VUITANTA ANYS DESPRÉS

Fa vui­tanta anys. És molt temps. Els esce­na­ris, els per­so­nat­ges i el con­text històric han can­viat de dalt a baix. Però els éssers humans sem­blem obse­dits a repe­tir els matei­xos errors, a caure en les matei­xes temp­ta­ci­ons. La nos­tra història, tot sovint, sem­bla un ritor­ne­llo ina­ca­ba­ble i cansós. Fa vui­tanta anys, el govern espa­nyol d’ales­ho­res, que havia asso­lit el poder a par­tir d’un cop d’estat que havia pro­vo­cat una guerra sag­nant i havia con­vi­dat les potències fei­xis­tes a bom­bar­de­jar la seva pròpia població, que havia ini­ciat una repressió san­guinària sense marge per al perdó, fa vui­tanta anys, aquest govern va ini­ciar una ope­ració d’estat per cap­tu­rar i assas­si­nar un pre­si­dent. Com milers de com­pa­tri­o­tes nos­tres, havia mar­xat a l’exili per inten­tar sal­var la seva vida i la de la seva família. Però fa vui­tanta anys, la poli­cia secreta de l’Estat més san­gui­nari de la història, la Ges­tapo, el va segres­tar i el va extra­dir il·legal­ment. Fa vui­tanta anys, aquells mili­tars que havien encapçalat un cop d’estat, el van tor­tu­rar, el van humi­liar i van cele­brar una paròdia de judici en què el van acu­sar, iro­nies de la vida, “d’opo­sar-se a l’Alza­mi­ento”. I, l’endemà de lle­gir-li la sentència, el van assas­si­nar.

Han pas­sat vui­tanta anys, però quan mirem al nos­tre vol­tant, només sabem veure un ras­tre de repressió. Un pre­si­dent i mig govern (tots ells esco­llits a les urnes) a l’exili i per­se­guits judi­ci­al­ment, igual­ment com altres polítics i can­tants. Un altre pre­si­dent inha­bi­li­tat per haver pen­jat una pan­carta al balcó del Palau en què es lle­gia “lli­ber­tat pre­sos polítics i exi­li­ats” i una justícia espa­nyola que segueix mar­cant la política i el calen­dari elec­to­ral català. Un vice­pre­si­dent i mig govern més a la presó per haver orga­nit­zat una con­sulta democràtica en què van par­ti­ci­par més de 2 mili­ons de ciu­ta­dans. Cen­te­nars de ciu­ta­dans pro­ces­sats i vili­pen­di­ats públi­ca­ment, tots ells sense pro­ves i sot­me­sos a pro­ces­sos judi­ci­als kafki­ans. I al cap­da­vant de tot, un govern espa­nyol que, mal­grat dir-se d’esquer­res i haver assu­mit un com­promís par­la­men­tari, es mos­tra incapaç d’asseure’s a dia­lo­gar; tot ple­gat, men­tre deixa que la repressió avanci ina­tu­ra­ble. Han pas­sat vui­tanta anys. Qui ho diria.