El voraviu

Mil explicacions després, mil excuses després i mil asseveracions després, continuem sense entendre res de la factura de la llum, del preu del quilowatt al mercat majoritari i del fet que el preu s’hagi multiplicat (i espera) per vuit en un any. Però vet aquí que el gran president Sánchez ha trobat la solució. S’espolsa i envia el focus de l’atenció a Europa. Sona l’estratègia? És problema de tots, diu, i junts ens en sortirem. Demana als socis europeus que es faci una compra conjunta de gas perquè així es negociarà més bé amb els proveïdors, com va passar, diu, amb les vacunes. Per tant, deixem clar que al govern la cosa no l’afecta, que això és Europa (oh! Europa) i que ara el problema del preu de la llum és el gas i que es resoldrà si el compromís el prenem junts com les vacunes. I un be negre amb potes rosses, que li diria l’àvia Neus per enèsima vegada en el que portem de legislatura del govern més progressista de la història. Ja no m’importa el que maquinin per continuar enredant la troca. Ni si en van treure cap lliçó, de l’apagada d’ahir. Els hem de fondre els ploms i a fer la mà. Tots a les fotovoltaiques i a l’autoconsum. Individualment o en multipropietat, segons l’habitatge. De moment, malvenent-los els excedents i tibant d’ells a la nit. Però això farà que en quatre dies (cinc anyets) les bateries per acumular estiguin a preus raonables i siguem independents energèticament. Aquests ploms, els els fondrem!

Se li comença a veure el llautó, al ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños. I no brilla gaire, no. Ens l’havien venut en la darrera remodelació de govern com un primera espasa que acumulava el saber i el poder de la vicepresidenta Calvo, el ministre Ábalos i l’assessor Iván Redondo. La repera, vaja. I encara que tot és possible a la primera fila del poder, aquests dies que volta Catalunya i deixa floretes retòriques aquí i allà, ja es veu que hi posaven més pa que formatge, que deia l’àvia Neus. “La divisió no és ara d’independentistes i constitucionalistes, sinó dels que aposten pel diàleg o per la confrontació.” Així l’ha engaltat. Independentistes i constitucionalistes? Quan ha sigut això? En quina pel·lícula ho ha vist? Els independentistes, senyor ministre, són constitucionalistes. El que no són és de la Constitució espanyola, i encara menys de com la interpreten alguns. Ni ara ni mai ha estat una divisió d’independentistes i constitucionalistes. No sigui simple, home! Com ara tampoc és diàleg o confrontació. Pel diàleg hi estem tots, ja ho sap, encara que no sortim del diàleg de besucs. I a la confrontació ens hi obliga la mateixa democràcia. És la mateixa democràcia. Confrontem i votem. Confrontem i votem. Confrontem i votem. No jugui més amb les paraules, ministre. No cola. La divisió que hem de dialogar i confrontar, ministre, no és una, sinó dues: 1) república o monarquia, 2) independència o unió. I s’ha acabat.

La política té molt de sobreviure mentre confons desitjos i realitat, fins que arriba un dia que de tant viure en la inòpia et fots tots els plats pel cap. És aquell dia que cau el cel i, ja se sap, així ho deia l’àvia Neus, que si cau el cel tots som a sota. L’episodi alguerès de Puigdemont ha fet entendre a més d’un que això va de debò i que un dia d’aquests (la data és el que menys importa) els caurà el cel a sobre, que no hi ha manera de posar-se a recer i que només es podran agermanar amb el TC de Polònia i esperar la solidaritat d’Hongria. Puigdemont fot, i molt, i per això les corredisses. Corre el rei i corre el papa i, com en l’escatològica paròdia popular, de córrer ningú se n’escapa. Divendres, Ateneu: Rodríguez Zapatero demana a la justícia espanyola que reflexioni pel cas Puigdemont. Divendres, Catalunya Ràdio: Bolaños diu que la situació processal de Puigdemont no pot afectar 7 milions de catalans ni 46 milions d’espanyols. Divendres, Europa Press: La Fundación Villacisneros premia Llarena per la seva defensa de l’estat de dret davant l’assetjament independentista. Dissabte, Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra d’Agramunt: Vilagrà assegura que el govern treballa per posar fi a l’exili de Puigdemont. I així, anar fent... El tret de sortida, de l’advocat Xavier Melero, dilluns: “La justícia no pot ser la riota dels tradicionals enemics d’Espanya, ni les nostres institucions poden acabar menystingudes i amb menys prestigi que el sastre d’un espantaocells.” Bufa!

Com a fill de modista que soc, tinc molt contrastat que transparentar no havia sigut mai un valor en el vestir, sinó tot el contrari. Era una pregunta molt habitual que sentia a les clientes de la meva mare quan triaven robes per als propers vestits. “No transparentarà, Maria Teresa?” Si quedaven dubtes, es folrava i avall. Les transparències apareixen en el món de la moda fa quatre dies, i no han aconseguit implantar-se, encara menys en el dia a dia. Models extraordinaris, en moments extraordinaris, per a senyores extraordinàries i poca cosa més. Encara menys, entre els homes. En el món de la política, en canvi, res és tan simple, i la transparència és un autèntic compendi de la perversitat més enllà de les lleis que els mateixos polítics han promogut, dels webs que totes les institucions impulsen i dels paràgrafs que tots els programes recullen. És la tercera vegada que l’Audiencia Nacional toca el crostó a Pedro Sánchez perquè expliqui quins viatges privats va fer amb mitjans públics el 2019. És cert que al final no hi ha gaire res més que l’interès d’una periodista de l’ABC per tocar-li la pera. Però, i què? Explicar-ho li va en el sou i en el càrrec, saber-ho és el dret de la ciutadania i no s’ha de gastar els nostres impostos per pagar els advocats de l’Estat que li porten el plet. Però Sánchez només és la punta de l’iceberg d’un ridícul monumental, els esforços de la classe política per no transparentar i anar de transparència.

