El voraviu

Dijous a mitja tarda havia passat El voraviu a edició, havia recollit els trapaus i havia tancat l’ordinador. Divendres (avui per al lector) seria un altre dia. Deixava escrita una columna (que sortia publicada avui amb unes modificacions de bisturí) en què deia que un carcamal com Rubiales no es plantejaria la dimissió com una opció, que la dimissió no entrava en la seva escala de valors. Però vet aquí que, al vespre, agències, xarxes i mitjans sobreeixien amb la dimissió que l’endemà presentaria el paio a l’assemblea. No se sabia gaire d’on havia sortit, però tots ho donàvem per fet (també L’Esportiu i El Punt Avui) i vaig picar com un passerell. Què, si no? Com podia sortir amb un article dient que aquest bord no dimitiria ni que el matessin, si tots anunciàvem la dimissió des del dia abans? Vaig superar l’atac de mandra, vaig avisar maquetació i edició, vaig fer una intervenció quirúrgica sobre el text i vaig deixar-lo com va sortir. Mantenia la tesi, però la matisava. “Rubiales no és de dimitir, però diu que avui dimitirà.” Em vaig negar, així, passar a la posteritat i guanyar un premi. Soc burro, burro, burro. Però mantinc el que deia. Sobre els silencis, sobre la por que fa la màfia, sobre Rubiales, Vilda i Borrell. Els aplaudiments que va rebre a l’assemblea ho confirmen, i molt probablement el personatge, amb l’actuació d’avui, puja al podi de les grans astracanades, amb l’emèrit i el comissari Villarejo. ¡Viva España!

Sovint m’escric descregut de les possibilitats reals que l’aritmètica sorgida del 23-J dona a l’independentisme institucional. Entenc que ho batallin fins al final, però no em crec gaire res. Quina amnistia si el 48% dels espanyols volen el Congrés només en castellà? Sempre arriba el moment que a tot partit d’obediència espanyola li surt el Rubiales que porta a dins i l’exhibeix desvergonyit i vergonyant. Que el PP guanyador no faci prou i que el PSOE perdedor necessiti més que mai, no garanteix res de res. Negociar a una banda o a dues també és un detall menor. Transcendent per a segons què, però menor per al conjunt. No nego que s’hagin obert això que en diuen finestres d’oportunitat, però ja farà si serveixen perquè escampi una mica la boira. Decantar la mesa cap als dominis de la coalició més progressista de la història també ha tingut contraprestacions sense cap tipus d’èpica ni de lírica, i per això miren de baixar de l’escenari. Però de moment és l’únic que hi ha de veritat de la verdadera. Si hi ha investidura i la legislatura dura els quaranta-vuit mesos previstos, l’independentisme institucional haurà fermat sis quilets (tres Junts i tres ERC). És el que genera el grup parlamentari com a torna de la mesa. Són 30.346,72 euros al mes de fix, 1.746,16 euros al mes per diputat i 0,18 euros de propaganda electoral per cadascun dels 5.422.803 electors censats. De tenir-los ells a tenir-los els altres, hi va la diferència. Ja veurem què més hi ha.

Qui ho havia de dir! Ha sigut la consecució del mundial, l’èxit esportiu més gran fins ara del futbol femení, el que ha fet que dels embornals del món del futbol professional sobreeixís en un instant la merda que havien contingut durant anys! Cada episodi viscut des de l’exhibició d’ouera d’aquell diumenge a la tribuna ha estat més trist, més rònec i més caspós que l’anterior. Una demostració carpetovetònica que provoca esplendorosos rotets al mateix Torrente! Ara és el torn de les serps que envoltaven Rubiales. Totes abandonen el catau. Deia l’àvia Neus que quan li has vist el cul és fàcil dir que és gallina. És el sistema Vilda. Què ha hagut de veure, sentir i palpar per adonar-se del que era el seu president? Per dir-ho en públic. Per declarar-s’hi en contra. Ha menjat de la seva mà i l’ha llepada fins a la darrera garrofa. Fins al darrer gra. Fins a la darrera embosta de pinso. No es va pas aixecar divendres a l’assemblea per dir-li que a ell no l’emboliqués! Per dir-li que triplicar-li el sou fins als 500.000 euros de la manera que ho feia era una altra obscenitat! Divendres Jorge Vilda encara va aplaudir Rubiales. Ara ja no és temps de comunicats i de pronunciaments. És temps de dimissions. De desaparicions. Ja li havia vist el cul! Ja ho sabia, que era gallina! Ningú l’obligava al sistema. Era la seva zona de confort. Havia ajudat a crear-lo i era un dels encarregats de mantenir-lo. I n’hi ha molts més!

