HO TORNAREM A FER

Obrir la porta de casa per tor­nar a tre­pit­jar el car­rer asfal­tat o de terra, salu­dar qui passa pel vol­tant amb un som­riure, un gest o una paraula. Ram­ble­jar, seure en un banc i pren­dre-hi el sol, veient pas­sar la gent. Sen­tir a la cara l’aire fresc del matí, quan la llum comença, o el comiat de la claror, a hora fos­cant. Notar l’escal­for ama­ble o incòmoda del sol del mig­dia i la pluja ines­pe­rada que et mulla el ros­tre. Acom­pa­nyar els nets a jugar al parc o a la Casa de la Festa i gau­dir de nou de la cuca­fera, la mulassa, el drac, la víbria, el bou, l’àliga, el lleó, el griu, el Negrito i la Negrita, els gegants vells, els moros i els nanos, expli­car-ne, per enèsima vegada, tot el que en saps de cadas­cun i repe­tir un altre cop les matei­xes fotos.

Anar al cinema, sub­mer­gir-te en la fosca de la sala i dei­xar-te endur per la pel·lícula, la música, les imat­ges, els intèrprets, la soli­desa del guió, la seducció del relat o la cons­ta­tació que aquest no era el film que espe­ra­ves. Fer un recor­re­gut per la car­te­llera dels tea­tres de la capi­tal, triar una obra o un con­cert, mun­tar-te el dia per la gran ciu­tat, anar a dinar en un lloc de con­fiança, una cuina amiga, i que­dar-te a dor­mir a Bar­ce­lona. Visi­tar una expo­sició que fa temps que volies veure i que ara ja estan a punt de clau­su­rar. Pujar al metro o al bus, aga­far el tren, veure com van omplint-se els seients sense saber qui et tocarà al cos­tat i, un cop has arri­bat a destí, sen­tir-te un més entre la ger­nació que belluga atra­fe­gada, amunt i avall. Recu­pe­rar tots els sorolls del bro­git urbà, les veus des­co­ne­gu­des, el so dels clàxons, els retrunys de les per­si­a­nes dels esta­bli­ments que s’apu­gen o s’abai­xen, els colors del semàfor, valo­rar les pres­ses, gau­dir de les pau­ses, entre l’allau de via­nants acce­le­rats i turis­tes deso­ri­en­tats. Pas­se­jar, sense cap des­ti­nació prèvia, dei­xant-te endur per l’ins­tint o la man­dra.

Per­dre’t pels car­re­rons que esti­mes o pels que et són des­co­ne­guts, com una nova des­co­berta. Retro­bar-te amb espais públics que feia temps que no freqüenta­ves, sor­pren­dre’t amb els can­vis, les boti­gues noves que hi han obert, els esta­bli­ments vells que ja han tan­cat. Badar davant d’un apa­ra­dor, alçar els ulls i des­co­brir la façana des­co­ne­guda d’edi­fi­cis prop dels quals pas­ses tot sovint. Anar a la lli­bre­ria de sem­pre a tafa­ne­jar-hi nove­tats i a cer­car-hi sor­pre­ses ama­ga­des en els pres­tat­ges, tot reme­nant-ne els lli­bres. Entrar a la lli­bre­ria de vell o de segona mà amb l’espe­rança d’una veri­ta­ble tro­ba­lla per a tu, que, abans, ho va ser també per a l’ante­rior pro­pi­e­tari. Tor­nar a fer con­ferències arreu del país i pre­sen­ta­ci­ons de lli­bres, par­ti­ci­par en tau­les rodo­nes i pren­dre part en col·loquis i sim­po­sis.

Fer cas­tells, posar-te la camisa de la colla, la faixa, el moca­dor, tan­car els ulls, abai­xar el cap i fon­dre’t en una mar de braços, cos­sos, crits i emo­ci­ons. Omplir car­rers, pla­ces i avin­gu­des per mani­fes­tar-te, colze a colze, amb tot de per­so­nes des­co­ne­gu­des, a favor d’una causa noble, en con­tra d’una injustícia. Cami­nar per les lle­res seques dels rie­rols, acom­bo­ia­des a cada vora per tots els colors de la natura, a la recerca de les cire­re­tes de pas­tor, les més ver­me­lles, en pai­sat­ges soli­ta­ris on senyo­re­gen el silenci, la len­ti­tud i la calma. Tru­car als amics per repren­dre la roda de sopars i dinars ara a casa dels uns, ara a la dels altres, riure i enra­o­nar, i posar-nos al dia de tot, xafar­de­ries prin­ci­pals i rumors en curs, tot inclòs. Cer­car un nou dis­sabte per fer la tro­bada men­sual amb els amics de l’ACA (Agència Cata­lana de l’Aren­gada) per com­par­tir l’aren­gada fre­gida, amb alls i toma­ques, ama­nida de ceba crua i oli­ves negres, fesols fre­gits i un porró de cava ben fred. Fer un cafè asse­guts en una ter­rassa, com­par­tint l’estona amb algú que fa temps que no veies o, tot sol, lle­gint el diari o un lli­bre, tot el goig dels petits pla­ers. Que­dar per fer el ver­mut, abans de dinar, qua­tre oli­ve­tes per picar i pata­tes de bossa, tot fent-la petar amb una con­versa tan agra­da­ble com intrans­cen­dent, perquè el temps no té cap pressa. Tor­nar als res­tau­rants de sem­pre, amb la com­pa­nyia de sem­pre, per men­jar-hi el de sem­pre i tor­nar a dir, com sem­pre, que la pròxima vegada tas­taràs un plat nou, sabent que, segu­ra­ment, no ho faràs mai. Encai­xar les mans amb força, estrènyer algú amb una abraçada ben intensa, trans­me­tent tota la joia de viure, nova­ment. Fer petons d’afecte, d’amis­tat, de pro­tecció, d’agraïment, les besa­des més fami­li­ars, les més amo­ro­ses i les més sen­su­als, con­te­nint tot el desig del món, amb la volun­tat que siguin per­du­ra­bles en el record, perquè seran ple­nes de vida. La molta que ens caldrà en enda­vant per tor­nar-ho a fer tot.