Opinió

Tribuna republicana

LA NOVA ETAPA

El gest simbòlic de mantenir la pancarta va tenir un sentit ètic i ara el té polític
Quan la democràcia trontolla, és bo posar límits, encara que siguin simbòlics

La Catalunya política té entitat pròpia i també té responsabilitat pròpia. Hi va haver un escenari disfuncional en les eleccions posteriors a l’aplicació del règim del 155 que va alterar les normals regles de joc de les convocatòries electorals. I ara, si es confirma la sentència condemnatòria al president Torra, la legislatura es veurà castrada i interrompuda de forma totalment excepcional.

Quan el president Torra va decidir mantenir la pancarta, segurament es va guiar per raons ètiques ineludibles pel context d’anormalitat democràtica. A partit del gest simbòlic que va decidir fer, ara tenim més revelacions de quina és l’esfera reactiva en què es mouen les institucions de l’Estat. I veient això, la política catalana, independentista o no, es veu convocada a prendre partit.

També és bo recordar que en el llarg període de la repressió de la dictadura i, en alguns temes com la tortura o la il·legalització de diaris i partits durant la Transició, alguns dels que ara s’escandalitzen per la repressió, van estar callats i van ser còmplices de vulneracions de drets humans. En aquest sentit, és bo que la sensibilitat pels drets humans s’elevi i que les institucions no actuïn per un efecte de la inèrcia, sabent posar límits, encara que siguin simbòlics, quan la democràcia trontolla en aspectes essencials.

Per això els que titllen d’irresponsable el president per haver deixat una pancarta en què es demanava la llibertat de membres del govern empresonats i a l’exili, i ara diuen que aquesta estratègia de confrontació vol portar al límit l’excepcionalitat, farien bé d’analitzar fredament on és l’origen del problema. L’anomalia de convertir el que podria ser una falta administrativa en una qüestió penal, i amb això truncar la presidència d’un govern escollit democràticament, ara passarà a la història com un fet repressiu. Una convocatòria electoral prèvia, per molt que interessi a partits que es disputen vots, podria blanquejar un episodi de la història rellevant per a la resolució del conflicte i també rellevant per la decisió que els espais jurisdiccionals europeus encara han de prendre en relació amb els exilis i les condemnes estrambòtiques als empresonats. El gest simbòlic de mantenir la pancarta va tenir un sentit ètic i ara el té polític.

La ponderació de la desobediència s’havia de posar en relleu a l’hora de valorar la desobediència en relació amb el bé jurídic que es va afectar. Quina rellevància pot tenir la llibertat de sufragi de la ciutadania quan el lema “llibertat presos polítics” estava totalment desplegat pel territori. La pretesa neutralitat institucional, que és un bé que cal protegir, va entrar en col·lisió amb una acceptació de l’estat de coses que demanava un gest de protesta.

Les institucions estan dirigides per persones, i normalment es confon sentit institucional amb fredor o impassibilitat. Són temps de molts canvis democràtics, i ja fa anys Martha Nussbaum va escriure el tractat Emocions polítiques, en què capgira les prioritats i aprofundeix en l’eficàcia dels drets humans.

Sense entrar a valorar la idoneïtat o no en termes institucionals de mantenir aquesta pancarta, jo entenc el president Torra. I com a jurista espero una sentència absolutòria. Com a ciutadana soc escèptica, crec que hi haurà una nova condemna del TS i que la nova etapa política s’albira moguda. Un gest tan senzill com aquell, i en aquell moment polèmic, veient els aspectes posteriors en què ha derivat, ha esdevingut un gest transcendent per al futur.

Els propers dies veurem com el període electoral també es pot valorar a partir de com el seu gest ha mogut i sacsejat l’esquema polític català fins al punt en què a alguns els interessa confrontar responsabilitat i governabilitat. No es pot assolir per normalitat el que ara per ara no és normalitat democràtica. I amb una taula de negociació pendent, que segurament no podrà ser aquesta taula de casament que s’ha exhibit, hem de ser conscients que cada part ha de posar les coses estratègicament en una correlació de forces que permeti negociar en interès propi.

La part catalana està en la força del no silenci en el debat jurídic que afecta drets fonamentals, principi democràtic i pluralitat política. La part espanyola cada vegada té més carpetes judicials de repressió per poder temperar una negociació. No podem ser tan ingenus per no veure que la política és això.

El respecte a la llei és la base de la llibertat. Excepcionalitat versus normalització. No és clar aquest binomi quan la normativa internacional i europea s’ha vulnerat, i quan es menysté el dret administratiu sancionador en benefici del dret penal. La democràcia espanyola no és pacífica.

De què serveix el llegat? Segurament el president Companys o fins i tot el president Azaña farien una anàlisi molt valuosa d’aquest moment. Podríem fer l’esforç d’imaginar-ho.

El risc d’adaptació pot fer que es desaprofiti una ocasió privilegiada d’assentar la nova etapa sobre un denominador comú per a la història i per a la política. Els drets humans i la democràcia sòlida han de regir qualsevol estratègia electoral. I el sentit de tots els anys passats s’ha de poder abocar en una política efectiva de resolució de la situació en què no s’ignori el necessari principi de realisme. Som on som.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)