“Andorra es comença a desenclavar”

La meva relació amb Andorra ve dels anys vui­tanta del segle pas­sat. Quan era direc­tor gene­ral a la Gene­ra­li­tat i direc­tor del Patro­nat Català pro Europa em van venir a veure del govern andorrà i vaig fer un lli­bre que va sor­tir l’any 1986 sobre Andorra amb vista al futur, en vir­tut que per pri­mera vegada va que­dar com­ple­ta­ment encer­clada per la Comu­ni­tat Euro­pea quan hi va entrar Espa­nya. A par­tir d’aquesta relació, vaig entrar en con­tacte amb Crèdit Andorrà, que m’ha edi­tat set lli­bres sobre aquesta qüestió.

Ja fa trenta anys que dura i té un caràcter gra­dual i pro­gres­siu. Es pot qua­li­fi­car d’asimptòtic, en el sen­tit que el Prin­ci­pat s’acosta cada vegada més a la UE sense pre­ten­dre entrar-hi com a estat mem­bre de ple dret. Jo el divi­deixo en tres fases. La pri­mera va ser tot un èxit, i es va carac­te­rit­zar per l’acord d’unió dua­nera de l’any 1990, nego­ciat pel cap de govern, Josep Pin­tat, una per­sona que no tenia cap mena de for­mació, ja que era un mata­las­ser que es va casar amb una pubi­lla i va fer una for­tuna que va inver­tir en tabac, ben­zi­ne­res i comerç. És un acord d’unió incom­plet, perquè afecta els pro­duc­tes indus­tri­als però no els agrícoles, en espe­cial el tabac, que va tenir una exempció espe­cial. Andorra va poder impor­tar sense pagar aran­zels els pro­duc­tes que venia, com ara elec­tro­domèstics.

L’any 1995, la UE estava molt con­tenta de com anava, i li va pro­me­tre un acord com­ple­men­tari supe­rior, de coo­pe­ració, però el 1997 va arri­bar la crisi del tabac, amb denúncies de França i Espa­nya sobre la importància del con­tra­ban. La Guàrdia Civil va encer­clar Andorra, i els fran­ce­sos, també. La crisi va durar dos anys, i Andorra se’n va sor­tir dient que es por­ta­ria bé i que mira­ria de llui­tar con­tra els con­tra­ban­dis­tes..., però la UE els va dir que d’acord de col·labo­ració, res de res. I el 2000 els va dir que volia par­lar de la fis­ca­li­tat de l’estalvi amb ells, jun­ta­ment amb Suïssa, Mònaco i San Marino, perquè eren para­di­sos fis­cals que no feien tri­bu­tar els diners que hi ana­ven d’altres països. Amb Juli Mino­ves, minis­tre d’Afers Exte­ri­ors, vam dis­se­nyar la segona fase: seguia en vigor la unió dua­nera i negociàvem en paral·lel la coo­pe­ració i la fis­ca­li­tat. Ens en vam sor­tir el 2004 i es va fir­mar l’acord de col·labo­ració –volun­tat d’enten­dre’s en infra­es­truc­tu­res, polítiques regi­o­nals, política social, medi ambi­ent...– i el de fis­ca­li­tat, que van nego­ciar molt hàbil­ment aquests països, diri­gits per Suïssa. L’amenaça del comis­sari de mer­cat inte­rior, Fre­de­rick Bolkes­tein, va que­dar en no res, perquè es van com­pro­me­tre només a fer reten­ci­ons en ori­gen sobre els interes­sos dels comp­tes cor­rents dels no resi­dents, i només a les per­so­nes físiques. Com va dir el Finan­cial Times, havia de ser el part de la mun­ta­nya... En que­da­ven fora altres ins­tru­ments com els fons d’inversió i les asse­gu­ran­ces, i l’impacte va ser mínim. Pel que fa a l’acord de col·labo­ració, com que no tenia pro­to­col finan­cer, depe­nia molt de com el ges­tionés Andorra, i no s’ha avançat gens.

