LA GUERRA

La guerra és una male­dicció dels nos­tres temps, fins al punt que el 2014, l’informe anual de l’Alt Comis­si­o­nat de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats (ACNUR) duia per subtítol “Món en guerra” per indi­car que els con­flic­tes armats havien des­plaçat 59,5 mili­ons de per­so­nes (el 2018 eren 70,8). En efecte, vivim la ter­ri­ble para­doxa que després de la fi de la guerra freda (1991), la con­flic­ti­vi­tat armada al món ha dis­minuït pro­gres­si­va­ment –excepte els con­flic­tes interns que han revi­fat a par­tir del 2008, segons el Cen­ter for Sys­te­mic Peace de Vienna (Virgínia)–, men­tre que s’ha incre­men­tat la sen­sació d’inse­gu­re­tat i el total de des­plaçats i refu­gi­ats.

La nova con­flic­ti­vi­tat es rela­ci­ona sovint amb allò que Mary Kal­dor va deno­mi­nar el 2007 oil wars, és a dir, con­flic­tes que direc­ta­ment o indi­recta tenen a veure amb la dis­puta pels recur­sos energètics o deter­mi­nats mine­rals (col­tan, urani...) com suc­ce­eix a Líbia, als Grans Llacs d’Àfrica, el Sudan del Sud, l’Iraq, l’Afga­nis­tan, Nigèria, Colòmbia... Tan­ma­teix, més enllà de les cau­ses, el que genera vul­ne­ra­bi­li­tat són les carac­terísti­ques dels con­flic­tes poste­ri­ors a la guerra freda:

1. Són, en gene­ral, con­flic­tes des­ter­ri­to­ri­a­lit­zats en què la con­questa, l’alli­be­ra­ment i el con­trol d’un ter­ri­tori con­cret no són el prin­ci­pal objec­tiu, sinó col­pe­jar l’ene­mic com sigui i on sigui. El para­digma és Al-Qaida, que pre­co­nitza la gihad glo­bal i l’esce­nari de lluita és tot el món. En canvi, Estat Islàmic sí que com­ba­tia per un ter­ri­tori, i dis­po­sava d’un pseu­do­es­tat a l’Iraq i Síria entre el 2014 i el 2018. També el con­flicte dels Grans Llacs té ele­ments de con­flicte des­ter­ri­to­ri­a­lit­zat, com alguns dels con­flic­tes rela­ci­o­nats amb el nar­cotràfic, les guer­ri­lles i els grups para­mi­li­tars a Colòmbia i a Mèxic o el con­flicte del nord de Mali.

2. Es carac­te­rit­zen per la presència d’un com­ba­tent difús que es bar­reja i té la com­pli­ci­tat d’una part –o de la tota­li­tat– de la població i que no cons­ti­tu­eix pròpia­ment un exèrcit. És el cas de les cèl·lules giha­dis­tes, però també de per­so­nes que habi­tu­al­ment exer­cei­xen les seves pro­fes­si­ons i que pun­tu­al­ment pre­nen les armes. Són com­ba­tents a temps par­cial i és, en certa mesura, el cas dels mili­tants de Hez­bol·là i de Hamas, però, sobre­tot, dels tali­bans i de la insurgència ira­quiana. També els tro­bem al Iemen i en alguns països afri­cans.

3. Pro­mo­uen polítiques de neteja ètnica que per­se­guei­xen l’homo­geneïtzació d’un deter­mi­nat ter­ri­tori que esdevé incom­pa­ti­ble amb l’existència al mateix ter­ri­tori d’altres ètnies o mino­ries.

4. Incre­men­ten les vícti­mes civils en detri­ment de les bai­xes mili­tars, de tal manera que en un segle s’ha inver­tit la relació entre unes i altres.

5. Duen a terme atemp­tats indis­cri­mi­nats i suïcides per soci­a­lit­zar el ter­ror o expor­tar el con­flicte, com hem vist a l’Iraq, l’Afga­nis­tan, el Pakis­tan, Somàlia, el Iemen, Sri Lanka, Europa, els EUA...

6. Gene­ren grans mas­ses de des­plaçats i refu­gi­ats com a con­seqüència de les polítiques de neteja ètnica, dels atemp­tats i dels bom­bar­de­jos mas­sius.

7. La seva natu­ra­lesa i les carac­terísti­ques s’evi­den­cien també en una para­doxa que es pot defi­nir de la manera següent: les potències mili­tars obte­nen la victòria, fins i tot acla­pa­ra­do­ra­ment, en la fase con­ven­ci­o­nal del con­flicte, però són der­ro­ta­des en la fase de l’ocu­pació més o menys per­ma­nent del ter­ri­tori: l’Afga­nis­tan, l’Iraq, el Líban...

8. La seva crei­xent com­ple­xi­tat també ha com­por­tat can­vis en les res­pos­tes mili­tars con­ven­ci­o­nals. D’una banda, s’ha produït una pri­va­tit­zació de la guerra, i les potències han dele­gat en com­pa­nyies pri­va­des de segu­re­tat fun­ci­ons tra­di­ci­o­nal­ment lli­ga­des a les for­ces arma­des [la versió pobra dels senyors de la guerra és la uti­lit­zació de nens sol­dats que sovint també són explo­tats sexu­al­ment]. De l’altra, la uti­lit­zació de noves tec­no­lo­gies de com­bat estal­via vides huma­nes en les for­ces ata­cants, però sovint causa danys col·late­rals en forma de vícti­mes civils. Les més cone­gu­des són l’ús d’avi­ons no tri­pu­lats (drons) per bom­bar­de­jar objec­tius ene­mics.

Dar­re­ra­ment, també s’ha popu­la­rit­zat entre els think tanks i en alguns mit­jans de comu­ni­cació el con­cepte guerra híbrida, que té com a objec­tiu deses­ta­bi­lit­zar un estat rival i que uti­litza la desin­for­mació, les for­ces regu­lars i irre­gu­lars i, no sem­pre, presència mili­tar en una ofen­siva limi­tada. Com a prin­ci­pals exem­ples, la guerra a l’est d’Ucraïna i la supo­sada ingerència informàtica de Rússia en les elec­ci­ons nord-ame­ri­ca­nes del 2016.

En con­clusió, la fi de la guerra freda no va ser la fi de la guerra com creia Fran­cis Fukuyama el 1992, sinó l’apa­rició d’una con­flic­ti­vi­tat armada més com­plexa i de noves carac­terísti­ques.