El perill de les emocions
Avancem fins al camp de batalla armats amb floritures verbals
Publicat originàriament el 1994, El error de Descartes (Descartes Error: Emotion, Reason and the Human Brain, Ed. Pan Macmillan) és un llibre de referència en la literatura que navega en els mars inabastables de la ciència i la filosofia. Partint de la premissa descartiana “penso, per tant existeixo”, el seu autor, Antonio Damasio, prestigiós investigador en neurofisiologia d’origen portuguès, contraposa tota mena d’arguments que intenten demostrar com les emocions i els sentiments no només tenen un paper rellevant en la racionalitat humana, sinó que el resultat de les reaccions subjectives que podríem definir com emoció és un ingredient imprescindible en gairebé totes les decisions que prenem.
Ara bé, què pot succeir si fem descansar totes les preses de decisions únicament en les columnes i els pilars de les nostres emocions? La teoria ens ensenya que la raó s’ha de saber desempallegar de les interferències de les emocions per aconseguir que les decisions siguin adoptades amb el màxim rigor i objectivitat. És allò que ens deien a casa: “Nena, compta fins a cent abans de parlar...” “Nena, sempre s’ha de pensar amb el cap fred per no córrer el risc d’acabar pensant amb els peus.” Però la pràctica –ai, la pràctica!– demostra que els fracassos gairebé sempre guanyen els èxits per golejada, precisament perquè traïm la teoria que tan sàviament ja ens havia advertit.
I en això els catalans hi tenim la mà trencada. Deixar-nos gronxar pels cants edulcorats de les emocions ha estat la gota malaia de la nostra història, la més recent i la més antiga. I bressolats feliçment per les emocions, hem comès errors estratègics (podem presumir de tenir-ne un currículum ben galdós) que els enemics sense ànima, perquè en tenim per donar i per vendre, han aprofitat a cor què vols, cor què desitges. Avancem fins al camp de batalla armats amb floritures verbals que anirien com l’anell al dit en un retir espiritual al monestir de Poblet.
Les emocions ens fan cantar els cants més bells contra la injustícia provada. Les cantades, però, de res no serveixen quan l’estratègia, si és que alguna vegada va existir, està desapareguda sense haver lliurat encara un combat en el món real.
