Opinió

El voraviu

Cada vegada que surten anuncien, sense que ningú els ho pregunti, que no tenen res a pactar amb el PSC després de les eleccions al Parlament
No recordeu aquells dies en què Sáenz de Santamaría i Millo també bavejaven diàleg per les comissures dels llavis?
Entre els valors del republicanisme, Irene Montero hi ha trobat aplaudir el rei
Sánchez està disposat a pactar el referèndum d’autodeterminació per al dia del judici final al vespre

Dietari setmanal de Joan Vall Clara amb il·lustracions de Jordi Soler

Divendres. 31. gener

Majoria desobedient

EL PRESIDENT TORRENT CONSIDERA QUE NO HI ÉS

Diu el president Torrent, en defensa pròpia, que no hi ha una majoria independentista preparada per a la desobediència. La frase està bé i fa patxoca. Al primer moment fins i tot sembla qui sap què, però si la garbelles una mica queda en res. Fum. Estratègia de defensa. Un altre cop el que ell mateix critica, que hem creat un clima entre valents i traïdors. Ell se situa al costat dels valents i, sobretot, dels valents amb cervell, perquè el problema són els valents descervellats, els valents màgics o com els vulgueu anomenar. “No hi ha una majoria independentista preparada per a la desobediència.” És com si la ciutadania estigués acollonida i no s’atrevís amb una feina (desobeir) que es dona per entès que és seva. Però el que realment no hi ha són 3.000 caps polítics disposats a pagar el preu a què cotitza la desobediència en el mercat espanyol. No hi ha els 3.000 caps polítics necessaris per col·lapsar el sistema, cosa que s’entén perfectament, un cop vist què cobra l’Estat als que mantenen la posició. Què diu el fiscal a Jordi Cuixart? Que no hi haurà segon permís perquè no està penedit. Per al que no estem preparats és per a la duresa de la repressió que comporta la desobediència. Queda la dimissió i substitució per caps disposats i preparats (3.000). Però serà que no. Dimitir tampoc agrada.

Dissabte. 1. febrer

Ja ets a Signal, tu?

L’OBSESSIÓ PER LA SEGURETAT ARRIBA A ONADES

La presumpta violació del mòbil de Jeff Bezos per hackers al servei de Mohamed bin Salman ha generat una nova onada d’obsessió per la seguretat. “No, per WhatsApp, no. Ets a Signal?” I la veritat és que hi soc des de fa un parell d’anys, arran d’una altra d’aquestes onades obsessives per la seguretat, em temo que al voltant de l’octubre del 2017. Els dos o tres dies que el vaig fer servir em va posar dels nervis. Segur, no sé si ho estava. Ni jo ni els que patien per no estar-ho, però en vaig quedar fins a la pera. El que menys suportava eren els missatges que s’autodestruïen. Per sort, la fal·lera, als afectats, els va passar ràpid, i des de llavors queda com una icona més del mòbil, com un d’aquells adhesius que enganxàvem a les llibretes del batxillerat. De tant en tant, em comunica que algú que tinc als contactes és a Signal. Res més. Al final, les coses són com són. De què m’he de protegir? Quins secrets tinc? En pagaria algú res? Voleu dir que no saben ja de quin color porto les betes dels calçotets? Les Nacions Unides reconeixen que no tenen WhatsApp per un mecanisme segur i recomanen no fer-lo servir als seus dirigents. En canvi, és la primera app de missatgeria, amb 1.500 milions d’usuaris. De tota manera, no n’hi ha cap que sigui totalment segura. Diuen els savis que amb una inversió suficient tot és vulnerable.

Diumenge. 2. febrer

El que li sàpiga bo

ERC ESTÀ COM EL NOI DE LA MARE QUAN ARRIBA NADAL

Durant aquests mesos que venen amb eleccions anunciades sense dia fixat i fins al recompte electoral, ERC se sentirà com el noi de la mare quan s’acosta el 25 de desembre, fum, fum, fum. Tothom estarà pendent del que li donaran els altres i del que un mateix li podrà donar. Tothom estarà pendent del que li sabrà bo. Panses? Figues? Nous? Olives? Mel? Mató? Ho diuen El Periódico, El Español, El Confidencial, Electomania, els tertulians que tenen informació privilegiada i la cambrera del bar de la cantonada. ERC podrà decidir amb qui governa perquè li surten els números amb els independentistes i li surten els números per a un tercer tripartit (al qual ens haurem d’acostumar a anomenar “de progrés” per no molestar els comuns i, molt especialment, Jéssica Albiach). No és la primera vegada que això passa. L’experiència més recent és del 2003, quan Esquerra, amb 544.324 vots (un 16%), havia de decantar la balança i la va decantar. El 2010, dues eleccions després, s’havia quedat amb 219.173 vots, que eren un 7%. Hi havia deixat 9 punts i 325.151 vots, un 60%. Recorden això cada vegada que surten i anuncien, sense que ningú els ho pregunti, que no tenen res a pactar amb el PSC després de les eleccions al Parlament? Ahir Aragonès hi va tornar en el 62è Congrés Regional de Barcelona.

