ABANDONAR TWITTER

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha decidit abandonar Twitter “amb caràcter indefinit”. La decisió, segons ha explicat en una piulada de comiat, ha estat “llargament meditada”. Colau té més de 900.000 seguidors. La seva decisió, doncs, representa renunciar a un canal per arribar directament, sense intermediaris, a un munt de gent; una decisió paradoxal si tenim en compte que el seu partit, Barcelona en Comú, ha defensat en tot moment una nova política que parteix de l’empoderament de la ciutadania. L’alcaldessa afirma que se’n va perquè està cansada del soroll, farta de la “tirania de la presència permanent” i perquè vol ser “millor política, millor persona i que l’amor guanyi l’odi”; una afirmació, tot sigui dit de passada, que representa una esmena a la totalitat a tot el que ha anat fent fins ara.

La decisió de Colau ha generat un intens debat. És obvi que Twitter, molt més que no pas qualsevol altra xarxa social, està ple de comptes anònims o pseudoanònims, de perfils falsos, en alguns casos impulsats pels mateixos partits polítics per tal de participar en una “guerra virtual” sense treva contra els adversaris. També ho és que, des de fa molts anys, Twitter s’ha convertit en el terreny de joc privilegiat d’alguns personatges incapaços de sostenir un debat mínimament respectuós i que escupen verí amb cada piulada. En tenim un munt d’exemples i, en alguns casos, corresponen a persones que han anat a llistes electorals o han ocupat càrrecs públics. Malgrat tot, com qualsevol altra xarxa social, Twitter és un recurs fonamental. Primerament per als ciutadans, que tenen la possibilitat d’accedir als responsables públics sense impediments ni burocràcies, però també per als polítics, que n’han sabut treure partit en períodes electorals. Ens agradi o no, la política del segle XXI resulta impensable sense l’espai virtual, de la mateixa manera que la del segle XIX ho era sense la premsa escrita. El canal, però, té els seus riscos, com qualsevol passejada pel mercat o pel carrer, entre els quals hi ha el de trobar-se amb ciutadans molestos o directament crispats; o amb d’altres que, com Colau havia fet en els seus anys d’activista, intentin boicotejar un acte públic. Però això, com s’acostuma a dir, va amb el càrrec.