El voraviu

Aquest jutge Guevara no és una gracieta, encara que en primera instància ens ho sembli. Des que va començar el judici pels atemptats del 17-A, que ell presideix a l’Audiencia Nacional, els vídeos i els mems de les seves intervencions són una nova secció fixa als mitjans i a les xarxes. Però les impertinències, les sortides de to, les amenaces i les vexacions del jutge Guevara no són un acudit: són un error del sistema i haurien de ser delicte, exercides, com s’exerceixen, des de la presidència d’un tribunal. Un tractament als administrats com el que ell els dispensa, sí que mereix la inhabilitació. Pot ser un gran jurista, que diuen que ho és. Pot ser molt treballador i es deu haver empollat la causa, perquè en demostra un coneixement fora mida. Pot ser tot el que es vulgui. El millor de la nova cançó, si voleu. Però està desautoritzat per la duresa del tracte. La justícia és un servei públic, un dret de la ciutadania. Què s’ha cregut, aquest Guevara? Uns polítics que menteixen? Una policia que atonyina? Uns jutges que intimiden? En quin país vivim? No és cap excusa que sigui el seu caràcter. Ell és així. Des de sempre. Diuen que és un crac, entregat a la seva feina fins a posar en risc la salut, i que no fa passadissos per escalar. Ho escriuen els cronistes que el coneixen, però se me’n fot. Si troba el món salat, que se’l posi en el budell dolç, diria l’àvia Neus. Però que no mortifiqui ni acolloneixi la ciutadania.

Jaume Asens, en la bona entrevista que avui signa David Portabella a El Punt Avui, m’ha teletransportat al Bufaplanetes de Pep Bou. Gegants bombolles de sabó bufades amb molta traça. La bombolla creix, creix i creix fins més enllà del creïble, però tu ho veus amb els teus ulls. Hi és. No és cap invent. I agafa tonalitats de tot l’arc de Sant Martí. I manté impol·luta la transparència. I t’arriba a envoltar i t’hi pots tancar a dins, com una cúpula celestial de la pau i la fraternitat entre manobres. Però tota bombolla acaba en pet, més o menys esplèndid, que t’humiteja més o menys i que et baixa del planetari. Asens encara té moral per bufar planetes i no se li ha de trencar, que s’enaiguaria. Anem per feina. On i quan firmem, Asens? On i quan firmem aquesta reforma de la sedició abans de tres mesos i l’indult abans de sis? On i quan firmem que els presos podran fer amb normalitat la campanya? De quina parles? No discutiré. Signem avui i m’ho anoto. Reformat el delicte de sedició pel 15-F, i indult pel 15-M. Una altra cosa és, em sap greu, l’exemplaritat de Bildu que vols vendre. Això que l’independentisme ha d’entendre el que els abertzales ja saben, que una cosa és el govern i l’altra, la desjudicialització, que la fiscalia no afina. Fes-te trampes al solitari, Jaume, si vols. Però les preses de posició de Bildu no ens indiquen res. Fa quaranta anys que tenen concert econòmic i els presos (els històrics) tenen delictes de sang al darrere.

Soc dels que pensen, i no vull desmerèixer ningú dels que hi han treballat, que l’absolució del major dels Mossos ha vingut determinada sobre manera perquè el tribunal que li va tocar no era majoritàriament “de la ceba”, que diria l’àvia Neus. O si voleu, que era majoritàriament de l’altra ceba, que pel cas és el mateix. Així estan les coses. Ni rebel·lió, ni sedició, en la majoria de casos ni malversació, i com a màxim desobediència política. Però si et toca un tribunal “de la ceba”, prepara’t. En qualsevol cas ara el que tocava era restituir Trapero, l’única restitució de pes possible, fins ara. I en la restitució de Trapero s’ha de tenir molt clar en quin fangar ens posem. No passa res, però és el que hi ha. Sapiguem-ho. El major ha anat més enllà que els líders encara empresonats. Ell no diu, tant se val, que ho tornaria a fer. Ell assegura que tots plegats ho podríem haver fet bastant millor, i ell també. Aquí queda. No sabem exactament de què parla i potser no ho sabrem, perquè, segons el conseller Sàmper, Trapero ha demanat distància amb els mitjans. Tornaria el major a fer un pla per detenir el president? Si el president ho torna a fer (si reactiva la DUI adormida) i ho fa millor, Trapero ja té pensada també la forma de fer-ho millor? Mentre no se’ns expliqui res més, i a la vista d’allò viscut fins ara, haurem de convenir una certesa. De moment si un president ho torna a fer, ja sap qui l’emmanillarà. El detindrà Trapero. Una incògnita menys.

