Opinió

Tribuna republicana

LA DISSONÀNCIA COGNITIVA CATALANA

Si dic a tothom que vull la independència del meu país, però al mateix temps dic que no soc independentista, seré un cas clínic, brutal, de “dissonància cognitiva”
És un fet. JuntsxCat és un partit independentista perquè així ho diu, i perquè fa el que diu. Cap dissonància cognitiva, per tant

Sempre que sento parlar dels “partits independentistes catalans” em recordo de Leon Festinger. La seva teoria de la dissonància cognitiva diu que, quan una persona (o col·lectivitat) té dos elements cognitius contradictoris experimenta una sensació neguitosa, d’inquietud i incomoditat que tracta de resoldre com pot. Si vull assaltar els cels, però mai intento ni tan sols fer un saltet, tindré dissonància cognitiva i hauré de fer alguna cosa per tornar a mi mateix, per deixar d’estar neguitós.

Si dic a tothom que vull la independència del meu país, però al mateix temps dic que no soc independentista, seré un cas clínic, brutal, de “dissonància cognitiva”. No és una hipòtesi, sinó una cosa real com la vida mateixa. ERC diu de vegades que és un partit independentista. Tanmateix, el seu portaveu al Congrés espanyol diu a Madrid que ell no és independentista. I hi insisteix, no és una imaginació meva. Ho podeu trobar a YouTube, en l’entrada “Rufián yo no soy independentista”. Dissonància cognitiva de cavall que el senyor Rufian resoldrà com Déu li doni a entendre, si es pren la molèstia, que no sé jo...

Dissonància cognitiva d’elefant que el seu partit haurà de resoldre com pugui triant entre múltiples possibilitats: fer fora el seu portaveu, reconèixer que, en efecte, el partit no és independentista, afirmar que no hi ha cap contradicció (al cap i a la fi, també hi ha terraplanistes), ignorar-la, etc. El que sí que no pot fer amb honestedat és dir-se independentista, perquè això palesa una estafa de trilers, aprofitats i militants de fortuna, en espera de càrrecs i diners. Palesa la realitat.

Pel que fa a la CUP, és gairebé impossible ni tan sols esbrinar la seva posició cap a la independència. De fet, és impossible esbrinar la seva posició cap a qualsevol altra cosa. Sembla un partit d’adults que es porten com en Peter Pan, amb la volubilitat de la Campaneta.

No hi ha, doncs, “partits independentistes” a Catalunya, sinó un sol partit independentista. No cal cercar la raó d’aquest fet. És un fet. JuntsxCat és un partit independentista perquè així ho diu i perquè fa el que diu. Cap dissonància cognitiva, per tant.

Per què es continua sentint allò de “partits independentistes” en totes les tertúlies, informatius, articles, editorials, etc. com si fos un altre fet? En realitat, és una consigna del partit pseudoindependentista, ERC; la seva manera de resoldre la dissonància cognitiva, val a dir, negant de ple la realitat, el no independentisme del seu portaveu i la pràctica autonomista del partit. Però això és una fal·làcia. No és possible negar l’evidència i, al mateix temps, pretendre que no es fa.

L’evidència és que només hi ha un partit independentista, JuntsxCat. Els altres que se’n diuen no ho són, i en el cas d’ERC és més una quinta columna espanyola a Catalunya, lluitant contra la independència. Això és una evidència i ho sap tothom.

Per què es continua parlant de “partits independentistes”? Per què ningú no diu que el rei està nu? La teoria de l’espiral del silenci, de Noelle-Neumann explica el silenci col·lectiu davant una mentida. ERC ja ha assolit en part l’hegemonia que la seva cúpula dirigent de comunistes i catòlics espera completar conquistant la Generalitat. Els republicans controlen l’esfera pública a Catalunya, tots els mitjans públics i una part important dels privats, mitjançant subvencions. També un munt d’institucions públiques i socials. Tot això els fa senyors del destí personal d’innumerables periodistes, opinadors, tertulians, publicistes, etc. i de les seves carreres. Doncs tothom repeteix com hipnotitzat “partits independentistes” per no caure en desgràcia d’aquesta colla, molt més interessada a destruir JuntsxCat i la llista del MHP Puigdemont que a fer la independència.

Ara bé, com es pot mantenir un discurs tan ofensivament fals com el d’ERC sobre la independència? Suposo que és un efecte del reconegut i gairebé atàvic costum de la gent de córrer sempre en auxili del guanyador. En donar per feta la seva victòria electoral en les enquestes, ERC s’ha fet una imatge del guanyador a qui tothom vol fer costat. Tanmateix, és una imatge en un mirall que es trencarà en mil trossos en les eleccions.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)