Potser han estat els aires del pont, encara que no l’hagin fet perquè no tenien res a celebrar. Potser ha estat la declaració de Joe Biden fent costat a la diada dels pobles indígenes en contraposició a la tronada apologia que feia Donald Trump del dia de Colom. O potser ha estat simplement l’arribada de la tardor real amb cistellades de pinetells, la flaire de les primeres castanyes i la salivera dels primers panellets. Sigui el que sigui, ERC ha fet goig aquest cap de setmana. L’ERC que vull. Com la casa de Llach i Salvat-Papasseit. “Que la mar la vegi, i uns arbres en fruit que me la festegin. Que hi dugui un camí...” Quin bé de Déu de bones notícies, companys d’ERC! Resumim. Primer. Avui han fet consell de govern perquè no poden celebrar un genocidi. Segon. Deixen fora de concertació, i per tant de diner públic, les escoles que segreguen per sexe. Tercer. Asseguren que estan posicionats en el no als comptes de l’Estat. Quart. Tornen a reiterar que no aprovaran amb el PSC els comptes de la Generalitat. Cinquè. Exigiran el traspàs de Rodalies. Sisè. No estan per cap ampliació a l’aeroport, que Aena guilli i que cedeixin la gestió. Setè. Declaracions del president Aragonès al diari argentí La Nación: “La negociació acabarà amb una Catalunya independent reconeguda per l’Estat espanyol i la Unió Europea.” No sé com ho veuen vostès, però jo em sento com l’escolar del mític anunci televisiu el dia que no es deixava dònuts ni cartera.

Dimarts 12-O. Les sis tocades de la tarda. Camp de futbol de Maià de Montcal (Garrotxa). Primers minuts de la segona part del partit de quarta catalana contra el Bescanó (Gironès). Un jugador local està estirat a terra. Quan prova d’aixecar-se se’l veu blanc com la cera. No pot. Temem el pitjor. Tots percebem la gravetat de la situació. Crits d’angoixa i de pànic. Impotència, molta impotència! Ferran! Ferran! Un esglai s’escampa entre els companys i entre el públic. Caos i desconcert mentre cada segon costa una eternitat de passar. Algú manté el cap fred i pensa en el DEA (desfibril·lador extern automàtic) del poble, a uns centenars de metres del camp. Una veu lúcida s’alça sobre totes. Algú és metge? Algú és infermer? Dues noies corren cap a en Ferran i criden. Auxiliar! Soc auxiliar! Durant quinze minuts llargs, primer sense res i després amb el DEA, no pararan ni un segon. Tots en som testimonis. Sense aquell aparell que parlava a crits i les dues noies, estàvem perduts. La remor llunyana del rotor de l’helicòpter mèdic va sonar a glòria per a tothom. I seguidament dues ambulàncies medicalitzades i una patrulla de Mossos. Sis facultatius i tres tècnics despleguen la seva professionalitat i ens uns minuts sentim el que tots volíem sentir. “Està estabilitzat. Respira per si mateix!” Anava a veure el meu fill jugar a futbol i vaig presenciar l’exemplaritat ciutadana i unes emergències mèdiques que són estructura d’estat.

Ni dissimulen. Van tan sobrats, se saben tan coberts i se senten tan segurs, que ni miren d’executar una venjança una mica endreçada. Barrip-barrap, que deia l’àvia Neus. A la vista de tothom i a cara descoberta. Qui els ha de dir res, a ells? El Tribunal de Comptes (majoria del PP) tenia el mandat caducat des del juliol i just avui que anunciaven l’acord per renovar-lo i que a partir del 25 d’octubre tindrà majoria del PSOE durant nou anys, han decidit que rebutjaven els avals del govern per pagar les fiances dels ex-alts càrrecs per l’acció exterior. Coses de la independència dels magistrats, justificaran ells, que troben que li busquem cinc peus al gat. Però la pregunta és simple i clara: és l’últim cop de pal del Partit Popular o és el primer cop de pal del Partit Socialista Obrer Espanyol? És cosa del tribunal conservador que marxa o del tribunal progressista que arriba? És coral, a fe de Déu, encara que els que surten s’hagin afanyat a deixar-la signada. Que dormim o què? És una interpretació a quatre mans com ho va ser l’aprovació, promulgació i aplicació del 155. És una interpretació a quatre mans com ho va ser i ho és l’onada de repressió policial i judicial que van aixecar a partir de l’1-O. No hi ha poli bo i poli dolent com prediquen i volen fer creure algunes veus de les esquerres. Són tallats pel mateix patró i des d’ahir són els causants del nou calvari que ara s’inicia per als encausats i que es diu embargament.