El 2009, va arri­bar una cam­pa­nada, el començament de la ter­cera fase, quan l’ales­ho­res pre­si­dent francès, Nico­las Sarkozy, va dir que dimi­ti­ria de copríncep si Andorra no feia els deu­res en matèria de trans­parència finan­cera, i com que era pre­si­dent del G-20 no es volia pre­sen­tar a la cimera de Lon­dres com a cap d’estat d’un paradís fis­cal. El G-20 volia adop­tar una política de duresa con­tra aquests para­di­sos per la recessió. El cap de govern d’ales­ho­res, Albert Pin­tat, se’n va anar a París a dema­nar perdó i va fer una decla­ració dient que Andorra es com­pro­me­tia a ela­bo­rar en pocs mesos una llei en matèria d’inter­canvi d’infor­mació fis­cal, obrint la porta a l’acord d’inter­canvi automàtic del 2016, que implica que és el mateix tenir un compte cor­rent a Andorra que a Mataró. Amb aquesta decla­ració va començar un procés de trans­for­mació tant interna com externa. Interna, perquè està con­vençuda que ha de tenir un model fis­cal nor­ma­lit­zat, que no pot seguir ama­gant l’ou, que s’ha de diver­si­fi­car i libe­ra­lit­zar l’eco­no­mia i la inversió estran­gera.

La ter­cera fase té dues parts. La pri­mera, la fis­cal, ja fun­ci­ona i es com­plei­xen els estàndards d’infor­mació de l’OCDE. L’acord d’asso­ci­ació s’està nego­ci­ant des de l’any 2015 i es pre­veu que es firmi el 2021. Queda per com­ple­tar la lli­ber­tat de cir­cu­lació de per­so­nes, ser­veis i capi­tals, així com les polítiques d’acom­pa­nya­ment i els anne­xos sobre la incor­po­ració del cabal comu­ni­tari a la nor­ma­tiva interna andor­rana. Les nego­ci­a­ci­ons estan pre­si­di­des pel prin­cipi que res queda tan­cat fins que tot s’hagi tan­cat.

Es vol que Andorra entri al mer­cat inte­rior únic euro­peu, i una manera de fer-ho seria per la via de l’EEE –for­mat per Noru­ega, Islàndia i Liech­tens­tein–, però els noru­ecs no volen que hi entrin països petits i s’han de fer nego­ci­a­ci­ons bila­te­rals. La paraula asso­ci­ació és molt impor­tant, perquè històrica­ment sig­ni­fi­cava l’esglaó previ a l’adhesió a la UE, però després es va usar per desig­nar els acords amb països ter­cers, prin­ci­pal­ment el grup Àfrica- Carib-Pacífic. En tot cas, és una paraula impor­tant, perquè expressa la volun­tat de la UE de tenir una relació impor­tant i pri­vi­le­gi­ada amb un país, econòmica­ment però també en l’àmbit polític i de coo­pe­ració. Això pot­ser convé més a la UE que a Andorra, perquè a la UE li interessa, com deia l’ante­rior pre­si­dent de la Comissió Euro­pea, Jean-Claude Juncker, tan­car el mapa de l’Europa occi­den­tal amb l’entrada dels AMS (Andorra, Mònaco i Suïssa). A part de la incor­po­ració al mer­cat únic, segu­ra­ment hi haurà un diàleg per­ma­nent sobre mol­tes coses, econòmiques, d’infra­es­truc­tu­res...

Hi ha una paraula clau, que és des­en­cla­va­ment. Està encla­vada. L’esgo­ta­ment del model econòmic clàssic es nota a través de l’apa­rició d’una forta com­petència en l’àmbit turístic, la rela­ti­vit­zació del dife­ren­cial de preus, la crisi glo­bal i dels sec­tors finan­cers i de la cons­trucció, així com la pressió inter­na­ci­o­nal per eli­mi­nar les zones offs­hore. Andorra ha de ser més atrac­tiva a la inversió estran­gera i diver­si­fi­car la seva estruc­tura econòmica. A través de l’acord d’asso­ci­ació, podrà seure en un espai de diàleg sis­temàtic amb la UE per trac­tar un ven­tall temàtic ampli de coo­pe­ració. Aug­men­tarà la segu­re­tat jurídica de les transac­ci­ons, es dis­po­sarà d’un ter­reny comú de joc on com­pe­tir en les matei­xes con­di­ci­ons amb la resta d’actors pre­sents en el mer­cat inte­rior euro­peu, el més gran del món. Ara, l’objec­tiu és expli­car amb una cam­pa­nya infor­ma­tiva mas­siva a la gent què és l’acord d’asso­ci­ació, perquè no ho ente­nen, molta gent s’hi oposa, hi ha neguit perquè es pre­gun­ten què rebran després d’haver cedit en matèria fis­cal. Cal tenir en compte que el govern manté l’objec­tiu de con­vo­car un referèndum d’apro­vació al final de les nego­ci­a­ci­ons.

