El dossier

“Vam estar tres dies al mur”

Laura Valero, treballadora social que va viure a Berlín Occidental entre el 1987 i el 1995, aporta un testimoni únic i personal sobre aquells dies històrics per a Alemanya

EL PAS A L’EST “Era horrorós. Sempre hi ha havia familiars plorant. Als de l’est no els veies fins que havies avançat cent metres, rodejats de policies i gossos. Impressionava molt”
EL METRO DE BERLÍN “Hi havia militars amb gossos perquè la gent no s’escapés pels túnels. Feia por. Això era la guerra freda”
TRES DIES HISTÒRICS “Milers de persones hi vam pujar. A l’altra banda també hi havia molta gent, però lluny, és clar. Els soldats del mig estaven cagats, pobres. No sabien què fer”
CAOS “La gent de l’est dormia a les portes dels supermercats. Mai a la vida havien vist fruita, iogurts, galetes... ”

“Ha estat l’experiència més intensa de la meva vida.” Així recorda Laura Valero la seva joven­tut a Berlín, una part de la seva vida ines­bor­ra­ble i plena de vita­li­tat. Amb només 19 anys va fer la seva pri­mera visita a la ciu­tat, el 1984. La Laura estu­di­ava tre­ball social a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona. L’any següent va repe­tir i, poste­ri­or­ment, va viure un any a Nica­ra­gua. Va ser el 1987 quan es va esta­blir a Berlín per començar a estu­diar peda­go­gia. “Era un 23 de juny. Encara me’n recordo perquè em vaig per­dre la revet­lla”, explica la Laura, que es va casar amb un ale­many amb qui va tenir dos fills. El 1995 va tor­nar a Cata­lu­nya.

Això sí, quan va mar­xar se’n va anar amb un visat d’estu­di­ant per tres mesos. “Això em feia por. En aque­lla època, Espa­nya no estava a la CEE. Em podien por­tar cap aquí per qual­se­vol cosa”, asse­gura la Laura, que no té gaire bon record de la poli­cia ale­ma­nya. “A Berlín Est no podies fer cap broma. Eren mili­tars. Però és que a l’oest la poli­cia era molt vio­lenta.” De fet, va ser detin­guda un parell de vega­des per fer pin­ta­des de pro­testa al car­rer. I és que aquesta cata­lana, nas­cuda a Bar­ce­lona i filla d’un músic de jazz, no va con­te­nir el seu acti­visme social i polític a la capi­tal ale­ma­nya. Acos­tu­mada a veure món per l’ofici del seu pare (van viure a França i a Suïssa) es va saber adap­tar a la seva nova experiència vital. “Sem­pre hem estat una família una mica titi­ri­te­ros. Ja no em venia d’aquí, tot i que va ser difícil. Vaig estu­diar tres mesos ale­many a Bar­ce­lona, però només pujar a l’auto­car ja em vaig ado­nar que no el sabia par­lar”, diu.

Va arri­bar a Berlín Occi­den­tal arran d’uns inter­can­vis amb la UB. “Ells venien dues set­ma­nes aquí i després nosal­tres anàvem allà. Ens ense­nya­ven com feien el tre­ball social comu­ni­tari. Vam ser les pri­me­res. Abans no exis­tien els Eras­mus.” Fins a la cai­guda del mur, va cre­uar a la part ori­en­tal amb assiduïtat, com con­firma el seu vell i cadu­cat pas­sa­port. “Ho fèiem sovint, perquè hi havia pro­jec­tes soci­als a l’altre part del mur, per exem­ple en dro­go­de­pendència. No m’agra­dava gaire com tre­ba­lla­ven, però s’havia de conèixer. Allà hi havia un nivell d’alco­ho­lisme bru­tal. El que passa és que era a la part soviètica i no se sabia”, explica.

El pro­ce­di­ment no era fàcil. “Ho havies de comu­ni­car al con­so­lat espa­nyol. T’ho reco­ma­na­ven, perquè si no tor­na­ves, almenys sabien que esta­ves allà. Havies de can­viar 25 marcs de la RFA per 25 de la RDA. Òbvi­a­ment, el poder adqui­si­tiu d’aquests diners era dife­rent. Amb 3 marcs, l’equi­va­lent pot­ser ara a 1 euro, a l’est podia com­prar dos lli­bres. Com que estu­di­ava també ale­many m’interes­sava. I, a més, hi havia molts lli­bres antics. Ha estat l’única vegada a la meva vida que he tin­gut pro­ble­mes per gas­tar-me 25 marcs. Era impos­si­ble”, recorda la Laura, que no va arri­bar a conèixer ningú de Berlín Est que hagués cre­uat el mur.

UNA ESTACIÓ DE LLÀGRI­MES

“Passàvem per l’estació de metro de Fri­e­drichs­trasse, que ara és una sala de fes­tes. L’ano­me­na­ven Tra­nen­pa­last (‘palau de les llàgri­mes’), perquè era on els fami­li­ars s’aco­mi­a­da­ven dels de Berlín Est. Era hor­rorós. Sem­pre hi havia fami­li­ars plo­rant. El mur el van cons­truir durant una nit el 1961 i hi va haver famílies que no es van veure mai més. Hi havia una sala molt gran amb 50 tau­les de fun­ci­o­na­ris amb cues, com en una pel·lícula. T’ho mira­ven tot. No podies pas­sar ali­ments. Sig­na­ves un paper con­forme et com­pro­me­ties a tor­nar abans de dotze hores. Als de l’est no els veies fins que havies avançat cent metres més, rode­jat de poli­cies i gos­sos. Impres­si­o­nava molt. Allà és on els de l’est es podien aco­mi­a­dar”, explica.

