Opinió

Tribuna republicana

LA VIA AL PODER PER L’HUMOR

A la política catalana li falta sentit de l’humor
L’humor és el camí per ampliar la base i confrontar-se amb intel·ligència

Fa molts anys –no és un problema d’ara mateix– que penso que a la política catalana li falta sentit de l’humor. No estic dient que a vegades no faci riure, però aquest és un altre tema. Em refereixo al fet que els nostres polítics són incapaços, en termes generals, de recórrer a l’humor com a estratègia retòrica, tant per fer-se agradar pels propis seguidors, com per encarar-se als oponents, i ni tan sols per fer més païble les ocasions en què els caldria fer autocrítica. La política catalana és, abans que cap altra cosa, una política malhumorada i transcendentalista. Vet aquí un dels seus punts més dèbils i causa de tantes derrotes recents i històriques.

Vista la situació actual, hom pot pensar que el que dic és un estirabot sense cap gràcia. Però he de dir que els coneixements científics mostren tot el contrari. És a dir, que si la situació política en què estem no es desencalla –i no parlo només de no ser capaços, en dos mesos, de formar un govern que tothom sap que no té altra alternativa que fer-se–, molt probablement és per aquesta manca de sentit de l’humor. Els estudis actuals demostren, de manera fefaent, que l’humor és bo per a la salut, per al benestar mental i, principalment per a allò que aquí ens interessa, l’humor sobretot és bo a l’hora de generar relacions de confiança vers els qui tenen responsabilitats de lideratge.

Que és bo per salut, ja sol ser de coneixement força generalitzat. Hi ha investigacions definitives com la que es va fer a Noruega seguint durant quinze anys 50.000 persones. En les dones amb un fort sentit de l’humor, el risc de morir per una malaltia del cor va ser un 73% més baix, i de morir per una infecció, d’un 83%. Però també hi ha investigacions en el terreny del lideratge empresarial que han demostrat que en textos o exposicions orals en què hi havia elements humorístics, els lectors i oients atribuïen a l’autor un estatus social més elevat del que tenia i, sobretot, el consideraven més competent i de més confiança.

Encara més: la investigadora Jennifer Aaker, de la Stanford Graduate School of Business, sosté que l’humor millora la nostra creativitat i reforça les relacions interpersonals i la cohesió social. I és que el riure desencadena la segregació d’oxitocina, l’hormona que afavoreix les relacions socials, ens fa més confiats i ens fa més francs. I no tinc cap mena de dubte de la veritat que conté l’afirmació de l’escriptor Michael Lewis quan diu que “explicar un acudit no és un risc: el risc és no explicar-ne”, cosa que és habitual en els discursos polítics, en les conferències acadèmiques i en els sermons religiosos en la cultura anglosaxona. Per això, les persones mostrem la nostra humanitat no pas fent drames, sinó fent broma dels problemes i rient-nos de nosaltres mateixos, fet que ja havia observat amb agudesa el prestigiós sociòleg de la religió Peter L. Berger, quan a La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana (1997) sostenia que és en l’humor que hom pot trobar la veritable dimensió transcendent de les persones.

En canvi, els nostres polítics són seriosos, hieràtics, sovint tràgics. Sembla que no s’hagin adonat que si se’ls recorda és per les ocasions en què han fet riure. En el cas del president Torra, tothom té al cap aquella ocasió en què es va dirigir a Inés Arrimadas, ironitzant amb allò de: “El sent aquest silenci...”, i deixant passar uns segons. O recordem l’exconsellera de Cultura Laura Borràs la vegada que es va adreçar a la bancada de Ciutadans, tots amb El Quixot a les mans amb ganes d’ofendre-la, recomanant-los que ja que el tenien, aprofitessin per llegir-lo. I el mateix podríem dir del president Jordi Pujol, el carisma del qual creixia amb aquelles sortides de guió –si és que mai en va tenir, de guió– que feien riure tothom. Però estic parlant d’excepcions, perquè el to predominant és d’una perfectament oblidable transcendència dramàtica.

L’humor, recordem-ho, és el que ens va ajudar a avançar cap a la independència, sabent-nos riure dels nostres adversaris i sobretot de les nostres pors. I si l’independentisme s’ha encallat des que hem deixat de fer-hi broma, cal pensar que només el tornarem a engegar amb un gran sentit de l’humor. Sí: l’humor és una estratègia més eficaç que l’ampliació de la base o la confrontació intel·ligent. O més ben dit: l’humor és el principal camí per ampliar la base i confrontar-se amb intel·ligència.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)