COALICIONS I DEMOCRÀCIA

La fórmula de governs de coalició ha estat comuna en les democràcies europees i occidentals durant el segle XX. No ha estat així en el govern espanyol fins a l’executiu PSOE-Podem, però sí al Parlament de Catalunya i en els governs locals catalans. Els governs de coalició s’enfronten a la contradicció de mostrar-se i mantenir-se units i efectius per legitimar-se i, alhora, marcar perfil i mèrits dels seus integrants de cara a la militància i els votants de cadascú i amb vista a maximitzar resultats a les eleccions següents.

El rum-rum i el pim-pam-pum són, doncs, més o menys inevitables, però també resolubles si el govern té les bases fermament construïdes, si es pacten els desacords sense dramatitzar, si és eficaç més que sorollós i si els partits que l’integren practiquen més que prediquen la responsabilitat institucional. Si els partits integrants tenen més incentius per trencar que per mantenir-se coalitzats i si, a més, hi ha comptes pendents entre si i situacions políticament difícils de resoldre, doncs a patir.

És evident que l’aplicació de l’article 25.4 del reglament del Parlament a Laura Borràs és potser un dels tràngols més grans viscuts en les coalicions parlamentàries a Catalunya des del restabliment democràtic. I han sortit veus dintre del partit que presideix demanant l’avançament d’una consulta interna per decidir si es deixa de compartir govern de la Generalitat amb un partit que ha fet possible l’aplicació de l’article del reglament aprovat el juliol del 2017 (tot i que descarten de consultar sobre el suport al PSC en la Diputació de Barcelona, que també ha votat a la mesa favorablement a aplicar-lo).

Si els governs de coalició reforcen la democràcia, cosa que comparteixo, la democràcia interna dels partits que els integren ha de reforçar-se també. Debatre sobre el pacte de govern, analitzar-ne el compliment i l’efectivitat i, posteriorment, consultar la militància és tan important com la preparació de la coalició, perquè el retiment de comptes i la participació política ho són en democràcia. Joan Fuster deixà dit: “La llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica”. La democràcia, també.