El voraviu

Un divendres amb ramificacions informatives ben variades, el d’avui. D’entrada, el calendari ha constatat que a Felip VI ja li queden sis anys menys de regnat a les Espanyes. Tal dia com avui del 2014, el pare (ara sense assignació) li va cedir el tron. Els organismes internacionals han posat sobre la taula xifres més preocupants encara sobre la condició humana que la caduca monarquia. D’una banda, l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) certifica que el 2019 es va batre el rècord de desplaçats per persecucions i conflictes al món: 80 milions de persones. D’altra banda, l’OMS diu que la covid-19 s’està accelerant i que la que ve és una fase nova i perillosa. Ahir se’n van conèixer 150.000 casos nous. En el terreny més casolà, l’atomització independentista ja fa que ni els de JuntsxCat respectin el president Torra. El mateix Ferran Bel li reclama eleccions. Als Madriles, Echenique ara diu que d’acord, que estan a favor que s’investigui González pels GAL, quan ha vist l’allau de piulades de calç viva que els queia al damunt. I a la Unió Europea, han deixat la negociació del pla de recuperació per al juliol. Els del sud, amb l’esperança tan nostrada que els deutes vells no es paguin i que els deutes nous es deixin fer vells. I els del nord, recalculant fins on ens poden escanyar sense ofegar-nos.

Un divendres amb ramificacions informatives ben variades, el d’avui. D’entrada, el calendari ha constatat que a Felip VI ja li queden sis anys menys de regnat a les Espanyes. Tal dia com avui del 2014, el pare (ara sense assignació) li va cedir el tron. Els organismes internacionals han posat sobre la taula xifres més preocupants encara sobre la condició humana que la caduca monarquia. D’una banda, l’ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) certifica que el 2019 es va batre el rècord de desplaçats per persecucions i conflictes al món: 80 milions de persones. D’altra banda, l’OMS diu que la covid-19 s’està accelerant i que la que ve és una fase nova i perillosa. Ahir se’n van conèixer 150.000 casos nous. En el terreny més casolà, l’atomització independentista ja fa que ni els de JuntsxCat respectin el president Torra. El mateix Ferran Bel li reclama eleccions. Als Madriles, Echenique ara diu que d’acord, que estan a favor que s’investigui González pels GAL, quan ha vist l’allau de piulades de calç viva que els queia al damunt. I a la Unió Europea, han deixat la negociació del pla de recuperació per al juliol. Els del sud, amb l’esperança tan nostrada que els deutes vells no es paguin i que els deutes nous es deixin fer vells. I els del nord, recalculant fins on ens poden escanyar sense ofegar-nos.

Em desconec. He tingut paciència per aguantar una hora llarga de massatge periodístic a en Millo (amb xarrupades incloses de l’Anna Grau) al FAQS de TV3. Potser només per poder explicar com de boterut comença a ser això de la teva, la nostra, la vostra, la líder. Aquesta vegada han jugat amb l’excusa de promocionar-li el llibre en què amb tot el cinisme ell diu que explica la seva veritat sobre el procés, una promoció que estava prevista per al març i que havia quedat aturada pel confinament. L’ambaixador d’Andalusia s’ha repetit en les ganyotes i posant cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, que diria l’àvia Neus. La mateixa cara en veritat que en mentida. I, a més, amb morro, amb molt de morro, perquè ni tan sols s’ha preparat la lliçó i quan s’ha embalat, ha desbarrat. Diu que no sap qui va donar a la Guàrdia Civil i a la Policía Nacional les ordres perquè estufessin el personal al matí i perquè paressin a primera hora de la tarda. Diu que quan l’operatiu està sota l’autoritat judicial, la governativa en queda fora. I es queda tan ample, quan en seu judicial l’operatiu Pérez de los Cobos va reconèixer que l’ordre de picar i deixar de picar la va donar el governatiu José Antonio Nieto, secretari d’estat de Seguretat, il·lustre del Partit Popular andalús, cul i camisa del delegat del govern Millo.