Del 2009 al 2019 ha estat per al Prin­ci­pat una dècada pro­di­gi­osa de gran trans­for­mació. Ha pas­sat de ser una eco­no­mia sense impos­tos direc­tes, amb secret ban­cari i gai­rebé tan­cada a la inversió estran­gera, a des­ple­gar un nou model impo­si­tiu amb una tri­bu­tació directa d’un tipus màxim del 10%, ple­na­ment coo­pe­rant en matèria fis­cal, i en la qual la inversió estran­gera ja repre­senta un 5,6% del PIB. En una dècada, el Prin­ci­pat ha estat capaç d’aixe­car gra­du­al­ment el secret ban­cari, de posar en marxa un nou model fis­cal, de fir­mar con­ve­nis de doble impo­sició, d’obrir com­ple­ta­ment l’eco­no­mia a la inversió estran­gera i fer un acord mone­tari pel qual la banca andor­rana es com­pro­met a anar incor­po­rant la nor­ma­tiva comu­nitària.

Andorra accepta can­viar el model econòmic, ja ha can­viat. L’acord d’asso­ci­ació és la cire­reta del pastís, que sig­ni­fi­carà la nor­ma­lit­zació econòmica, però també política. Andorra és una puça que es rela­ci­ona amb el gegant. Que­darà un país assen­tat i amb unes espe­ci­fi­ci­tats que es man­te­nen. Una és el dife­ren­cial fis­cal, l’impost sobre la renda del 10% es man­tindrà. I hi ha espe­ci­fi­ci­tats com que el Prin­ci­pat con­si­dera que té la democràcia més antiga del món, que és l’únic país euro­peu que no ha tin­gut cap guerra, que els pari­at­ges són un exem­ple d’entesa, la qua­li­tat de vida, la segu­re­tat –gai­rebé sense delic­tes–, el paradís de les sego­nes residències, la natura, el fet de ser cen­tre d’una gran zona piri­nenca... Tenen car­tes a ven­dre: inver­tiu aquí, que és un país segur, tran­quil, seriós, sense secret ban­cari. Això és el que vendrà, que l’acord és l’ins­tru­ment per diver­si­fi­car l’eco­no­mia. En tabac, els nego­ci­a­dors andor­rans han accep­tat que tenen trenta anys per trans­for­mar-se, s’haurà aca­bat la ganga de com­prar el tabac barat, però d’altra banda es man­te­nen les franquícies, molt favo­ra­bles a Andorra, per les quals pots entrar i treure mer­ca­de­ries sense haver de pagar a la duana fins a un valor de 900 euros, tres vega­des més del que per­met la UE en altres fron­te­res. L’acord d’asso­ci­ació és un ins­tru­ment per diver­si­fi­car l’eco­no­mia andor­rana.

O que no ser­veix per a res si no el saps tocar. Hi ha inter­ro­gants. Per això la cam­pa­nya infor­ma­tiva també pretén rebre els inputs de la població i les asso­ci­a­ci­ons empre­sa­ri­als per arri­bar a un gran pacte d’estat. Crec que és admi­ra­ble que un país tan petit tiri enda­vant aquest procés de canvi.

Hi ha hagut moments molt durs, com l’amenaça de Sarkozy i el viatge a París que recorda quan els empe­ra­dors germànics medi­e­vals ana­ven a dema­nar perdó al papa. En poden estar orgu­llo­sos, encara que n’hi hagi que diguin que Andorra ja no serà el que era, que els grans nego­cis s’han aca­bat, que la banca... La banca plora sem­pre perquè està amenaçada per molts motius. Pels tipus d’interès bai­xos, per la regu­lació que els obliga a tenir una ràtio de capi­tal molt forta, la revo­lució tec­nològica que fa que els sobri molt per­so­nal... El negoci ban­cari està amenaçat en l’àmbit glo­bal, i a Andorra en par­ti­cu­lar, perquè ha des­a­pa­re­gut el secret ban­cari sense poder-se posar sota el parai­gua del Banc Cen­tral Euro­peu ni tenir el pas­sa­port euro­peu que per­me­tria, per exem­ple, ven­dre fons d’inversió des d’Andorra i no haver de fer-ho des d’un estat de la Unió Euro­pea.

