10-N: tornem-hi
Quartes eleccions generals en només quatre anys. El 10 de novembre també servirà per calibrar quina és la força real de l’independentisme i com es canalitza la ràbia del poble català davant la sentència
Cent noranta-sis dies separaran les eleccions generals del 28 d’abril de la nova cita amb les urnes del 10 de novembre i, malgrat que ha transcorregut poc més de mig any, sembla que un abisme separi les dues conteses electorals. Es fa difícil pensar que la incertesa actual, en què totes les enquestes fetes amb posterioritat a la sentència vaticinen una baixada del PSOE, fos l’escenari somiat per Pedro Sánchez quan a l’estiu va apostar per dinamitar un possible acord amb Unides Podem i repetir eleccions. Tant ha canviat el guió en només sis mesos que ja ningú s’atreveix a descartar un pacte d’Estat inèdit entre el PSOE i el PP com a fórmula per escapar al bloqueig actual –sobretot si els sondejos la claven i Cs pateix una bona rebolcada–, un escenari que enquistaria sine die la resolució del conflicte català .
La publicació de la sentència del procés i la conseqüent condemna dels líders independentistes, que suma 100 anys de presó, afegides a l’escalada de tensió que es respira als carrers de Catalunya i les detencions en cadena d’independentistes, han dinamitat qualsevol possibilitat de veure a Madrid un govern d’esquerres que consideri mínimament els partits independentistes. Més aviat, el problema català pot fins i tot servir en safata una excusa als dos grans partits de l’Estat per justificar una aliança contra corrent que fins fa quatre dies era impensable.
Mentrestant, a casa nostra, l’independentisme veu aquestes noves eleccions com una possibilitat de calibrar la seva força real al carrer i aspira, per primer cop, a signar com a mínim la meitat dels 48 diputats que estan en joc. El 28-A es va quedar en 22. Conquistar la meitat dels escons llançaria un missatge contundent a l’Estat espanyol, també a Europa i a la resta del món, per bé que s’albira força complex que el futur govern espanyol es mostri predisposat a encetar la via del diàleg, especialment si la dreta espanyola té molt a dir sobre com es dirimeix la solució al conflicte. Amb els partits polítics en campanya permanent (només a l’Estat espanyol s’hauran celebrat quatre eleccions en quatre anys) es fa difícil saber si passat el 10-N s’entomarà el problema o, ans al contrari, s’eternitzarà la situació actual, amb el desgast i el dany que això suposaria per a tots els actors implicats.
VOT DE SUPORT ALS PRESOS
En qualsevol cas, les enquestes apunten que el malestar i la ràbia de molts catalans poden reforçar el bloc independentista, malgrat fa la impressió que força electors es mobilitzaran com a mostra de suport als presos polítics, més que no pas com a aliats amb el full de ruta dels partits. La manca d’unitat de l’independentisme i una certa opacitat en la seva estratègia també poden desmotivar molts votants que no perdonen els errors comesos.
El 10-N, però, també podria dibuixar un escenari diametralment oposat, amb l’independentisme estancat (cap enquesta apunta fins al moment una baixada), malgrat la sentència i malgrat el clima de repressió permanent. L’entrada al terreny de joc per primer cop de la CUP pot mobilitzar votants desmotivats que optarien per quedar-se a casa però també pot comportar un transvasament de vots entre partits del mateix bloc. Els resultats del 10-N i la gestió que se’n derivi poden permetre dilucidar quines aliances estratègiques es desencadenaran. I més tenint en compte que les eleccions al Parlament de Catalunya poden estar ja coent-se.
La disputa per l’hegemonia de l’independentisme manté oberta l’escletxa entre ERC i Junts per Catalunya, sobretot quan Esquerra Republicana es veu capaç de repetir el triomf del 28-A (es va imposar a 747 dels 947 municipis catalans). Les antipaties personals, que ja ningú dissimula, tampoc no ajuden a restablir ponts, malgrat que les dues forces comparteixen la desgràcia de tenir gent a la presó i a l’exili. Els durà aquesta pugna a llançar-se els plats pel cap durant la campanya? En els darrers dos anys se n’han vist de tots colors.
A poc a poc també s’anirà entreveient si acaba cristal·litzant una aproximació estratègica en l’eix de l’esquerra entre ERC, la CUP i els comuns. I quin paper hi jugarà el PSC. Les municipals del 26-M van donar pas a un trencament de blocs en molts municipis i a la Diputació de Barcelona però amb la sentència sobre el tauler de joc algunes aliances semblen més difícil de reeixir, si bé és cert que la condemna tampoc no ha fet trencar els pactes derivats dels resultats de les eleccions locals. Ara per ara, sembla improbable que les forces independentistes s’aliïn amb el PSOE per frenar la dreta, sobretot perquè Pedro Sánchez ja no és el candidat que a l’abril reclamava el vot útil precisament per aturar la dreta i perquè el president en funcions ha deixat clar que prefereix entendre’s amb Albert Rivera que allargar la mà a l’independentisme català, al qual ni tan sols agafa el telèfon.
Aquest cop ningú regalarà els seus vots a canvi de res. De fet, si el PSOE es mostra capaç de sobrevolar al voltant de les forces de la dreta espanyola, els partits independentistes pintaran poc a Madrid, més enllà de l’altaveu que suposa tenir presència al Congrés dels Diputats.
