El voraviu

La campanya electoral a l’Ajuntament de Barcelona promet ser com totes. No miren prim, que deia l’àvia Neus, i fan prevaler l’espectacle. No sé si creure Xavier Trias quan diu que 3.000 euros mensuals eren ingressos familiars i no sou individual. A mi no m’ho va semblar, però pel cas és igual. Collboni, Maragall i Colau s’exclamen del món en què viu Trias, de la desconnexió amb la realitat i de la defensa que el candidat fa de les elits. Argumenten que les dificultats les tenen la majoria de la població que passa just dels 1.000 euros al mes i porten a col·lació un informe que remarca que a Barcelona no es pot viure amb menys de 1.500 euros al mes. Segurament tot és cert, perquè la veritat acostuma a ser polièdrica. Canten dos detalls: la crítica a la desconnexió de Trias amb la realitat pels 3.000 euros i la identificació dels 3.000 euros amb les elits. La realitat salarial en què viuen Trias, Colau, Maragall i Collboni no és a la meitat dels 3.000 euros, sinó al doble, segons les retribucions aprovades en el mandat actual. Alcaldessa: 100.000 euros; tinent d’alcalde: 98.192; president de grup municipal: 92.600; regidor de govern: 84.532. Portaveu de grup municipal: 84.532. Portaveu adjunt de grup municipal: 76.649. President de comissió de ple: 75.316. President de ple del districte: 75.316. Regidor de l’oposició: 56.387. A Diputació i Parlament estem tau-tau. Qui d’ells no cobra 3.000 euros? No ho critico, connecto amb la realitat.

No estranyi que vinguin dies de regalar-nos, homenatjar-nos i pilotejar-nos perquè entre tots ho hem aconseguit i l’OMS ha decretat la fi de l’emergència de la covid. Van esprémer que junts ho superaríem i ara espremeran que ens n’hem sortit junts, que vol dir gràcies a ells. El president dels espanyols es va afanyar a piular-ho i ara rumien quina en poden fer. Diria que hi haurà banderes, reis i militars. El que realment ha passat ho anirem sabent a poc a poc. Parlen de 120.000 morts a l’Estat espanyol en tres anys. No sé si dona per celebrar res, però és molt probable que ho programin, perquè necessiten substituir l’homilia sanchista que Catalunya està tan i tan més bé que el 2017, i també gràcies a ells. És que fins i tot a ells els deu fer angúnia continuar amb la lletania d’aquesta Catalunya tan trempada quan assetja la sequera i fia el futur a les rogatives perquè plogui. Quan el servei de tren de Rodalies trasbalsa cada dia la quotidianitat de desenes de milers de ciutadans. Quan organitzar unes oposicions costa déu i sa mare, s’han de llogar especialistes i s’han de repetir i visca la Pepa! Quan la promesa i suposadament pactada desjudicialització aconsegueix cada dia fites més importants com decidir qui ha de presidir el Parlament en lloc del que escollim els catalans, detenir els nostres eurodiputats i obrir processos, ara ja per terrorisme, contra els independentistes. Ara rumien com fer-ho per celebrar 120.000 morts.

L’Associació Catalana de Comunitats de Regants veu imprescindible que es constitueixi la taula de l’aigua per posar les bases d’un futur pacte nacional de l’aigua. La veuen a venir i volen evitar el que és evitable, però no ho evitaran. Planificar encara es podria, però després faran falta pressupostos i no hi haurà prou diners, ni tampoc voluntat i fermesa política. Un cop plogui i la sequera perdi actualitat mediàtica, ningú s’assegurarà que es construeixin les infraestructures que garanteixin l’aigua que la natura deixarà d’aportar. Ni la que cada dia es necessitarà de més per als que serem de més a consumir-ne. Ni la que gastarem per rebaixar la calor de més que farà. Ni la que estiraran de més sectors com la indústria i els serveis, molt més rellevants, en termes econòmics, que l’agricultura. T’ho has de posar al cap, pagès: no tindràs aigua. Ets irrellevant com a sector (des del punt de vista de nombre, que vol dir de vots), i això t’invisibilitzarà cada dia més als ulls de la política. Afegeix-ho a la teva anàlisi de riscos i oportunitats i tingues molt present que no tindràs l’aigua que vulguis ni quan la vulguis. I això anirà a més, cicle a cicle. Manifesta’t, discuteix, pressiona i si pots pactar, pacta, pagès. Però sobretot organitza’t amb el convenciment que, quan s’hagi de racionar de manera fixa, a tu te’n tocarà tan poca com puguin. Hi ha molts interessos abans que els teus. És així i, com deia l’àvia Neus, tant de bo m’equivoqui!