A la vida de la UE hi ha alts i bai­xos, amb èxits com la cre­ació del mer­cat únic i de l’euro, però el marc en què té lloc la ter­cera fase d’acos­ta­ment es carac­te­ritza per una con­ca­te­nació de cri­sis: l’any 2005, el rebuig del trac­tat cons­ti­tu­ci­o­nal, la gran recessió econòmica (2007), la crisi de l’euro (2010), la crisi dels immi­grants (2015), el Bre­xit i l’elecció de Trump als Estats Units (2016). Aquesta con­ca­te­nació ha estat defi­nida per Juncker com una veri­ta­ble “crisi exis­ten­cial” de la UE. Hi ha gent que diu que això està aca­bat, però no està aca­bat perquè a Europa no hi ha alter­na­tiva. S’ha de con­ti­nuar cami­nant, encara que no s’arri­barà a l’objec­tiu que tots els euro­peis­tes voldríem, una veri­ta­ble fede­ració euro­pea on Cata­lu­nya fos una cèl·lula bàsica. Això és somiar, però el somni ningú ens el treu, perquè el somni seria una fede­ració euro­pea suma de mol­tes peti­tes Cata­lu­nyes.

S’aca­barà con­so­li­dant una Europa de cer­cles concèntrics: un nucli dur for­mat per Ale­ma­nya i França, que s’han d’enten­dre per força; Itàlia, que torna a la cleda i altres com Espa­nya, Grècia i Por­tu­gal, que volen estar a prop del nucli dur; els països mem­bres de l’euro, que són un altre nucli dur; els països Schen­gen. La Unió Euro­pea és com una galàxia amb una dinàmica d’inte­gració, però molt lenta. Recorda una mica l’imperi germànic, que va durar mil anys i era molt desor­ga­nit­zat; Ale­ma­nya tenia tres-cen­tes uni­tats. La UE és una galàxia que no està ben estruc­tu­rada, però evo­lu­ci­ona i cada vegada hi ha més inter­de­pendències.

Trump és nefast. Diu que la UE és el seu ene­mic, que l’euro és un pou sense fons, que Brus­sel·les és un fan­tasma, però com a màxim durarà vuit anys, i els Estats Units es trau­ran de sobre la seva herència, men­tre que el Bre­xit pot durar mil anys. D’altra banda, al cap i a la fi és un home d’empresa, i no crec que faci bes­ti­e­ses des­co­mu­nals que posin en perill la seva ree­lecció, que crec que per desgràcia obtindrà. En el fons, Trump fa algu­nes coses que tenen sen­tit. D’entrada, amb ell l’eco­no­mia ame­ri­cana va molt bé, i també té lògica el que diu sobre que no es poden supor­tar aquests dèficits comer­ci­als tan bru­tals amb la Xina.

Exacte. Li dema­nen que inver­teixi més per esti­mu­lar l’eco­no­mia, però ells van a la seva, i en una situ­ació que els per­met cobrar per ven­dre tot tipus de bons. En tot cas, crec que la guerra comer­cial s’anirà apai­va­gant. Els Estats Units estan molt ner­vi­o­sos, perquè la Xina els està avançant en molts fronts, i l’any 2025 vol domi­nar deu sec­tors clau del món, entre els quals hi ha el de la intel·ligència arti­fi­cial i la robòtica, i Trump mareja la per­diu perquè els xine­sos saben per­fec­ta­ment que no se la poden jugar per diver­sos motius: perquè els Estats Units con­ti­nuen sent mili­tar­ment molt supe­ri­ors, perquè tenen pro­ble­mes interns com Hong Kong i el Tibet i perquè el temps juga a favor seu. El món ten­deix a estruc­tu­rar-se al vol­tant de l’Imperi del Mig –la ruta de la seda és això, el port de Venècia ja és xinès i el de Bar­ce­lona ho comença a ser–, tot i que els Estats Units i la Unió Euro­pea con­ti­nu­a­ran tenint uns papers impor­tants. Trump seguirà moles­tant la Xina en un intent d’endar­re­rir tant com pugui aquest procés.

Hi ha una desac­ce­le­ració gene­ral, però no es pre­veu en cap cas una recessió tan forta com l’última, amb la crisi finan­cera pro­vo­cada per les hipo­te­ques por­que­ria que es va escam­par per tot el món i de la qual ens va sal­var el Banc Cen­tral Euro­peu. Se l’ha de lloar, el BCE, perquè és la ins­ti­tució de la Unió Euro­pea que fun­ci­ona més bé. La UE és, bàsica­ment, l’euro i el trac­tat de Schen­gen de lliure cir­cu­lació de les per­so­nes.