De Salses a Guardamar
La sagrada unitat
Recentment, en un atac de sinceritat poc habitual en els polítics d’aquestes latituds, Idoia Mendia, secretària general del PSE-EE, afirmava en una entrevista que “la unitat d’Espanya és l’essència del PSOE”. Ni el socialisme ni l’obrerisme de les sigles –valors certament oblidats a sota de moltes estores, catifes i altres–, no: la unitat d’Espanya. Tot això, és clar, dit des del “no nacionalisme” internacionalista, cosmopolita i que rebutja les pàtries, per descomptat, que ja sabeu que és cosa dels altres.
Antoni Simon, catedràtic d’història moderna de la UB, ha publicat recentment a l’editorial Afers de Catarroja un assaig que s’ha de convertir en referència ineludible de tot aquell que vulga fer política nacional i emancipadora des de la perspectiva de qualsevol poble sotmès a l’Estat espanyol: La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual.
I és que la “unitat d’Espanya” és, tal com demostra Simon, un concepte central en la política espanyola. Omnipresent i del qual tots els altres són subsidiaris. Unes qualitats que tenen característiques quasi –o sense quasi– religioses: la unitat d’Espanya és sagrada i està fora de tota discussió. No en el sentit que no se’n parle –al contrari: ocupa la conversa política de manera absoluta–, sinó que és dogma de fe.
Aquest és el fonament d’Espanya com a estat contemporani i l’esquelet de la cultura política que la representa. Així, no només els conceptes de legalitat o legitimitat passen a ser sinònims exclusivament de la “unitat d’Espanya”, sinó que ho és exactament igual el de democràcia. Democràcia no és el poder del poble, sinó la unitat d’Espanya. L’infame discurs del Borbó del 3 d’octubre de 2017 es desxifra de manera molt senzilla sota aquests paràmetres.
Entendre bé aquesta arqueologia intel·lectual en la qual s’ha submergit el professor Simon és imprescindible per a tornar-ho a fer, sí, però aquesta vegada amb èxit. Perquè em fa la impressió que, llevat de poques excepcions –Fuster en seria una, per exemple–, els moviments nacionals alternatius de contrahegemonia que lluitem contra aquesta presó de pobles ens hem fet fins i tot visions massa amables del que és en realitat. I ens les continuem fent. Fins quan?