El viatge en metro també dei­xava imat­ges inqui­e­tants: “Hi havia línies que entra­ven i sor­tien de la zona del mur. A les esta­ci­ons de l’est, el metro no s’hi atu­rava. Pas­sava a velo­ci­tat lenta i només veies unes bom­be­tes, amb poca llum. Hi havia mili­tars amb gos­sos perquè la gent no s’escapés pels túnels. Feia por. Això era la guerra freda”, asse­gura.

VINT-I-CINC METRES DE MINES

Tot es va des­en­ca­de­nar l’estiu del 1989. Els ali­ats van forçar l’ober­tura de les fron­te­res a Àustria i Hon­gria. “A l’estiu, cada nit hi havia hòsties. Cridàvem i pro­testàvem, però ningú s’atre­via a pas­sar.” I és que davant del mur tenien, a més de poli­cia, 25 metres de mines. Al novem­bre, però, va escla­tar tot. “En veure les notícies, la gent de l’oest es va començar a mobi­lit­zar. Va ser molt heavy. El dia 7, milers de per­so­nes ens vam apro­par cap al mur i hi vam començar a pujar. Hi vam estar tres dies. A l’altra banda, també hi havia molta gent, però lluny, és clar. Ens cridàvem, cantàvem... Els sol­dats del mig esta­ven cagats, pobres. No sabien què fer. El dia 9 la gent va avançar, però va ser el 10 quan la gent va començar a ender­ro­car el mur i quan la gent de l’est s’hi va apro­par i va sal­tar”, explica. A l’altra banda, la gent els espe­rava per abraçar-los, con­vi­dar-los a cer­vesa... “No només cer­vesa. Recordo que en un bar que es deia Tapas, que tenia un amic meu, el Paco, vam fer 80 trui­tes de pata­tes”, diu.

“El mur va caure per­tot arreu, però la moguda grossa va ser al cen­tre, on hi havia el Reichs­tag i la porta de Bran­den­burg. Tot va ser caòtic. La gent de l’est dor­mia a les por­tes dels super­mer­cats Aldi. Feia cua per com­prar ali­ments i por­tar-los a casa seva. Mai a la vida havien vist res com fruita, iogurts, gale­tes... Era molt bèstia. Les famílies plo­ra­ven. Als super­mer­cats de l’est només hi havia llau­nes o alguns pro­duc­tes de Cuba. Quan van habi­li­tar les vies per pas­sar, els Trab­bis, els cot­xes de l’est, ana­ven cada dia car­re­gats”, asse­gura. “Aquests pro­ble­mes amb l’ali­men­tació van durar uns mesos. Després van equi­pa­rar el valor de la moneda. I va ser un error. L’Ale­ma­nya de l’Est era pobre, rural i, de sobte, es podien com­prar un Mer­ce­des. No hi ha res que agradi més a un ale­many que un cotxe. La ciu­tat no estava pre­pa­rada”, afe­geix la Laura, que guarda alguns tes­ti­mo­nis fotogràfics del moment. “Ara m’adono que no he donat sufi­ci­ent valor a aques­tes fotos i em pene­deixo de no haver-ne fet més”, diu.

Als 54 anys, aquesta tre­ba­lla­dora social i tera­peuta del Cen­tre de Salut Men­tal Infan­til i Juve­nil Sant Andreu de Bar­ce­lona, i resi­dent a Molins de Rei, mira enrere i creu que hi ha feri­des que la història encara no ha tan­cat. “L’Ale­ma­nya d’avui té un greu pro­blema amb la poli­cia, com nosal­tres amb la BRIMO. Hi ha molt fei­xisme i racisme. Tenen un pro­blema inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i trans­ver­sal, perquè hi ha coses que no tenen supera­des. Berlín és la ciu­tat més oberta d’Ale­ma­nya. Ho era, ho és i ho serà. Però les dre­tes tenen molt poder i faran falta mol­tes gene­ra­ci­ons per obli­dar el que va pas­sar allà”, con­clou.

XAVI OLTRA

xol­tra@​lrp.​cat

.

“Fèiem classes de català en una associació”

La Laura va fer una bona colla d’amics a Berlín: catalans, alemanys, andalusos, bascos, gallecs, canaris... Els diumenges, en una església un capellà feia la missa en castellà i després hi havia paella. “Evidentment, no hi anàvem per la missa”, recorda rient. També col·laboraven amb una associació que es deia El Patio. “Hi fèiem classes de català, de basc... i treballs socials”, explica. “Catalans molt valents i republicans van fer moltes coses allà. Crec que vam oblidar els fonamentalismes nacionals. Allà ens vam globalitzar”, diu la Laura, que jugava a futbol amb els seus amics davant el Reichstag.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor