Per què no s’acaben els desnonaments?

Els polítics no es cansen de repetir que la crisi ha quedat enrere. És cert, podem compartir que la virulència de la crisi econòmica ja fa mesos que s’ha esvaït, però algunes conseqüències d’aquella recessió virulenta encara cuegen.

L’any passat, cada dia 36 famílies catalanes van perdre el seu habitatge perquè no van havien pogut pagar el lloguer o la hipoteca. Van ser 13.000 casos molt tristos de persones que es van quedar sense llar. Aprofundint en aquelles xifres, cal dir que Catalunya encara lidera el rànquing de desnonaments, molt per sobre de comunitats com Andalusia, que té més habitants. Ara, els alcaldes s’han sumat a les entitats socials per reclamar la llei catalana contra els desnonaments –impugnada pel PP el 2016–, que segur que hauria evitat a moltes famílies abandonar la casa com a conseqüència de preus terriblement abusius.

Si seguim gratant, el 2017 dues terceres parts dels desnonaments (8.624) van ser per impagaments de lloguer; en canvi, els que van ser per execució hipotecària es van reduir un 14% respecte al 2016. Enguany, ja són 7.977 desnonaments, 4.955 dels quals per no poder fer front al lloguer. Hem sentit moltes vegades que pugen els lloguers a Catalunya, i més concretament a Barcelona, una ciutat molt turística, on per a moltes persones és impossible viure en molts dels seus barris. Hi ha zones a la capital catalana on s’ha incrementat el 30% el preu del lloguer, i en alguns casos més extrems ha augmentat el doble. Quines són les causes que hi hagi tants desnonaments en un moment que el creixement econòmic està per sobre del 3%?

N’hi ha diverses. De fet, l’ONU recomana que la despesa en habitatge no pugui excedir el 30% dels ingressos d’una unitat familiar. A Catalunya, en canvi, els llogaters hi estan destinant el 47% dels ingressos i en els cas dels joves, per sota dels 35 anys, un 65%. Això és intolerable.

Irene Sabaté, portaveu del sindicat de llogaters de Barcelona, explicava a L’Econòmic fa uns mesos que hi ha més d’un centenar d’edificis de propietat horitzontal a Barcelona que han estat comprats per fons d’inversió. Aquestes compravendes s’han produït amb una vocació especulativa, és a dir, amb la finalitat de buidar edificis on hi ha llogaters, de vegades per fer-hi apartaments turístics però no necessàriament. També hi ha un altre perfil que és simplement fer habitatges de luxe o d’alt nivell moltes vegades només per especular. Sabaté denuncia que aquest sindicat ha trobat deu societats immobiliàries de caire diferent que controlen 3.000 habitatges a la ciutat. Aquests 3.000 pisos han estat comprats per aquestes empreses i estan sotmesos a processos de buidatge i d’encariment. Són pisos i apartaments que estaven ocupats i que van deixant d’estar-ho per aquesta pressió, o bé perquè no es renova el lloguer, o bé perquè s’apuja molt i així s’asseguren que el llogater no el podrà assumir i acabarà marxant. Són dues maneres de buidar els pisos. És l’anomenant desnonament invisible. Per tant, sí, l’especulació incrementa els preus.

Una altra causa que no ajuda en aquestes relacions de lloguer és el paper dels intermediaris immobiliaris, ja que ara mateix a la ciutat de Barcelona hi ha la llei no escrita, però que es compleix, que els honoraris d’aquests intermediaris els paga al 100% el llogater, quan el que estan fent aquestes figures intermediàries és proveir d’un servei als propietaris. Si el cost de l’intermediació recaigués en part en el propietari, aleshores potser no voldria que hi hagués tanta mobilitat en els contractes perquè així evitaria les despeses de tramitació i tanta paperassa.

Una altra causa és la falta de lloguer públic. A Barcelona, només l’1,5% del parc de lloguer és habitatge públic. En la majoria de ciutats europees, es parla d’una mitjana del 15%. Aquí hi ha molt camí a recórrer. Hi ha polítiques deliberades i una legislació dissenyada per provocar aquests efectes. Una de les legislacions que més sobresurt és la modificació de la llei d’arrendaments urbans del 2013, que estableix una disminució dels contractes. Abans tenien una durada de cinc anys, més tres de pròrroga, obligatòria, i ara s’han escurçat a tres anys i un de pròrroga. I, a més, es diu que l’augment de preus no ha d’estar condicionat a cap indicador, per exemple, l’IPC.

En ciutats europees molt turístiques, a diferència de Barcelona, els inversors es troben una legislació molt més garantista amb els llogaters. En resum, l’administració té molta feina a fer.