El dèficit fiscal i la manca permanent d’inversions

Mentre avança l’estiu i el ciutadà suporta estoicament l’enèsima onada de calor amb els preus de l’energia i l’alimentació pels núvols, molts experts pensen que el darrer trimestre de l’any s’entrarà en una altra crisi econòmica. Tot i que ara a Catalunya el sector serveis va a bon ritme i la indústria també viu un bon comportament, amb l’arribada del fred a Europa tothom pensa que el president Putin farà de les seves i tot fa presagiar que les conseqüències per a l’economia podrien ser nefastes per a molts països del Vell Continent.

I per apaivagar una possible recessió en ple hivern, Catalunya no té totes les eines necessàries per fer-hi front. I per què? Doncs molt senzill. Perquè l’Estat no només no col·labora a facilitar l’engranatge de l’activitat econòmica d’una de les regions més actives del sud d’Europa, sinó que contínuament en dificulta l’expansió econòmica posant pals a les rodes, històricament, en dues palanques essencials: el dèficit fiscal i la poca inversió en obra pública. Catalunya va ser la segona comunitat autònoma que més diners va aportar al sistema de finançament autonòmic el 2020, però, en canvi, només va ser la desena en ingressos rebuts, segons dades de la liquidació del sistema de finançament publicades pel Departament d’Economia de la Generalitat. Es repeteix així el patró habitual dels últims anys pel que fa al repartiment de recursos amb el model de finançament. I el més greu és que quan es parla amb els governs d’allà per resoldre les deficiències històriques amb els recursos econòmics que ens pertoquen, la seva resposta sempre és la mateixa: Catalunya no està infrafinançada. Si no es reconeix el problema endèmic que viu el país, serà molt difícil trobar-hi una solució.

D’acord amb les dades, Catalunya va aportar fa dos anys 2.779 euros per habitant al sistema de finançament, un 17% més que la mitjana estatal, que va ser de 2.374 euros per capita. Només Madrid, amb 3.347 euros per persona, hi va posar més recursos. Ara bé, una vegada aplicats els diversos mètodes de repartiment, els ingressos de la Generalitat van caure fins a 2.519 euros per capita, un 1,5% per sota de la mitjana de diners ingressats pels diferents governs autonòmics, que va ser de 2.558 euros per habitant. Així doncs, si calculem el que va pagar i el que va rebre cada català, la conclusió és que cada ciutadà va perdre 260 euros.

Quan es diu que Madrid va aportar més que Catalunya, cal tenir en compte que l’autonomia presidida per Isabel Díaz Ayuso recupera amb escreix la inversió per l’anomenat efecte capital, ja que moltíssims recursos van a entitats i monuments de Madrid, però les dotacions econòmiques s’imputen a la resta de comunitats. Això passa, per exemple, amb el Museu del Prado, l’Arxivo Nacional, la Biblioteca Nacional i el Teatre Reial, entre d’altres. Els milions anuals van directament a aquests edificis, però els recursos consten com a inversió en altres comunitats en funció de la seva població.

Catalunya acumula un dèficit d’inversió en infraestructures de 35.000 milions d’euros entre el 2009 i el 2020, tenint en compte els tres nivells d’administració (estatal, autonòmica i local), segons els càlculs de Foment del Treball, que ha elevat la xifra en 7.000 milions des del primer estudi que va dur a terme ara fa dos anys. A més, la Cambra de Comerç de Barcelona ha valorat que la inversió bruta necessària a Catalunya per assolir el 19% de l’estoc de capital en infraestructures de l’Estat (en línia amb el seu pes en el conjunt del PIB) en l’horitzó 2030 hauria de ser de 3.800 milions d’euros anuals al llarg de dotze anys, amb un volum total d’inversió acumulada bruta de 45.333 milions al llarg del període, a repartir entre els tres nivells de l’administració pública per tal de poder equilibrar els dèficits històrics.

Sigui com sigui, ja sabem que històricament qualsevol negociació amb l’Estat mai s’acaba complint perquè hi ha massa desconfiança i perquè un objectiu de tots els governs d’Espanya és construir la gran Madrid a costa, bàsicament, de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears. De fet, només cal mirar les xifres oficials any rere any. Això sí, els poders del centre sempre ho negaran.