“Ens ha tocat”

“Estàvem dor­mint... Vaig sen­tir un soroll que no era cone­gut i vaig veure per sota de la porta que hi havia llum. Vaig pen­sar que ens havien entrat lla­dres a casa. «Xavi, són a dins!» Vaig cri­dar: «Fora! Fora!», perquè mar­xes­sin. I ales­ho­res vam sen­tir: «Guar­dia Civil!» Van esbot­zar la por­tar de l’habi­tació.” Eren quarts de sis de la mati­nada del 23 de setem­bre, a Saba­dell. “Vaig veure cas­cos i llan­ter­nes: «¡Al suelo! Al suelo!» Vaig recor­dar que els meus dos fills, de 6 i 8 anys, eren a casa i vaig anar cap a la seva habi­tació. Jo els deia: «¡Hay niños!» Van començar a entrar, per aquí, per allà... Els nens es van des­per­tar, però no es van moure del llit. I jo em vaig que­dar al seu cos­tat.” És l’Anna, la pare­lla d’en Xavi, un dels mem­bres dels CDR detin­gut i empre­so­nat. Par­lem el 3 d’octu­bre. L’última vegada que ella li va sen­tir la veu va ser la nit del 23. “En Xavi em va tru­car per dir-me on estava. I ja està... Li vaig poder dir que té un advo­cat, que tots tenen advo­cat.” Des del 23 de setem­bre no hi ha tor­nat a par­lar. “Ni l’he pogut veure. De moment, hi poden anar els fami­li­ars direc­tes i com que nosal­tres no estem casats...” El seu nom està en una llista que ha de ser apro­vada. Poden pas­sar set­ma­nes fins que no es vegin. “Ja ho he plo­rat, tot això.”

Aque­lla mati­nada, la Guàrdia Civil li va arri­bar a expli­car què estava pas­sant? “Em van infor­mar que tant jo com els nens n’estàvem al marge. «Veni­mos a hablar con Javier», van dir.” Narra aque­lles pri­me­res hores encara amb una bar­reja d’incre­du­li­tat i can­sa­ment. “No m’ima­gi­nava res fins que van pas­sar tres hores i vaig sen­tir els crits que venien del car­rer: «Lli­ber­tat, lli­ber­tat!», i vaig començar a enten­dre què estava pas­sant. No m’ho podia creure. M’havien infor­mat que s’endu­rien en Xavi detin­gut, però els vaig dir que no ente­nia el perquè, i que on el duien, i em van res­pon­dre: «No te pode­mos dar esa infor­mación.»”

Abans de mar­xar, quan ja havien fet tot l’escor­coll, va sig­nar els papers con­forme havien entrat a casa. “I allí vaig lle­gir, subrat­llat, «delito de ter­ro­rismo». Crec que encara estic blo­que­jada..., però entenc que forma part de tot aquest xoc.”

Té la per­cepció que és com una lote­ria inde­sit­jada. “Ens ha tocat a nosal­tres, com li podria haver tocat a qual­se­vol altre.” I segueix: “Ho tenim clar, tot és una estratègia política. No té retop. Tot el que s’hi vul­gui afe­gir, des del sen­sa­ci­o­na­lisme, és anar a fer mal. A Cata­lu­nya, però, això no fun­ci­ona. La seva por és la nos­tra força, la por que ens volen ins­tau­rar és la nos­tra força. No fun­ci­ona. Què va pas­sar, l’1 d’octu­bre? Que venen? Ho pro­te­gi­rem, alçarem els braços i ens plan­ta­rem al davant i si ens han de treure, que ens tre­guin. I ara, què ha pas­sat?...” Ho té clar: “No em que­daré a casa. Pot­ser no serà demà, ni demà pas­sat, perquè m’he de recu­pe­rar, però sor­tiré a cri­dar, tor­naré a pen­jar llaços grocs. Si el que volen és desac­ti­var l’inde­pen­den­tisme, els està sor­tint al revés. No ho han entès. Neces­si­ten més detin­guts i tren­car més vides?” Hi ha molts inter­ro­gants flo­tant. For­men un núvol dens.

El suport entre famílies, cone­guts i des­co­ne­guts, és clau, explica. “La res­posta de la gent ha estat increïble. Mol­tes vega­des, quan m’abra­cen per­so­nes que no he vist mai, se m’esca­pen les llàgri­mes, que no són tant de tris­tesa com d’emoció.” I con­clou: “Ara neces­sito repren­dre la meva rutina, fins on pugui, perquè m’han robat la vida... I del poble, neces­si­tem que no calli, que no s’aturi i que seguim enda­vant. Més força, més que mai. Que no ens can­sem.”

MERCÈ MIRA­LLES

mmi­ra­lles@​lrp.​cat

.