Com deia l’àvia Neus, la ciència avança que és una barbaritat, però la ciència, segons què, no ho pretendria. Si l’episodi ha existit és dels militars, que ja porten penjada la llegenda urbana (o no) del subministrament de bromur als soldats de lleva. Deu ser veritat o mentida, que a l’emèrit li subministraven hormones femenines per esmorteir-li la picor de baixos. Això sí, inútil, ho era segur. Un acte de fe cega. Un excés descomunal d’esperança. Un desconeixement brutal de la genètica borbònica. Una pèrdua de temps. Una lluita impossible i desigual contra els elements desfermats. S’ha de tenir un gran desconeixement de la família per voler calmar-los la picor de baixos. Com d’inútils s’havien de sentir les hormones davant de tanta masculinitat desfermada! Només dues cites d’Els Borbons en pilotes. La vida sexual i sentimental de la dinastia que regna des del segle XVIII, llibre editat per El Punt Avui. La primera, del mestre de periodistes Indro Montanelli: “La corona règia no només és feta de brillants i perles, sinó també de banyes.” I la segona, del mateix Joan Carles: “Jo soc hereu dels disset reis de la meva família i producte de la barreja de les mil llets que la formen.” És cert que l’episodi genera preguntes. És l’únic hormonat? No necessiten tractar res tant com la picor de baixos? I per la dèria dels quartos l’han tractat d’alguna manera? I a Felip, Letícia, Sofia, Cristina o Helena, algun tractament hormonal? Per quina causa?

Ni ens hem d’equivocar ni ens hem de deixar confondre. Alfonso Guerra (Sevilla, 1940) no repapieja. Com no repapieja Joaquín Leguina (Villaescusa, 1941). Ni Felipe González (Sevilla, 1942). Ni José Luis Corcuera (Pradoluengo, 1945). Al contrari. Tota aquesta bateria de gerros xinesos, i un parell de dotzenes més que hi podríem afegir si l’article tingués més caràcters, tenen unes fites ben clares, uns objectius marcats, uns compromisos adquirits, i ni paren ni pararan. Li han agafat gust a passar el ribot. Disfressats de descamisats mentre els va convenir, es van orgasmejar com beneits en veure com endinyaven (a Catalunya, a Euskadi, a Navarra i a les illes Canàries no se’n varen sortir) la jugada de la permanència a l’OTAN. “D’entrada, no.” Ho recorden? Era la posició en la campanya del 1982. Temps en què els referèndums encara no dividien. Recorden, però, què van defensar quatre anys després, el 12 de març del 1986? Amb quin mestratge no van girar la truita als morros de tots? Des de llavors, ens han fet perdre un pa per fornada, un llençol per bugada. No repapiejava, Alfonso Guerra, dilluns a TVE. Ho tenen tot tan clar com se li va entendre, i com diria l’àvia Neus, “fa la mateixa cara en veritat com en mentida”. La llengua oprimida és el castellà. Terrorisme és Bildu i no els seus amics condemnats, Vera i Barrionuevo. I ell ja hauria fet cessar els ministres que han criticat en públic el rei emèrit.

No he trobat en la memòria de les meves xerrades amb l’àvia Neus la manera d’expressar nostradament el que tan bé va transmetre ERC ahir a mig matí. “Estupefacte!”, vaig quedar. Com aquell cèlebre tall de veu que els programes radiofònics d’humor llancen sovint. “Estupefacte!” Amb molta força sonora a la t i allargant la a. “Esttupefaacte!” Pensava, ingenu de mi, que el conseller Chakir El Homrani es lluiria i aprofitaria el mal tràngol d’haver d’explicar al Parlament el que és inexplicable, per concretar el famós nou pla per als autònoms que ens venen des del dia del viacrucis al web dels 2.000 euros (dilluns i dimarts passat). Aquest nou pla que diuen que serà tan àgil i que tindrà vocació de continuïtat. Alguna concreció, esperava. Algun detall, si no res més. Però es va tornar a optar per la pirotècnia. El dia es va ennuvolar per una filtració que feia saber que ERC havia abandonat la reunió del Procicat en protesta per la filtració del dia abans d’un esborrany del pla de desescalada, i que exigia lleialtat. “Prou filtracions, tu”, va acabar sent el gran tema d’ahir. Nou enfrontament entre els socis amb crida a l’ordre inclosa del president Torra. I ERC, mentrestant, fora del plató. Com tertulians. I després, cap al tard, reprendre la reunió, desencallar-ho, tancar la crisi i acordar un pla que aquest matí explicaran. Ja m’ha vingut al cap el que n’hauria dit l’àvia Neus. Que n’hi ha per fotre la gorra al foc.

Serà molt difícil desescalar les restriccions socials a gust de tothom perquè les motxilles van molt plenes. Per això la desescalada serà el primer gran argument per a l’escalada mediàtica i d’opinió publicada que es prepara (evitar com sigui un govern a la plaça Sant Jaume que es digui independentista). També jugaran fort amb la fera ferotge de la dreta, que només amb seny s’atura i a la qual no hauríem de provocar. No descarteu tampoc que deixin llepar algun caramel als presos i preses a veure si alguns il·lusos pensen que potser sí, que algun dia afluixaran. Tampoc deixaran passar el més mínim error de gestió, i aprofitaran que el mateix independentisme ha fet la propaganda que ha fet del govern efectiu i ha baixat com ha baixat les expectatives de superar trams i les exigències ideològiques. Sobretot, sobretot s’agafaran com llagastes a la desunió i a les baralles dels socis. Dilluns en el terreny polític comença l’escalada, sense el -des. Desescalada de restriccions, escalada antiindepe. Les mesures pel control de la pandèmia es desescalaran en el prefiltrat pla de dos mesos que van presentar ahir, però la duresa de l’escalada de l’ofensiva per evitar un govern independentista no la podem ni imaginar. D’aquí al 14-F serà brutal. I si el resultat el 14-F justeja o deixa alguna escletxa, no vulgueu ni pensar en el que serà des del final del recompte fins a la constitució del govern. Trump, un aprenent.