit.

Crec que el fet que alguns líders, d’amb­dues parts, pre­ten­guin emu­lar l’altre és un mal endèmic de fa deu anys que ens ha cos­tat bas­tants errors. Però la dimensió del con­flicte amb l’Estat i la neces­si­tat que la política intel·ligent actuï amb pro­fes­si­o­na­li­tat i altura de mires és impres­cin­di­ble.

En aquest sen­tit, és al pre­si­dent Ara­gonès a qui li cor­res­pon ara lide­rar aquesta etapa i qui té la difícil labor de can­viar la cul­tura política del país.

A l’Estat espa­nyol, fins a la pri­mera reunió de la taula de diàleg, mai s’havia reco­ne­gut un con­flicte ter­ri­to­rial, i es va esce­ni­fi­car una reunió de nego­ci­ació. Aquest esce­nari for­mal és valuós, i és bo nodrir-lo de la millor política i nego­ci­ació. A Irlanda del Nord, pri­mer es va adop­tar una decisió d’estat i, després, es va arti­cu­lar la meto­do­lo­gia. I la nego­ci­ació va ser mul­ti­di­men­si­o­nal. La comissió de revisió de sentències i la comissió de drets humans van ser les més relle­vants. Aques­tes van ser inte­gra­des per advo­cats, acadèmics, alguns d’estran­gers. I va dis­po­sar de fons euro­peus per a la rein­te­gració labo­ral dels pre­sos. Hauríem d’apren­dre del rea­lisme britànic, amb tot el que com­porta.

En el nos­tre cas, encara està per veure si la volun­tat de l’Estat és real. Tenim una cúpula del PP, mal­grat la dis­sonància d’alguns mili­tants, que ni tan sols està oberta a la reno­vació del CGPJ i que vol que la fis­ca­lia actuï en con­tra de qual­se­vol actu­ació política del govern espa­nyol en la recerca de solu­ci­ons.

La part espa­nyola ara mateix és el govern de Sánchez, no és l’Estat. I aquest és el pri­mer pro­blema.

Tan­ma­teix, hauríem d’apren­dre alguna cosa dels altres indrets, de la nos­tra història i del valor dels ges­tos. Pot­ser ara, qui faci més esforç per la uni­tat efec­tiva, i qui sigui capaç de pac­tar les dis­crepàncies amb dis­creció, com sem­pre s’ha fet en la bona política, serà qui gua­nyi pres­tigi.

El món és gran, Europa està en ple debat de fede­ració per la neces­si­tat de man­te­nir força glo­bal, i el Bre­xit ha donat algu­nes lliçons. Un esce­nari com aquest ofe­reix pos­si­bi­li­tats i eines. I Cata­lu­nya es mereix que la gestió del moment tin­gui una altura de mires i una pro­fes­si­o­na­li­tat d’excel·lència.

Els 3.000 repre­sa­li­ats, l’existència també del 50% de població no inde­pen­den­tista i la lògica que la democràcia és essen­ci­al­ment evo­lució per al govern del poble, fa que tot el cata­la­nisme, sense excep­ci­ons, se senti con­cer­nit en la recerca de solu­ci­ons efec­ti­ves.

Ho neces­si­tem.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.