Em desconec. He tingut paciència per aguantar una hora llarga de massatge periodístic a en Millo (amb xarrupades incloses de l’Anna Grau) al FAQS de TV3. Potser només per poder explicar com de boterut comença a ser això de la teva, la nostra, la vostra, la líder. Aquesta vegada han jugat amb l’excusa de promocionar-li el llibre en què amb tot el cinisme ell diu que explica la seva veritat sobre el procés, una promoció que estava prevista per al març i que havia quedat aturada pel confinament. L’ambaixador d’Andalusia s’ha repetit en les ganyotes i posant cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, que diria l’àvia Neus. La mateixa cara en veritat que en mentida. I, a més, amb morro, amb molt de morro, perquè ni tan sols s’ha preparat la lliçó i quan s’ha embalat, ha desbarrat. Diu que no sap qui va donar a la Guàrdia Civil i a la Policía Nacional les ordres perquè estufessin el personal al matí i perquè paressin a primera hora de la tarda. Diu que quan l’operatiu està sota l’autoritat judicial, la governativa en queda fora. I es queda tan ample, quan en seu judicial l’operatiu Pérez de los Cobos va reconèixer que l’ordre de picar i deixar de picar la va donar el governatiu José Antonio Nieto, secretari d’estat de Seguretat, il·lustre del Partit Popular andalús, cul i camisa del delegat del govern Millo.

Fa la impressió que ens han deixat sortir al pati aquest final de juny, juliol i agost perquè ens refem emocionalment del març, abril i maig a què ens han sotmès i perquè saben que a la tardor i a l’hivern ens esperen noves dures experiències d’aprenentatge a les aules, si no és abans. Per això ara ens exciten a escampar la boira, però ens diuen que ho fem per aquí a prop, i per això ja van llançant missatges sobre el que ens espera i ens diuen que ho haurem de tractar diferent. Els fa por que de la repetició i dels rebrots en neixi el desconcert i la desconfiança de la ciutadania i que de la contradicció en els tractaments en surti una emprenyada general que necessiti un estat d’excepció per apagar fogueres i arraconar barricades. Saben que quan despertem de l’anestèsia d’ICOs i ERTOs el dolor serà generalitzat i s’allargarà tot el 2021, com a mínim. No tenen solució per a la patacada econòmica, i per això ens temptegen. La consellera ja va deixar clar ahir que hi haurà rebrot, però que no hi haurà confinament ni tancament d’escoles. Àpali! La recepta serà ús de la mascareta, higiene de mans i distància física. Potser, això sí, concentrats els malalts en centres específics covid, perquè també tenen clar que preveuen molts casos, però d’una gravetat diferent. Com de diferent? Episodi següent.

Fa la impressió que ens han deixat sortir al pati aquest final de juny, juliol i agost perquè ens refem emocionalment del març, abril i maig a què ens han sotmès i perquè saben que a la tardor i a l’hivern ens esperen noves dures experiències d’aprenentatge a les aules, si no és abans. Per això ara ens exciten a escampar la boira, però ens diuen que ho fem per aquí a prop, i per això ja van llançant missatges sobre el que ens espera i ens diuen que ho haurem de tractar diferent. Els fa por que de la repetició i dels rebrots en neixi el desconcert i la desconfiança de la ciutadania i que de la contradicció en els tractaments en surti una emprenyada general que necessiti un estat d’excepció per apagar fogueres i arraconar barricades. Saben que quan despertem de l’anestèsia d’ICOs i ERTOs el dolor serà generalitzat i s’allargarà tot el 2021, com a mínim. No tenen solució per a la patacada econòmica, i per això ens temptegen. La consellera ja va deixar clar ahir que hi haurà rebrot, però que no hi haurà confinament ni tancament d’escoles. Àpali! La recepta serà ús de la mascareta, higiene de mans i distància física. Potser, això sí, concentrats els malalts en centres específics covid, perquè també tenen clar que preveuen molts casos, però d’una gravetat diferent. Com de diferent? Episodi següent.

Dos cops m’he pessigat avui per assegurar-me que estava despert i no somiava. Primer amb el diputat al Congrés i portaveu de Catalunya en Comú, Joan Mena. Impulsaran una moció als ajuntaments per forçar al Congrés dels Diputats a investigar Joan Carles I. De fet, llegida la proposta de moció, no és ben bé per investigar l’emèrit, sinó per una cosa que s’hi assembla i que amb una mica de sort i molta fe potser hi portaria. Però què hi pinten els ajuntaments? És un panxó de riure. Deixeu-vos de croades a Terra Santa i digueu al PSOE que canviïn el seu posicionament o que continuïn sols. És pel PSOE que no s’investiga l’emèrit. Pel PSOE amb el qual manteniu govern de coalició. Poseu-hi pebrots, que diria l’àvia Neus. I també m’he hagut de pessigar en veure com pot arribar a mentir el reconvertit periodista José Antich en la seva croada contra els diaris de paper. Anar d’apòstol digital quan tens en el currículum trenta-cinc anys de paper a El Periódico, El País i La Vanguardia té tan risc i tan valor com anar de republicà i d’independentista quan vens de la torre Godó. Però encara que li malmeni la quadratura del cercle dels comentaris editorials, sí que hi ha un diari de paper que ha portat en portada el nou embolic de la monarquia. Com els hi portava fa anys, quan el que dirigia José Antich, xiulava.

Dos cops m’he pessigat avui per assegurar-me que estava despert i no somiava. Primer amb el diputat al Congrés i portaveu de Catalunya en Comú, Joan Mena. Impulsaran una moció als ajuntaments per forçar al Congrés dels Diputats a investigar Joan Carles I. De fet, llegida la proposta de moció, no és ben bé per investigar l’emèrit, sinó per una cosa que s’hi assembla i que amb una mica de sort i molta fe potser hi portaria. Però què hi pinten els ajuntaments? És un panxó de riure. Deixeu-vos de croades a Terra Santa i digueu al PSOE que canviïn el seu posicionament o que continuïn sols. És pel PSOE que no s’investiga l’emèrit. Pel PSOE amb el qual manteniu govern de coalició. Poseu-hi pebrots, que diria l’àvia Neus. I també m’he hagut de pessigar en veure com pot arribar a mentir el reconvertit periodista José Antich en la seva croada contra els diaris de paper. Anar d’apòstol digital quan tens en el currículum trenta-cinc anys de paper a El Periódico, El País i La Vanguardia té tan risc i tan valor com anar de republicà i d’independentista quan vens de la torre Godó. Però encara que li malmeni la quadratura del cercle dels comentaris editorials, sí que hi ha un diari de paper que ha portat en portada el nou embolic de la monarquia. Com els hi portava fa anys, quan el que dirigia José Antich, xiulava.

Els republicans vocacionals hem de deixar l’emèrit i centrar-nos en el rei. Aquesta criatura serà una mina. Potser per tan preparat com està, o potser perquè els gens determinadament porten on porten, o potser, com sustenta Jaime Peñafiel, per la mala influència de la pèrfida Letícia. Les raons no importen, però generarà pàgines de glòria. Aquest tipus promet com el que més dels Borbons espanyols. Sabent com va collonar el públic amb el viatge de noces (perquè del que hem sabut per The Daily Telegraph se’n diu collonar el públic) no va tenir cap problema per llançar als gossos la germana i el cunyat i no n’ha tingut per matar el pare quan ha arribat l’hora. No és tant el que es van gastar, que ho és. No és tant que la meitat la pagués un amic del pare des d’una empresa de facturació més aviat esquifida, que ho és. No és tant que la meitat que li va costar al pare sigui superior al sou anual d’aquell moment, que ho és. És que fins que ha sortit el diari britànic setze anys després, han mantingut la pantomima que van vendre en aquell moment. Que havia sigut un viatge de noces “disfrutando España” i “unos días de descanso en un lugar que no revelavan para mantener la intimidad”. I les dotzenes de reputats periodistes de la casa reial? No se n’assabentaven o han dit “sí, bwana” durant setze anys?

Els republicans vocacionals hem de deixar l’emèrit i centrar-nos en el rei. Aquesta criatura serà una mina. Potser per tan preparat com està, o potser perquè els gens determinadament porten on porten, o potser, com sustenta Jaime Peñafiel, per la mala influència de la pèrfida Letícia. Les raons no importen, però generarà pàgines de glòria. Aquest tipus promet com el que més dels Borbons espanyols. Sabent com va collonar el públic amb el viatge de noces (perquè del que hem sabut per The Daily Telegraph se’n diu collonar el públic) no va tenir cap problema per llançar als gossos la germana i el cunyat i no n’ha tingut per matar el pare quan ha arribat l’hora. No és tant el que es van gastar, que ho és. No és tant que la meitat la pagués un amic del pare des d’una empresa de facturació més aviat esquifida, que ho és. No és tant que la meitat que li va costar al pare sigui superior al sou anual d’aquell moment, que ho és. És que fins que ha sortit el diari britànic setze anys després, han mantingut la pantomima que van vendre en aquell moment. Que havia sigut un viatge de noces “disfrutando España” i “unos días de descanso en un lugar que no revelavan para mantener la intimidad”. I les dotzenes de reputats periodistes de la casa reial? No se n’assabentaven o han dit “sí, bwana” durant setze anys?

No és nou, però té certa gràcia tal com ho enfoquen ells mateixos. “La falta de voluntaris porta a Catalunya els 500 nous policies amb pitjors notes”, diu una informació d’avui d’El País, diari en trànsit aviat sabrem cap a on. Malgrat que els efectius de la Policía Nacional a Catalunya són relativament pocs (3.452), perquè la majoria de funcions són dels Mossos (16.916), en el darrer concurs de trasllats han tornat a quedar 613 vacants per cobrir. Els veterans (dos anys) demanen plaça en altres llocs d’Espanya i les noves fornades no volen venir. 496 dels que vindran estan entre les 500 pitjors notes de la promoció. Ho tenen explicat ràpid, els espanyols. Primer el nivell de vida, cosa que ja sabem nosaltres de fa anys. És allò de quan de cop descobrien que aquí les autopistes són de pagament. I ara hi afegeixen el procés. La realitat és tossuda, però els analistes espanyols no es pregunten mai per què els catalans no s’hi apunten, a policía nacional. Si s’hi apuntessin demanarien plaça a Catalunya i tema resolt, però no ho fan. Això els espanyols no s’ho pregunten mai. Per què no hi ha catalans a les oposicions per policía nacional? No els preocupa la causa i els emprenya que en bescantem la conseqüència: tenim una policia d’ocupació, però transitòria. De moment, la policia. I esperem que algun dia, l’ocupació.

No és nou, però té certa gràcia tal com ho enfoquen ells mateixos. “La falta de voluntaris porta a Catalunya els 500 nous policies amb pitjors notes”, diu una informació d’avui d’El País, diari en trànsit aviat sabrem cap a on. Malgrat que els efectius de la Policía Nacional a Catalunya són relativament pocs (3.452), perquè la majoria de funcions són dels Mossos (16.916), en el darrer concurs de trasllats han tornat a quedar 613 vacants per cobrir. Els veterans (dos anys) demanen plaça en altres llocs d’Espanya i les noves fornades no volen venir. 496 dels que vindran estan entre les 500 pitjors notes de la promoció. Ho tenen explicat ràpid, els espanyols. Primer el nivell de vida, cosa que ja sabem nosaltres de fa anys. És allò de quan de cop descobrien que aquí les autopistes són de pagament. I ara hi afegeixen el procés. La realitat és tossuda, però els analistes espanyols no es pregunten mai per què els catalans no s’hi apunten, a policía nacional. Si s’hi apuntessin demanarien plaça a Catalunya i tema resolt, però no ho fan. Això els espanyols no s’ho pregunten mai. Per què no hi ha catalans a les oposicions per policía nacional? No els preocupa la causa i els emprenya que en bescantem la conseqüència: tenim una policia d’ocupació, però transitòria. De moment, la policia. I esperem que algun dia, l’ocupació.