“D’il·lusions, també se’n viu”, deia l’àvia Neus quan sentia que formulàvem els comptes de la lletera. Déu me’n guardi, de fer-li reflexió semblant a Carrizosa, que assegura aquests dies que a les catalanes s’hi presentaran (amb Cs) i que si hi ha repetició de les espanyoles, també ho provaran. Que s’hi presentin! Que s’hi presentin! Que els matin ben morts, amb tots els honors! Que els matin com es mata de debò un partit polític! Amb un zero a les eleccions! Com varen fer ells mateixos amb Anna Grau a les municipals! Zero! Com va fer Eva Parera, també a les municipals, amb Valents! Zero! Com va fer Roger Muntanyola, a les generals, amb el PDeCAT! Zero! Presentar-te i fer zero és una mort èpica, per a un partit polític! Després ja vindran totes les altres misèries terrenals. Vindran les reaparicions a les files de la competència. Vindrà el concurs de creditors. Vindrà la ritual pluja de porqueria sobre l’arbre caigut. Vindrà tot. Però s’ha d’haver mort ben mort, hagis viscut com hagis viscut! No es pot fer mutis del BOE, com ha fet Arrimadas, quedant-te a casa i no presentant-te a les eleccions. Carrizosa creu (i també és una demostració de com estan d’inhabilitats per a la política) que ells podrien tenir el poder decisori que ara té Waterloo, i per això galleja i s’estarrufa. No se sap si a l’organització hi queda ningú més que ell, però això per al diputat deu ser un petit detall. Té vocació de xarnera! Ben fet, Carrizosa! A morir senyor! A zero!

Serà al setembre, i molt cap al final. Potser el 27, en el darrer moment de la investidura, quan tothom la doni per kaput. Apostin pel que vulguin, però tinguin present la possibilitat que el PNB hi faci l’agost, al setembre, amb la investidura de Feijóo. Han dit que l’escolten per “cortesia”. No precisen si és la “cortesia darrera setmana maig 2018” o la “cortesia primera setmana de juny”. Amb l’una el seu vot va avalar els pressupostos de Rajoy i allargaven el govern de dretes dos anys més. Amb l’altra el seu vot es va afegir a la moció de censura per enviar Rajoy al registre de la propietat i Sánchez, al mundial de màgia de taula i carrer. Els mentiders mediàtics de la dreta van deixar clar ja fa dies que a Vox estarien xaiets, xaiets, xaiets i que no exigirien res de res, si era el que calia perquè el PNB mostrés la cortesia adequada. També han explicat que en el primer servei del partit, els populars ja hi posaran la cessió dels tres aeroports bascos, el traspàs de Rodalies i de la Seguretat Social. Tingueu en compte, primer de tot, que no demanen res semblant a una amnistia ni a un referèndum. En segon lloc, recordeu que des del primer dia del règim del 78 ja són més iguals que qualsevol altre espanyol. En tercera ronda penseu que, com que són pocs, regalar coses als bascos no acaba d’arruïnar ni Espanya. I en quart lloc, que sempre es poden finançar els regals desequilibrant una mica més la balança fiscal catalana. Atents al PNB!

A dalt de tot de la classificació de la primera divisió del futbol espanyol, en els quatre primers llocs que donen opció a la lliga de campions, i entre el dos Madrids per dalt i el Barça per baix, s’hi troba aquests dies el Girona. Tercera jornada, set punts. Empat a Anoeta contra la Real Sociedad (equip de Champions). Victòria a Montilivi contra el Getafe (a la tenebrosa xarxa que el Barça no havia pogut travessar la setmana anterior, el Girona n’hi va fotre tres). Victòria al Sánchez Pizjuán contra el Sevilla, actual campió de la UEFA Europa League, la segona competició europea. Soc (ho vaig escriure el 7 de juny) dels que no els va fer res no entrar a Europa (Conference League) la temporada passada en no acabar en el setè lloc perquè dels darrers quinze punts possibles només n’havíem sumat dos. “Tant de bé ha fet Déu”, vaig titular. L’equip necessitava descans i una pretemporada com cal i no com la de l’any anterior. I aquí els tenim! Sense Oriol Romeu i sense el Taty Castellanos, però en la millor versió de la història. Digueu-me tronat! El 2 de 15 de final de temporada passada em va semblar acceptable perquè, com deia l’àvia Neus, no es pot matar tot el que és gras. Aquesta temporada viurem situacions incommensurables. Pugeu-hi de peus! La primera és probable que sigui en la jornada 8! Veurem si en diumenge 1-O! Quan el Real Madrid surti a la gespa de Montilivi, hi pot haver el lideratge en joc! Bufa!

No lliga, la calma de gos petaner que embarga la política espanyola, amb la gravetat del moment. Per més període de vacances i per més darrers dies d’agost que siguin, res justifica l’ambient de peix bullit que es viu i respira. Farà sis setmanes del 23-J, les eleccions anticipades que no varen resoldre res i que ho varen complicar més tot. Que dimecres Feijóo i Sánchez es trobessin una hora per parlar d’un govern de dos anys i del blocatge del CGPJ, i que no fossin capaços de tancar polítiques d’estat, que en diuen ells, toca sostre com a relat, política de comunicació i benvinguda després de la pausa estival. Desgreixen. Diguin el que diguin, desgreixen. S’han posat a desgreixar perquè són els més conscients que l’Estat espanyol i el règim del 78 estan massa llardosos. No s’ho poden permetre, perquè l’Ibex-35 no els ho compra, perquè la nomenklatura europea els tracta de beneits i els pregunta si s’han tornat bojos del tot i perquè el deep state, les clavagueres o com en vulgueu dir estan que salten. La reunió de dimecres i les moltes reunions que la seguiran a aquest nivell, i/o a tots els nivells que calguin, públiques o secretes, són per trobar una sortida per quan siguin al final del camí, al mes de gener, i una nova aritmètica electoral digui el mateix que ara: els vots que us falten, els heu d’anar a buscar a Waterloo. Sánchez i Feijóo tenen una taula de diàleg. O de negociació. A mitjà termini i secreta. Per això anem fent! Com en Met de Ribes!