Dilluns. 3. febrer

Perdre la por i la vergonya

PASCAL, PRIMERA LÍDER EN OBERT DELS PRAGMÀTICS

És collonuda la capacitat de la faràndula política per girar la realitat com un mitjó i quedar-se tan ampla. Més ben dit. Tan ampla, no. Ampla i llarga. Ho giren al seu gust i després criden als constructors de relats i, en funció de les finestres d’oportunitat que hi veuen ho expliquen en català, castellà, hebreu, amazic o sànscrit. Avui és el cas de la senadora i ex-coordinadora general del PDeCat Marta Pascal, que ens ven (cosa que jo no discutiré perquè conec el pa que s’hi dona) que Puigdemont és molt de Puigdemont i que si li portes la contrària llepes, i que per això ella se la va jugar i va Perdre la por (títol del llibre que ara presenta i en què defensa la “via pragmàtica” per resoldre el conflicte català). Primera líder en obert per a civetistes, intermediaris, equidistants, terceresvies, neoautonomistes negociadors, pontsaeris i moderadors. Perdre la por és el llibre. Però no és la por, Marta Pascal, és la vergonya, el que perds. Tant com la perd Urkullu en el pròleg. Defenseu tot el contrari del que es demanava a les manifestacions. No es basava tot en la societat civil? Era per això que Mas havia iniciat la travessia, no? Quina por perds si proposes el que l’estatus demana? Tenir barra. Passar de tot. Ulls clucs. Pam i pipa. També serien bons títols, també.

Dimarts. 4. febrer

El relat màgic és el del diàleg

PER AIXÒ HAN DE TENIR UN PLA B COM RECEPTA BOYA

Ha agradat molt la intervenció de Mireia Boya al Parlament vint-i-set mesos després de la seva etapa com a diputada en la compareixença d’avui en la comissió d’investigació del 155. A mi també m’ha agradat molt. Sobretot m’ha agradat perquè s’hi ha presentat “reflexionada de casa”, que és com ha recomanat Marta Rovira, la secretària general d’ERC, que hauríem de circular tots pel món. La veritat és que entre la intervenció de l’exdiputada de la CUP i la intervenció de l’exiliada a Suïssa ens han aportat més d’un bri d’esperança per continuar en el camí. De la intervenció de Boya s’ha destacat molt que hagi recomanat a JuntsxCat i ERC que tinguin un pla B per quan falli el diàleg, perquè el diàleg fallarà, perquè el relat màgic és el diàleg, perquè Sánchez no ha canviat, perquè Sánchez és el mateix que al seu dia va votar el 155 i perquè la via del diàleg amb l’Estat mai no ha funcionat perquè l’Estat no té cap voluntat de dialogar amb l’independentisme. I és així. No recordeu aquells dies en què Sáenz de Santamaría i Millo també bavejaven diàleg per les comissures dels llavis? Per uns pressupostos es fa el que sigui. Els ossos s’abracen tant com calgui. Per això tenir un pla B és fonamental, sobretot quan es viu en els relats màgics. Perquè, recordem-ho, aquí el relat màgic és el del diàleg.

Dimecres. 5. febrer

Jo soc Espàrtac!

ELS HEROIS DE DOUGLAS DEUEN AL·LUCINAR AMB MONTERO

Corre tanta mala llet que fins i tot Espàrtac ha dit prou. Kirk Douglas. 103 anys. Ha mort el que s’aixecava orgullós a la crida de Laurence Olivier i cridava inútilment que ell era Espàrtac. Retrunyia la muntanya, i les veus dels esclaus improvisaven un eco coral. Jo soc Espàrtac! Jo soc Espàrtac! Jo soc Espàrtac! Jo soc Espàrtac! Jo soc Espàrtac! Jo soc Espàrtac! Tots acabaven morts a la creu i ornamentaven per les dues bandes el camí d’entrada a Roma mentre Kirk Douglas es veia obligat a matar abans el seu amic Antoninus (Tony Curtis). Però Varinia (Jean Simmons) i Lèntul Batiat (Peter Ustinov) aconseguien escapar de Marc Licini Cras i s’intuïa un futur de llibertat per al fill d’Espàrtac. Els múltiples herois interpretats per Kirk Douglas deuen al·lucinar amb les explicacions que avui donava la ministra d’Igualtat, Irene Montero. “Aplaudir el rei forma part dels valors del republicanisme.” Em temo, perquè ho temo, el cost que li generarà a UP el primer govern de coalició de la democràcia. Els aplaudiments, sostenella y no enmendalla. I amagar el full de serveis de Billy el Niño, “un error” que no diuen com esmenaran. Deuen somiar que passen amb penitències com les dels catòlics durant la confessió. Dues avemaries i un parenostre. Ave Maria Puríssima!

Dijous. 6. febrer

Hi ha acord per a dia i data

LA TAULA DE NEGOCIACIÓ ÉS PER CALMAR ELS ÀNIMS A MADRID

Ni ho han dit ni ho diran de moment (s’han de convocar eleccions un dia d’aquests i cal ser discret amb segons quines novetats perquè a Madrid l’ambient és un altre i tot se’n podria anar al carall), però ja hi ha acord. Acord en majúscules. Han trobat una escletxa en els plantejaments inicials i ara el desplegament de la taula de negociació és pura decoració. Atrezzo, que en diuen. La feina de veritat és tota feta. No caldria ni desplegar-la, la taula de governs. Gràcies al diàleg sense línies vermelles en què s’han immers, han pactat un extrem transcendental tot just començar. Recorden la ratafia del primer dia de Torra i Sánchez el juliol del 2018 a La Moncloa? Doncs ho han celebrat amb aquella ratafia. “L’agenda del retrobament” que ara despleguen és només per dissimular i per entretenir tant periodista pendent de les trobades. No s’hi han pas posat per poc, no us penseu. El que han acordat és més que el referèndum d’autodeterminació. N’han pactat, fins i tot, la data i l’hora. El referèndum d’autodeterminació acordat, sí. El de tots. El de veritat. Serà el dia del judici final al vespre, minuts abans que Sant Pere endreci balances i un cop repartit tothom entre cel, infern i purgatori. Dirigents independentistes tenen reserva per dormir el somni dels justos durant l’eternitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor