EL DESAFIAMENT BIELORÚS

Bielorússia viu aquestes setmanes una onada de protestes que reclamen la dimissió del president d’aquesta república exsoviètica, Aleksandr Lukaixenko. La magnitud de les manifestacions ha estat una sorpresa en un país on el seu mandatari és al poder des del 1994 i on l’oposició ha estat desmantellada sistemàticament. La principal denúncia dels manifestants és que el resultat de les darreres eleccions –celebrades el 9 d’agost i en les quals Lukaixenko va treure el 80% dels vots– és un frau. Aquesta és l’espurna que ha fet despertar una societat que reclama una democràcia real.

Davant de l’energia i la determinació demostrada pels manifestants, la resposta de l’exèrcit no s’ha fet esperar. De fet, el mateix president Lukaixenko va sortir fa uns dies, fusell en mà, per qualificar els opositors de “titelles d’occident”. La repressió és molt dura. Els manifestants han denunciat la violència emprada per les forces de seguretat amb els detinguts. A més, hi ha una persecució sistemàtica als periodistes estrangers que cobreixen la informació a Minsk.

Lukaixenko s’ha afanyat a comparar les protestes amb les que es van produir a Ucraïna el 2014, l’Euromaidan, que van acabar amb la renúncia del president prorus, Víktor Ianukóvitx. Tot i les comparacions que fa l’autòcrata –l’ara president va treballar com a director d’una granja estatal a l’antiga Unió Soviètica i reconeix ser un nostàlgic de l’antic règim comunista– es fa difícil entreveure una escletxa europeista en les manifestacions bielorusses. L’exrepública soviètica continua sent un satèl·lit rus i les seves aspiracions europees són, de moment, una quimera. De fet, l’economia del país depèn en gran mesura de les subvencions en forma d’energia que arriben des de Moscou i que en els darrers anys han anat minvant. Lukaixenko ha quedat fora de joc en aquesta protesta i a ulls del món fa temps que es presenta com un personatge caricaturesc. De fet, va ser dels primers mandataris mundials a minimitzar la pandèmia de la covid-19, que va recomanar combatre “amb vodka, sauna i anant a llaurar els camps”.

Bielorússia s’enfronta a un dels moments més crucials de la seva història des que és un estat independent, tot i que la dependència i la influència de Rússia és evident. Moscou dona suport a Lukaixenko, però s’ho mira des de la barrera, esperant el moment oportú per intervenir, com ja ho va fer en el passat a Ucraïna, on encara hi ha un conflicte obert a la zona del Donbass que ha provocat la mort de milers de persones. Les protestes –en què s’ha cantat L’estaca de Llach– són inesperades, però Moscou no trigarà a vestir un discurs prorus per reforçar encara més la seva influència en aquest territori. Lukaixenko pot trontollar, però les estructures pretèrites costen molt més de tombar.