La consellera Laura Vilagrà no és de les que marxen quan hi ha problemes, segons ella mateixa ha fet saber a la ciutadania. Vol dir que no dimitirà enmig d’un cacauet com el que té organitzat. Sí que és, pel que hem vist i escoltat, de les que quan hi ha problemes recorren a declaracions de manual. A grans declaracions. De gran manual. Encara que no vinguin del tot al cas, com és ara. Ni a ella ni a ningú se li demana que marxi perquè hi ha problemes. Tots sabem que si són als llocs que són i tenen els càrrecs que tenen és, precisament, per resoldre problemes, no perquè en fugin. Quan a algú se li demana que marxi és perquè ocasiona i provoca problemes i perquè no els sap resoldre, no perquè n’hi hagi. No és, per tant, ni cap mèrit ni cap demèrit, ni res estrany, ni res fora de sèrie, que la consellera Vilagrà sigui de les que no marxen quan hi ha problemes. I ningú li ha demanat la dimissió perquè hi hagi problemes. És que l’ha ocasionat ella, el problema. O el problema s’ha ocasionat en el seu àmbit de responsabilitat, si voleu dir-ho d’una altra manera. No és com Rodalies, que és endèmic. Amb les oposicions no n’hi havia, de problema. Fins ara, que varen llogar uns especialistes perquè no es veien amb cor de fer-ho sols i que varen aconseguir organitzar un caos al mòdic preu d’1,5 milions d’euros que obliga a repetir les oposicions. Ens és igual, consellera, que marxi o no quan hi ha problemes, el que volem és que no en creï.

La progressia mediàtica espanyola i catalana viu escandalitzada des que s’ha anunciat que Ana Rosa acumularà temps de pantalla i poder i substituirà Jorge Javier a les tardes, com a mínim fins a final d’any, que vol dir fins a les eleccions generals. Troben tan i tan gros que es carreguin el Sálvame amb l’objectiu ben confés i gens amagat de treure minuts d’antena a algú que és més de la corda socialista (com Jorge Javier) per posar-hi algú que és més de la corda popular (com Ana Rosa), que hi ha moments, en sentir-los, que sembla que baixin de l’hort. S’exciten i s’exclamen! Però no és perquè pretenguin organitzar cap campanya per salvar el soldat Jorge Javier. S’exciten i s’exclamen pel que entenen que és, tots ho entenem, i els responsables de Mediaset no ho amaguen, una decisió política matussera, que provoca el cop de volant a Telecinco. Com si les decisions a les grans cadenes i companyies no haguessin estat preses i tallades per aquest patró des de l’inici del règim del 78. A vegades en una direcció i a vegades en una altra, però sempre tallades per aquest patró des de fa quaranta anys. De què s’exclamen ara? De què se sorprenen? Per què s’exciten? Entre els ridículs i patetismes més excelsos, el de l’exvicepresident espanyol Pablo Iglesias i la cohort de llepons que l’envolta. Han usat i manipulat els mitjans sense cap vergonya ni mirament i ara no paren de donar lliçons de falses morals i ètiques periodístiques.

Camil Ros ha fet veure que la UGT s’emprenyava amb el president Aragonès, que els ha tingut per un zero a l’esquerra. Fa anys que el que més preocupa els sindicats del traspàs de Rodalies són les opcions dels treballadors i el trencament de Renfe. Ros ha fet veure que s’emprenyava molt, però s’acabarà aquí. Cadascú ja ha llegit el que tenia escrit en el guió preelectoral. Ros sap que Aragonès mareja la perdiu a la porta de les municipals i que el traspàs i l’acció unitària (aliança de país) que reclama són una astracanada per aixecar el vol mediàtic i fer veure que s’hi posen, empènyer dies i passar anys. Per això no els havien dit res, que és el que els ha emprenyat. En política existeix el Guadiana, que apareix i desapareix, però no per les raons naturals que ho fa el riu. Perquè hi ha qui l’impulsa. Situem-nos. Són Guadiana clàssics aquesta reclamació del traspàs de Rodalies, la reivindicació de la comissaria de Via Laietana com a espai de memòria, les comissions d’investigació sobre l’emèrit per aclarir magarrufes, les crides a la unitat de les esquerres per millorar resultats, l’imprescindible cordó sanitari a Vox per parar el feixisme, les declaracions molt conjuntes pel corredor mediterrani i les reclamacions de la publicació de les balances fiscals. Diu Ros que, a l’aliança de país, “no s’hi va a cop d’avaria”. Té tota la raó i Aragonès no en busca cap. Ha fet un simulacre més. Per això ha tingut la UGT per un zero a l’esquerra.

Els nispros són a la fruita dolça el que les faves als llegums. Amb ells comença tot. Amb ells comença la temporada. Dilluns a casa la mare, a Calonge, vàrem menjar les darreres faves ofegades de la temporada. Faves i pèsols, per ser exactes. Amb botifarra negra, cansalada i marduix, que les fa la meva germana Neus, com les feia l’àvia Neus en la meva infantesa, quan era incapaç d’empassar- les i quasi me les engargallaven. Faves i pèsols de Can Presas, del barri del Camp de la Llebre, que s’han organitzat perquè la temporada allargui i ja no planten només per Santa Teresa com feia l’àvia Neus. Han sigut vuit dilluns de faves tendres, si no em descompto. Una delícia! Darrer dia de faves i pèsols i primer de fruita dolça. Nispros de Can Monells. La fruita collida de l’arbre poques hores abans i al seu punt de maduració és un bé de Déu a l’abast dels humans. Aquest any no en disfrutarem gaire. No tindrem la sort de les faves. Entre que als hiverns no fa fred i que la sequera persisteix any rere any, els nispros, els pocs que hi ha, han quedat renyocs, renyocs. Poca polpa i molt pinyol. Al nisprer de casa, que ja feia anys que n’hi collíem dos o tres cistells, aquest any quatre de comptats i renyocs, renyocs. En els deu o dotze nisprers que tinc localitzats als horts de Bescanó i Calonge, es fa difícil, aquest any, veure la cara d’un nispro. I temo que tampoc sigui any de cireres, albercocs, préssecs ni prunes. I renyocs, renyocs.