EXCEPCIÓ D’ESTAT

La situ­ació política actual té simi­li­tuds inqui­e­tants amb aque­lla con­tesa no pas quant a l’ús de la violència, però sí pel que fa a l’estratègia. El cop d’estat que va repre­sen­tar l’apli­cació del 155 tenia els matei­xos objec­tius que els del juliol del 36 res­pecte a Cata­lu­nya. Liqui­dar l’auto­go­vern i apli­car una repressió política i civil. Incru­enta, en prin­cipi, però ferotge. Els plans del govern espa­nyol van que­dar atu­rats a les bar­ri­ca­des de les urnes. La victòria del 21-D és segu­ra­ment la més extra­or­dinària que ha obtin­gut el cata­la­nisme en els últims qua­ranta anys, perquè va evi­tar el des­en­ca­de­na­ment total d’una ope­ració que, com s’està veient amb la gota malaia acti­vada des de tots els fronts judi­ci­als tenia com a objec­tiu arra­sar l’inde­pen­den­tisme fins als fona­ments.

Amb la victòria del 155 el 21-D havia de començar el des­man­te­lla­ment dels mit­jans de comu­ni­cació públics (i també dels pri­vats des­a­fec­tes), la depu­ració a l’escola, a la poli­cia i al fun­ci­o­na­riat en gene­ral; la repressió sobre el sec­tor cul­tu­ral i empre­sa­rial per mitjà de la mar­gi­nació orques­trada de la dis­sidència com­bi­nada amb la com­pra de volun­tats i, com a colofó, l’arra­co­na­ment de la classe política inde­pen­den­tista apro­fun­dint la per­se­cució judi­cial con­tra el món local i la soci­e­tat civil a través d’una justícia des­bo­cada, com es va veure fa pocs dies amb els dis­cur­sos de l’inici de l’any judi­cial. La ciu­ta­da­nia (més que els par­tits, que la tar­dor del 2017 van creure errònia­ment que era l’hora d’entrar a com­pe­tir per l’hege­mo­nia i no pas de sal­var la pell) va atu­rar el pri­mer cop.

Des del 21-D, l’estratègia de l’Estat ha variat lleu­ge­ra­ment, pas­sant de l’ofen­siva directa a l’intent de debi­li­tar Cata­lu­nya allar­gas­sant l’enfron­ta­ment en el temps. Qui té la força bruta sap que el temps juga en con­tra de qui no la té. Així, a poc a poc es mag­ni­fi­quen les con­tra­dic­ci­ons del rival, se’n blo­queja la capa­ci­tat de reacció i es va minant la seva capa­ci­tat de resistència. L’omi­nosa intro­missió judi­cial en el par­la­men­ta­risme català ha estat una mani­o­bra bar­ro­era però efec­tiva, perquè no ha tro­bat capa­ci­tat de res­posta. La dis­tracció amb la moció de cen­sura con­tra Rajoy, i el sai­net poste­rior del pres­su­post de l’Estat, van tor­nar a tibar les cos­tu­res de l’inde­pen­den­tisme. La pas­si­vi­tat activa del PSOE res­pecte al procés judi­cial i la inacció en la recerca de solu­ci­ons polítiques està sent un rosec cons­tant que es com­ple­menta amb un judici de l’1-O que ha sotmès l’audiència a una pressió emo­ci­o­nal atroç i un dego­teig d’actu­a­ci­ons judi­ci­als que no cessa con­tra el pre­si­dent Torra, càrrecs de segona línia i alcal­des i regi­dors.

La con­vo­catòria elec­to­ral a Espa­nya va ser un nou intent de desac­ti­var el repu­bli­ca­nisme a les urnes o, si més no, d’espe­ro­nar l’enfron­ta­ment intern. Les mani­o­bres con­tra els elec­tes tant a Madrid com a Brus­sel·les també han for­mat part d’aquesta pluja fina i àcida. La repe­tició elec­to­ral del 10-N no fa res més que aug­men­tar la lluita pel lide­ratge de l’anti­ca­ta­la­nisme més furi­bund i amenaçador.

Aquesta dinàmica de des­gast va obrir un altre front amb l’estratègia d’inten­tar forçar pac­tes poste­lec­to­rals estrambòtics als muni­ci­pis, espe­ci­al­ment a la ciu­tat de Bar­ce­lona, vai­xell insígnia del poder muni­ci­pal. El famós cordó sani­tari con­tra el sobi­ra­nisme que resu­meix la trista i poc democràtica rea­li­tat: la rei­te­rada impos­si­bi­li­tat del bloc del 155 de gua­nyar a les urnes ha des­en­ca­de­nat una ope­ració d’ofec ins­ti­tu­ci­o­nal des­ti­nat a mar­gi­nar del poder el rival allà on sigui pos­si­ble, temp­tar-lo amb ope­ra­ci­ons com la de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i, en paral·lel, estrènyer el cer­cle sobre un govern català al qual, per dir-ho nova­ment en ter­mes bèl·lics, se l’està cas­ti­gant dura­ment pel flanc dels sub­mi­nis­tra­ments. El man­te­ni­ment del con­trol finan­cer de la Gene­ra­li­tat atempta ja no pas con­tra el repu­bli­ca­nisme, sinó con­tra la sim­ple auto­no­mia i el benes­tar de la població. Difi­cul­tant la gestió del dia a dia s’espera que la població es giri con­tra una admi­nis­tració supo­sa­da­ment incom­pe­tent. El dia del 1939 que els tancs van entrar per la Dia­go­nal, la mul­ti­tud vic­to­re­jant que els va rebre cele­brava no tant la seva arri­bada com la fi d’un mal­son que, curi­o­sa­ment, el govern per­de­dor no havia pro­vo­cat.

