El poder d’Erdogan

És un serial que es repeteix de manera cíclica: les tensions entre Turquia i Grècia al Mediterrani oriental. Aquest estiu no ha estat una excepció. Les maniobres les va començar l’exèrcit turc a principis de setembre en territori de la República Turca de Xipre del Nord, un estat que a hores d’ara només reconeix Turquia.

La pugna entre els dos països veïns és pels jaciments de gas i d’hidrocarburs que hi ha en aquestes aigües, i que Turquia ha començat a explorar.

L’origen d’aquest conflicte es remunta a fa gairebé un segle. És el resultat del Tractat de Lausana, després de la Primera Guerra Mundial. Naixia l’estat turc, que enterrava l’imperi otomà i que perdia les illes de l’Egeu, que van passar a mans de Grècia. Des de llavors, Atenes i Ankara es disputen la zona econòmica exclusiva. Les tensions han estat contínues al llarg dels anys, fins al punt que el 1996 gairebé es va declarar una guerra per la disputa entre els dos països, que va acabar per la intervenció de la diplomàcia nord-americana. L’any 2000, la Unió Europea va tornar a definir la frontera marítima afavorint de nou Grècia. Des de fa anys, el president turc, Recep Tayyip Erdogan, demana una reforma dels tractats, que considera “infames”. En joc hi ha molt més que els jaciments que hi pugui haver en aigües mediterrànies. De fet, hi ha el projecte que Grècia, Xipre i Israel volen tirar endavant, el gasoducte EastMed, que pretén proveir la Unió Europea amb gas natural de la Mediterrània oriental i crear així un nou corredor energètic que faciliti la independència energètica del continent. Turquia no veu amb bons ulls aquesta aliança, i és per aquest motiu que va signar uns acords sobre jurisdiccions marítimes amb el govern d’unitat nacional de Líbia, reconegut per l’ONU, que encara ha tensat més la situació, ja que Turquia ignora l’existència d’aigües jurisdiccionals gregues i entra i surt de les illes de Creta i Rodes. Davant d’aquesta situació, la Unió Europea mira de rebaixar la tensió entre els dos estats. Tot i això, França està jugant un paper preponderant en donar suport de manera clara a Grècia i Xipre. De fet, va enviar suport militar a Atenes davant les accions de Turquia. París considera que a la zona del Mediterrani oriental es juguen els interessos sobirans de la Unió Europea i també els energètics. Per la seva banda, Alemanya ha preferit un to més conciliador.

Erdogan ha mostrat en els darrers anys la seva capacitat per intervenir en l’escena internacional –els conflicte de Síria i Líbia en són alguns exemples–, però també les seves relacions tenses amb Rússia i els Estats Units. Amb la Unió Europea, fa anys que el líder turc té a punt una carta per si se l’ha de jugar: milions de persones en camps de refugiats deleroses d’arribar a Europa. És un poder que no es pot subestimar.