A Catalunya, però, se’n derivaran diverses lectures, del nou examen. El 28 d’abril, Esquerra va fer molt bon resultat a Girona, Lleida i Tarragona però també a l’àrea metropolitana, on necessita prorrogar l’èxit per sortir airós de la cita electoral. En aquest territori, el PSC també va treure múscul. És allà on han ressuscitat els seus feus i on els socialistes confien que el gir en el guió de Sánchez trobarà empara i fins i tot provocarà canvis de samarreta en alguns votants que, en la qüestió catalana, troben escasses diferències entre el discurs del PSOE i el de la dreta. Entre el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental sumen quatre dels set milions i mig d’habitants. Hi ha molt en joc. Amb tot, no es pot ignorar que en les municipals del mes de maig els alcaldes i alcaldesses socialistes que van mostrar més sensibilitat vers els presos polítics van obtenir, a grans trets, un resultat extraordinari. Les eleccions generals són una altra lliga, és cert, però el malestar que ha causat l’empresonament dels líders independentistes entre alguns militants socialistes (i així ho assenyalen diversos sondejos) és un factor que no es pot menystenir i que, fins i tot a escassos dies de les eleccions, es fa difícil endevinar si tindrà projecció a les urnes. L’enduriment del PSOE, del qual no s’ha desmarcat el socialisme català, pot beneficiar En Comú Podem, que per contra haurà de disputar-se vots amb el partit d’Íñigo Errejón. Cap enquesta apunta que Más País, però, aconseguirà algun dels 48 diputats que Catalunya aporta al Congrés. Les forces de dreta i ultradreta es repartiran una part petita del pastís.
DUBTES DE LA PARTICIPACIÓ
El que és segur és que el 10 de novembre donarà lloc a un nou trencaclosques de difícil resolució. Quan la campanya ja ha arrencat, els indecisos es compten per milers. Tampoc se sap quines xifres rondarà la participació (a l’abril l’abstenció va ser del 24,25%, la més baixa del segle), ni si la balança es pot girar cap als partits de dreta i ultradreta. Sí que resulta més fàcil endevinar que la qüestió catalana serà a l’epicentre de tots els debats, davant de la recent exhumació de Franco, una operació que Sánchez farà aflorar per intentar demostrar que compleix amb el que promet. La impressió és que els blocs ideològics van quedar més marcats fa sis mesos. Sánchez, qui totes les enquestes apunten com a guanyador, haurà de pactar sí o sí. Ell aspira a arribar al 30% dels vots. La tendència indica que quan hi ha repetició electoral el vot tendeix a concentrar-se en els grans partits. Molta gent pensa que l’única garantia per sortir del caos és apostar pels de sempre. Aquesta dinàmica, més el to més moderat i centrista del líder del PP (almenys en les setmanes prèvies a la campanya), sembla que donarà ales a Pablo Casado. Els populars poden concentrar vot útil. Entre el 2016 i el 2019 van perdre 3,5 milions de vots.
Cs podria ser el gran perjudicat de la repetició d’eleccions i patir una important fuita de vot. Pot perdre la capacitat de condicionar el futur govern. La figura d’Albert Rivera pot quedar molt malmesa. Unides Podem no sap a hores d’ara quina fissura li causarà l’aparició de Más País.
Amb un panorama tan incert, tot apunta que molts partits afrontaran la campanya amb els vetos més diluïts i les línies vermelles més difuses en espera del que pugui passar. L’únic que hi ha segur, a hores d’ara, és que l’Estat haurà gastat 540 milions d’euros en les eleccions generals celebrades entre el 2015 i el 2019, sense comptar les subvencions als partits per sufragar despeses electorals.
LLISTES SENSE PRESOS
Els 100 anys de presó que pesen sobre els líders independentistes no és pas l’única condemna que els ha imposat el Tribunal Suprem. També els sentencia a penes d’inhabilitació que els impedeix, d’entrada, formar part de les llistes electorals del 10-N. Fins a sis candidats han hagut de saltar de la llista de la qual formaven part: Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez. L’escapçament de l’independentisme només és arribats a aquest punt un dels molts factors que estan accentuant la indignació d’una part del poble català. La contínua vinculació de l’independentisme amb el terrorisme d’ETA per part de polítics espanyols –també del PSOE– i de comandaments de les forces de seguretat, la persecució judicial dels CDR i del Tsunami Democràtic –un dels moviments populars que lideren les protestes ciutadanes– i algunes càrregues policials i formats de detenció de dubtosa legalitat són fets que estan encenent molts ànims i que podrien tenir traducció a les urnes el 10 de novembre. Fins i tot les protestes violentes que va desencadenar la sentència comencen a despertar comprensió davant determinada violència policial. Els interrogants són múltiples, tenint en compte que mai s’havia votat enmig de tanta tensió.
EL SENAT I L’APLICACIÓ DEL 155
El 10 de novembre es trien els representants al Congrés dels Diputats però també al Senat, l’òrgan que entre altres funcions té la d’aprovar o tombar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola. A l’abril, la majoria socialista a la cambra alta no va cedir a les pressions de la dreta i va frenar la possibilitat de repetir la intervenció de la Generalitat per part de l’Estat. La mutació, però, que ha patit Pedro Sánchez tant en el relat com en les formes fa sospitar que el PSOE afrontarà la qüestió, si s’arriba a plantejar, amb un tarannà diferent del de fa sis mesos. En qualsevol cas i un cop la dreta ha deixat clar que està desitjosa de tornar a aprovar el 155, la clau estarà de nou en mans dels socialistes, als quals no els va tremolar el pols per donar suport al govern de Mariano Rajoy quan va prémer el botó del 155 per primer cop en la història de l’Estat espanyol.