“Ens sentíem part d’un moment únic”

Tenia dos amics a la comissió orga­nit­za­dora i em va convèncer de seguida la idea. Era una ini­ci­a­tiva que neces­si­tava un munt de gent per garan­tir que fun­cionés, de manera que també hi vaig impli­car dues ami­gues que em van acom­pa­nyar a la taula.

Abans d’obrir les por­tes ens van reu­nir a tots i ens van expli­car els dar­rers detalls per garan­tir que se segui­rien estric­ta­ment tots els pas­sos. Recordo que ho van fer en López Tena i l’Uriel Ber­tran, que després ens acom­pa­nya­ria a la taula fent la crònica de la jor­nada. Teníem la lliçó ben apresa i estàvem emo­ci­o­nats, con­tents i dis­po­sats. L’Ernest Vila se’ns va posar al davant, envol­tat de càmeres, i quan va mar­xar ens vam ado­nar que havíem aga­fat el pri­mer vot. De fet, encara ara, quan ens tro­bem amb l’Ernest pel car­rer fem memòria del moment.

Com en unes elec­ci­ons nor­mals. Van venir molts veïns i veïnes, es van fer cues, però des de dins del local no ens podíem fer una idea de la quan­ti­tat de gent que hi havia fora, tot i que ens ana­ven infor­mant de com anava tot. Arenys es va omplir de gom a gom, i la con­sulta ens va posar en el mapa de l’actu­a­li­tat. Més enllà de ser o no legal, vam demos­trar com a poble que ho havíem fet i ho havíem fet molt bé! Ens sentíem part d’un moment únic.

De gràcia, no ens en va fer gens, i teníem un cert neguit que la cosa dege­nerés més enllà d’una mani­fes­tació. Sort que no va pas­sar res.

Soc de tarannà opti­mista i crec que en aquesta dècada hem avançat, i molt, cap a la inde­pendència, però també estic desen­ga­nyada amb els polítics, perquè quan s’exi­geix màxima uni­tat es dedi­quen a llançar-se els plats pel cap.

Ho comento sovint amb la gent que conec i, mal­grat que reco­nei­xen can­sa­ment i, sobre­tot, empre­nya­ment, em con­fir­men que estan dis­po­sats a tor­nar-hi quan sigui neces­sari. Ja ho tenim, això, els cata­lans! Crec molt en la força de la gent.