El voraviu

No sé pas on hem mirat tots aquests anys, o ves a saber com mirem, que no hem sabut veure que Carrizosa era un supercatalà. Té collons la cosa!, diria l’àvia Neus. Supercatalà, aquest il·lustre? Ell es considera com a tal i s’hi qualifica, sí. Però, ves per on, no és la roda de molí més gran amb què ens fa combregar. Encara que estiguin en vies d’extinció i que sigui entrevistat per un diari com El Punt Avui, el diputat Carrizosa no es pot estar de mostrar-se tan penques com és. Que algú entregat a la sucursalització de la nostra llengua i de la nostra nació s’autoqualifiqui de supercatalà torna a deixar prou clar que això de Cs era una agrupació de sonats polítics. El que és més difícil de pair és que en la distància curta és una persona afable, cordial i respectuosa. No perquè no ens el creiem, no. Així deu ser si ell ho diu. La vida dona sorpreses, com cantava el Gato Pérez. La pregunta és com ha aconseguit, doncs, algú afable, cordial i respectuós impostar-se, com s’ha impostat, com un dels personatges més execrables de les diferents espècies execrables que ha generat el règim del 78? Si algú afable, cordial i respectuós pot convertir-se en el Carrizosa que hem vist és que viu submergit en la hipocresia i el cinisme, i que ho té molt clar. “Ens rebel·lem contra la idea que el castellà és una imposició lingüística”, diu Carrizosa. Aquesta és la cosa. Voldrien, a més, que els consideréssim la colonització lingüística com una donació.

Ho heu vist? Heu vist quina meravella, dialogar i negociar amb el govern més progressista de la història d’Espanya? Tot just hi ha un simple acord per a la tramitació dels pressupostos –“ahir no vam donar un sí; ens vam obrir a negociar”, explicava molt bé Marta Vilalta– i ja n’hem tret les beques. Recordeu les beques? Venen del 2005 i surten cada vegada que ens han de vendre res. Com els anissos quan els padrins tiraven bateig a la mainada a les escales de l’església. Aquesta vegada la transferència serà immediata: 18 milions d’euros, eh! Paraula de Rufián. 18.600.000, concretament. I ara comença la negociació, la suada que venen anunciant de fa dies. Només els rucs del PSOE creuen que ja ho tenen. Però no. La negociació comença ara. Circula un foli sense segell de cap dels dos partits i sense cap signatura de ningú que ho diu. El foli porta un títol ben clar. En castellà, perquè és el que es va repartir a la roda de premsa de Madrid: “Acuerdo para favorecer la negociación de la LPGE22.” I sí, deixa ben clar que negociar amb el govern més progressista de la història és una mina d’or. Les beques, d’una banda. De l’altra hi haurà quotes de català a la llei de l’audiovisual, que no s’aprovarà si no és amb l’acord d’ERC; i aquest mateix mes de novembre naixerà una nova comissió per analitzar els incompliments pressupostaris del govern de l’Estat amb Catalunya. Tal com ho llegiu. Una autèntica mina d’or.

Pretensiosos com som, fa dies que parlem de blindatge del català quan parlem que la llei de l’audiovisual marqui quotes obligatòries per a les llengües cooficials. “Es buscaran les millors fórmules per garantir un percentatge de producció, doblatge i subtitulació en llengües cooficials que requerirà la conformitat d’ERC per aprovar la llei.” Independentment del que en surti, de la negociació que s’ha obert, pensar que un percentatge obligatori blinda res és molt pensar. A banda que La Moncloa ja va dir que és impossible blindar el català abans dels pressupostos i que el que hi podrà haver és “una mena d’acord verbal”, centrar l’atenció de la lluita per la llengua en la llei de l’audiovisual és un autoengany més i no blinda res. Millor que hi hagi quota, tant se val. I com més alta sigui, millor, tant se val. És un pegat. Sense un estat propi i amb un estat en contra, el català és mort. Ens mataran la llengua, sí. Si no reaccionem no ens quedarà ni llengua. No atraparem els canvis tecnològics. El peix es mossega la cua. A cada innovació ens quedem sense oferta, i sense oferta no hi ha demanda, i el mercat decideix i ja hi tornem a ser. Podrem lluitar fins a l’extenuació, però sense estat ens extenuaran segur. Ni es creuen el plurilingüisme ni la plurinacionalitat. Saben que per carregar-se la plurinacionalitat s’han de carregar el plurilingüisme. És aquí on volen arribar. No blindem res. És un pegat. Només l’estat propi blindarà la llengua.