Tota aquesta pla­ni­fi­cació corre en paral·lel a la cone­guda i impla­ca­ble ope­ració judi­cial / poli­cial, que té com a punta de llança la immi­nent sentència con­tra els pre­sos polítics i la repressió poli­cial de baixa inten­si­tat als car­rers. Desac­ti­varà lide­rat­ges, o això pen­sen els il·lusos enter­ra­dors, i per­metrà a l’Estat jugar amb els con­dem­nats com a ostat­ges en qual­se­vol nego­ci­ació. Un mer­ca­deig que no arri­barà més enllà de les escor­ri­a­lles peni­tenciàries, perquè l’estadi que arriba no serà de dis­tensió, sinó de forçar per tots els mit­jans en el pri­mer semes­tre del 2020 una con­vo­catòria avançada d’elec­ci­ons cata­la­nes que, final­ment, acon­se­guei­xin expul­sar del govern un inde­pen­den­tisme blo­que­jat emo­ci­o­nal­ment i esquei­xat per l’estratègia del divide et impera que l’Estat fa mesos que tre­ba­lla amb la pas­ta­naga dels pac­tes d’esquer­res, pas­ta­naga que s’ha vist que només era allò que pen­java de l’eina efec­tiva: el bastó.

Si tot això es com­pleix i la Gene­ra­li­tat queda sota con­trol espa­nyo­lista la pri­ma­vera vinent, o abans, començarà l’ofen­siva con­tra el cor de la resistència cata­lana: mit­jans, ense­nya­ment, fun­ci­o­na­riat de tot tipus, món local, par­tits polítics i enti­tats cíviques. Per repressió, la que ha de venir si es juguen mala­ment les car­tes.

L’avan­tatge d’aquesta nuvo­lada sinis­tra que s’acosta és que hi ha l’experiència de vui­tanta anys enrere. Per fer front a l’opressió, i evi­tar aquest worst-case sce­na­rio, caldrà veure com actua l’inde­pen­den­tisme en qua­tre esce­na­ris clau.

Pri­mer. Per a qual­se­vol par­tit inde­pen­den­tista i en qual­se­vol nivell ins­ti­tu­ci­o­nal no hi cap soci millor que un altre inde­pen­den­tista. Ara mateix, inten­tar bus­car pac­tes més enllà del món repu­blicà és expo­sar-se a per­dre bous i esque­lles. Un repu­blicà rival pot dis­pu­tar quota de poder, però no et dis­puta la super­vivència del país. Apro­var el pres­su­post per esta­bi­lit­zar el govern de la Gene­ra­li­tat és la clau.

Segon. Caldrà estar ama­tents per cali­brar la capa­ci­tat de la ciu­ta­da­nia de man­te­nir un tei­xit de resistència i acció paral·lel a l’ins­ti­tu­ci­o­nal. La soci­e­tat civil, tot i l’esgo­ta­ment acu­mu­lat i la crei­xent pressió poli­cial i mediàtica –que aquesta set­mana ha tin­gut un exem­ple de modus ope­randi amb les esca­ra­mus­ses a Saba­dell i encon­torns–, té la vir­tut imba­ti­ble de l’eficàcia orga­nit­za­tiva i és qui pot man­te­nir les cons­tants vitals del movi­ment sobi­ra­nista.

Ter­cer. L’acció exte­rior. Amb tants fronts oberts, a hores d’ara hi ha una consciència encara dèbil sobre la importància estratègica del Con­sell per la República. Jun­ta­ment amb les comu­ni­tats de cata­lans a l’exte­rior, l’estruc­tura externa ha de ser un actor eficaç per man­te­nir viva la causa al món, espe­ci­al­ment si a l’inte­rior la repressió passa de taca d’oli.

Resu­mint-ho, caldrà veure si aquesta tar­dor el món inde­pen­den­tista (i els demòcra­tes refrac­ta­ris al 155 per extensió) és capaç d’arti­cu­lar un pacte de no agressió entre par­tits, afer­mar una orga­nit­zació civil potent i reforçar una acció exte­rior sòlida. En un con­text de repressió crei­xent i en un país on la mei­tat de la població pre­fe­reix viure pit­jor que dei­xar de ser espa­nyola, costa com­ba­tre raci­o­nal­ment la capa­ci­tat de mani­pu­lació emo­ci­o­nal i del relat que orques­tren l’imperi de l’Ibex 35 i les cla­ve­gue­res de l’Estat.

S’atri­bu­eix al mili­tar prussià Carl von Clau­sewitz (1780-1831) una frase que ha fet for­tuna en la poli­to­lo­gia: “La guerra és la política per altres mit­jans.” Dos-cents anys després, unes quan­tes revo­lu­ci­ons i dues guer­res mun­di­als pel mig, la política occi­den­tal ha après dues coses. La pri­mera, a expor­tar la guerra (i l’arma­ment) fora de les seves fron­te­res i a embru­tar-se el mínim les mans de sang. La segona, con­seqüència de la pri­mera, porta a cap­gi­rar la frase de Von Clau­sewitz. Avui dia, la política és la guerra per altres mit­jans, diguem-ne law­fare, en la seva versió judi­cial, diguem-ne cla­ve­gue­res, en la versió clàssica. Per gua­nyar aquest con­flicte, doncs, no cal posar-se el casc, sinó les piles.