EL COLOM COM A METÀFORA
Des de les classes de religió de la infantesa, que ens explicaven l’episodi bíblic del colom missatger que va portar a Noè una branca d’olivera com a prova del retrocés de les aigües després del diluvi universal, que no m’havia parat a pensar en aquestes aus. De fet, els coloms més aviat m’enutgen, per molt que siguin el símbol de la pau. Suposo que és perquè cada vegada que creuo la plaça Catalunya, m’assalta el pressentiment que, de l’estol palpitant que se m’aproxima amenaçadorament, algun es despistarà i xocarem.
Ahir, però, vaig començar a mirar-los d’una altra manera. Mentre contemplava l’exquisida proposta escènica de la Nit de les Lletres Catalanes a Santa Coloma de Gramenet –amb colom missatger inclòs; no debades, a la ciutat, hi ha una gran tradició– vaig pensar que, potser, a causa de l’aprensió que em generen, n’havia menystingut la seva importància històrica: quan notificaven triomfs o derrotes, o quan transportaven mostres de sang als hospitals amb un tubet enganxat a la pota, gràcies a la facultat excepcional que tenen per tornar sempre a casa. Mentre els mariners necessiten sextants per navegar i els excursionistes, brúixola per orientar-se, els coloms saben a l’instant –pel camp magnètic de la Terra i la posició del Sol– en quina direcció han de volar.
I mentre un colom volava, metafòricament parlant, des de Santa Coloma fins a la presó de Lledoners, jo pensava en els reptes passats i presents d’aquesta ciutat que ha acollit les successives onades migratòries de l’Estat... i d’arreu. Una ciutat on, en els anys seixanta, nombrosos veïns es van fer la casa amb les seves mans i es van asfaltar els carrers. Una ciutat on el capellà obrer Jaume-P. Sayrach, a més de “plantar” arbres, va introduir la filosofia del Concili Vaticà II, d’obrir la parròquia al barri; una ciutat on els pares i mares de l’Escola Rosselló Pòrcel, majoritàriament castellanoparlants, van fer mans i mànigues perquè els seus fills fossin escolaritzats en català.
Avui alguns d’aquells primers alumnes de la immersió lingüística són els que ensenyen català als colomencs d’origen xinès. Avui, per sort, es comencen a teixir iniciatives serioses per reconèixer les lluites compartides del passat, primer pas per bastir un projecte col·lectiu de futur esperançador.