A poc a poc, tots els peixos grossos neden al mateix cau. Aquesta setmana, dos que no m’esperava. Comín, en una entrevista a El Punt Avui, i Cuixart, en el llibre Referèndum. Sense adjectius. S’acomoden en un mentrestant que sabem quan va començar però que ves a saber quan s’acabarà. El decàleg que s’exhibeix estaborneix com si et posessin al bany maria: que si no pot ser, que si la dicotomia pactat/unilateral és perillosa, que si ara no toca, que si cap al 2030 potser haurà madurat, que si no estem preparats, que si no es donen les condicions, que si s’ha d’eixamplar la base, que si és millor no posar dates, que si els polítics no ho faran, que si els ciutadans ens hem de doctorar en desobediència civil. El cas és que Cuixart, en aquesta mania de l’autocrítica, fa una giragonsa una mica perillosa. No van ser només els polítics que es van quedar clavats. Segons ell, tampoc la societat civil vam saber què fer. Tots desbordats per l’acte de desobediència civil més gran dels darrers anys a Europa. El puc entendre, però no ho comparteixo. S’espera dels lideratges que liderin. No demano al meu veí que escrigui articles. Ni ell a mi que llauri la terra. Ni l’altre, a cap dels dos, que aixequem paret. Al final la culpa serà dels que sortíem. Havíem d’haver estat la meitat i no posar tanta pressió als de davant? M’agradava més Cuixart quan, dies previs a l’1-O, citava Joan Maragall: “Cadascú al seu lloc i al cop del seu martell.”

Circula per les xarxes el PDF d’una plana del diari Avui de l’any 2005. Concretament una plana del dia 23 d’abril. La plana 14, exactament. Porta “Política” com a capçalera de secció. La informació que obre pàgina ve datada a Madrid i l’article el signa Ferran Casas. Hi ha una ratlla d’avanttítol. “El govern central ultima la nova normativa de l’audiovisual que ha estat negociant amb Puigcercós.” Hi ha dues ratlles de títol. “El PSOE i ERC pacten que tot el cinema es dobli al català per llei.” I també hi ha dues ratlles de subtítol. “El doblatge es farà en origen, finançat amb un cànon a les televisions públiques i privades i amb la TDT es veuran films plurilingües en totes les cadenes.” Va il·lustrat amb una fotografia centrada a la pàgina, encara impresa en blanc i negre. Joan Puigcercós és dret al costat de la bancada socialista, s’estintola al respatller de l’escó de José Luis Rodríguez Zapatero, que para l’orella i somriu, com fa Alfredo Pérez Rubalcaba des de l’escó de la fila superior, just darrere del president espanyol. En el murri (per dir-ne d’alguna manera) somriure dels líders socialistes s’hi dibuixa la quota amb què es blindarà el català en la propera llei de l’audiovisual a canvi de la qual es negocien els pressupostos. Ja ho veurà. Aposta quina quota? Aquests dies alguns mentiders parlaven del 5%. Si el 2005 parlàvem de “tot el cinema” i estem on estem, imagineu on ens portarà la quota que diran un dia d’aquests? Aposta quina quota?

Encara que vingui d’un intocable com Gerard Piqué, amb carta blanca per a les gracietes, l’enveja, com la venjança, no és mai sana. El que no vol dir que tots plegats no ens envegem i no ens vengem més sovint del que tocaria. Però de sana, res. L’enveja sempre té una punta de mala llet i la venjança, dues. En clau política (Piqué té moltes claus polítiques) puc entendre la gracieta de l’enveja sana que li provoca Madrid, i això que diu que Madrid està a un altre nivell i que a Barcelona li costa una mica més. Però no se l’hauria d’haver permès per molt que se senti alineat amb l’orgia anti-Colau, ni per molt que els hagi de fer la pilota per aquest tennis que els organitza. No sé si és de naixement, i quasi segur que és d’extracció pagesa, però sento que tinc una cosa aquí dins que m’impedeix, des de Barcelona, tenir cap enveja de Madrid. De natural. La mateixa cosa que m’impedeix, des de Girona, tenir cap enveja de Barcelona. La mateixa cosa que m’impedeix, des de Bescanó, tenir cap enveja de Girona. I la mateixa cosa, en definitiva, que m’impedeix, des de Vilanna, tenir cap enveja de Bescanó. Què voleu que us digui! Dec ser més d’Els Pets perquè de tant en tant m’esborrono com a ells els esborrona Tarragona i de tant en tant pateixo, com a ells els fa patir Constantí. Però si pateixo i m’esborrono és per Barcelona, Girona, Bescanó o Vilanna, les terres que visc. Mai per Madrid. Digueu-me simple. Cap enveja de Madrid.