Quim l’intel·lectual
Si amb els presidents s’apliqués aquell costum medieval d’anomenar els monarques amb àlies que representen les seves virtuts o els seus defectes (Guifré el Pelós; Alfons el Benigne...) al president Torra l’hauríem d’anomenar Quim l’intel·lectual. I el seu darrer llibre, El quadern suís –un joc fonètic amb El quadern gris de Pla– n’és la mostra més reeixida. Només un intel·lectual té el bagatge per connectar, i no morir en l’intent, el pensament de Ramon Llull amb la macroeconomia actual.
Torra es va començar a implicar en el catalanisme actiu per l’interès que li despertaven els principals personatges del periodisme català en l’època republicana (Rodoreda, Gaziel, Pla). Tots aquests personatges, en un moment o altre, van passar pel cantó helvètic. Com també hi va passar el canonge Felip de Malla –futur president de la Generalitat– de camí cap al concili de Constança. O ell mateix que, en la seva etapa d’alt directiu d’una companyia d’assegurances, va haver de bregar “amb la mentida, la maleïda mentida i l’estadística” dels comitès de direcció. Llegint El quadern suís, de vegades tens la sensació que qui et parla és l’Stephan Zweig d’El món d’ahir –quan retrata la raonable vida vienesa d’abans de la Primera Guerra Mundial– i en altres moments se t’apareix el Thomas Mann de La muntanya màgica. Aquí el protagonista no va a veure la seva estimada ingressada en un sanatori als Alps, com en la novel·la de Mann, sinó que és l’esposa de Torra, Carola, qui el va a visitar per descobrir el Jungfrau i el Cerví, aquelles muntanyes “tan innecessàriament altes” que deia Pla. Tot i que en el llibre hi transiten des de la Ben Plantada i el mestre Casals fins a Glastone (“el polític més important del segle XIX a Anglaterra”) i l’escriptor romàntic De Quincey (“l’assassinat com una de les belles arts”), la més citada és la seva esposa i després Napoleó, que no apareix com el gran estratega, sinó com “el gran tirà cors que va fer i desfer països segons la seva conveniència”. I que tant Suïssa com Catalunya en van patir les conseqüències. Ja sabem que la història és una subjectivitat curiosa i que l’amor, com deia la filòsofa búlgara Julia Kristeva, és el zenit de la subjectivitat.
