“Vam estar tres dies al mur”
Laura Valero, treballadora social que va viure a Berlín Occidental entre el 1987 i el 1995, aporta un testimoni únic i personal sobre aquells dies històrics per a Alemanya
-
El mur, el 8 de novembre, amb la Laura a dalt. La gent, amb les cames penjant, rebia cops de la policia L.V. -
Laura Valero, l’estiu passat a Berlín, amb restes del mur L.V. -
Imatge històrica de joves militars davant del mur després de ser enderrocat W. -
La Laura, al mig, amb dues amigues, de visita a Berlín Occidental L.V.
“Ha estat l’experiència més intensa de la meva vida.” Així recorda Laura Valero la seva joventut a Berlín, una part de la seva vida inesborrable i plena de vitalitat. Amb només 19 anys va fer la seva primera visita a la ciutat, el 1984. La Laura estudiava treball social a la Universitat de Barcelona. L’any següent va repetir i, posteriorment, va viure un any a Nicaragua. Va ser el 1987 quan es va establir a Berlín per començar a estudiar pedagogia. “Era un 23 de juny. Encara me’n recordo perquè em vaig perdre la revetlla”, explica la Laura, que es va casar amb un alemany amb qui va tenir dos fills. El 1995 va tornar a Catalunya.
Això sí, quan va marxar se’n va anar amb un visat d’estudiant per tres mesos. “Això em feia por. En aquella època, Espanya no estava a la CEE. Em podien portar cap aquí per qualsevol cosa”, assegura la Laura, que no té gaire bon record de la policia alemanya. “A Berlín Est no podies fer cap broma. Eren militars. Però és que a l’oest la policia era molt violenta.” De fet, va ser detinguda un parell de vegades per fer pintades de protesta al carrer. I és que aquesta catalana, nascuda a Barcelona i filla d’un músic de jazz, no va contenir el seu activisme social i polític a la capital alemanya. Acostumada a veure món per l’ofici del seu pare (van viure a França i a Suïssa) es va saber adaptar a la seva nova experiència vital. “Sempre hem estat una família una mica titiriteros. Ja no em venia d’aquí, tot i que va ser difícil. Vaig estudiar tres mesos alemany a Barcelona, però només pujar a l’autocar ja em vaig adonar que no el sabia parlar”, diu.
Va arribar a Berlín Occidental arran d’uns intercanvis amb la UB. “Ells venien dues setmanes aquí i després nosaltres anàvem allà. Ens ensenyaven com feien el treball social comunitari. Vam ser les primeres. Abans no existien els Erasmus.” Fins a la caiguda del mur, va creuar a la part oriental amb assiduïtat, com confirma el seu vell i caducat passaport. “Ho fèiem sovint, perquè hi havia projectes socials a l’altre part del mur, per exemple en drogodependència. No m’agradava gaire com treballaven, però s’havia de conèixer. Allà hi havia un nivell d’alcoholisme brutal. El que passa és que era a la part soviètica i no se sabia”, explica.
El procediment no era fàcil. “Ho havies de comunicar al consolat espanyol. T’ho recomanaven, perquè si no tornaves, almenys sabien que estaves allà. Havies de canviar 25 marcs de la RFA per 25 de la RDA. Òbviament, el poder adquisitiu d’aquests diners era diferent. Amb 3 marcs, l’equivalent potser ara a 1 euro, a l’est podia comprar dos llibres. Com que estudiava també alemany m’interessava. I, a més, hi havia molts llibres antics. Ha estat l’única vegada a la meva vida que he tingut problemes per gastar-me 25 marcs. Era impossible”, recorda la Laura, que no va arribar a conèixer ningú de Berlín Est que hagués creuat el mur.
UNA ESTACIÓ DE LLÀGRIMES
“Passàvem per l’estació de metro de Friedrichstrasse, que ara és una sala de festes. L’anomenaven Tranenpalast (‘palau de les llàgrimes’), perquè era on els familiars s’acomiadaven dels de Berlín Est. Era horrorós. Sempre hi havia familiars plorant. El mur el van construir durant una nit el 1961 i hi va haver famílies que no es van veure mai més. Hi havia una sala molt gran amb 50 taules de funcionaris amb cues, com en una pel·lícula. T’ho miraven tot. No podies passar aliments. Signaves un paper conforme et comprometies a tornar abans de dotze hores. Als de l’est no els veies fins que havies avançat cent metres més, rodejat de policies i gossos. Impressionava molt. Allà és on els de l’est es podien acomiadar”, explica.
El viatge en metro també deixava imatges inquietants: “Hi havia línies que entraven i sortien de la zona del mur. A les estacions de l’est, el metro no s’hi aturava. Passava a velocitat lenta i només veies unes bombetes, amb poca llum. Hi havia militars amb gossos perquè la gent no s’escapés pels túnels. Feia por. Això era la guerra freda”, assegura.
VINT-I-CINC METRES DE MINES
Tot es va desencadenar l’estiu del 1989. Els aliats van forçar l’obertura de les fronteres a Àustria i Hongria. “A l’estiu, cada nit hi havia hòsties. Cridàvem i protestàvem, però ningú s’atrevia a passar.” I és que davant del mur tenien, a més de policia, 25 metres de mines. Al novembre, però, va esclatar tot. “En veure les notícies, la gent de l’oest es va començar a mobilitzar. Va ser molt heavy. El dia 7, milers de persones ens vam apropar cap al mur i hi vam començar a pujar. Hi vam estar tres dies. A l’altra banda, també hi havia molta gent, però lluny, és clar. Ens cridàvem, cantàvem... Els soldats del mig estaven cagats, pobres. No sabien què fer. El dia 9 la gent va avançar, però va ser el 10 quan la gent va començar a enderrocar el mur i quan la gent de l’est s’hi va apropar i va saltar”, explica. A l’altra banda, la gent els esperava per abraçar-los, convidar-los a cervesa... “No només cervesa. Recordo que en un bar que es deia Tapas, que tenia un amic meu, el Paco, vam fer 80 truites de patates”, diu.
“El mur va caure pertot arreu, però la moguda grossa va ser al centre, on hi havia el Reichstag i la porta de Brandenburg. Tot va ser caòtic. La gent de l’est dormia a les portes dels supermercats Aldi. Feia cua per comprar aliments i portar-los a casa seva. Mai a la vida havien vist res com fruita, iogurts, galetes... Era molt bèstia. Les famílies ploraven. Als supermercats de l’est només hi havia llaunes o alguns productes de Cuba. Quan van habilitar les vies per passar, els Trabbis, els cotxes de l’est, anaven cada dia carregats”, assegura. “Aquests problemes amb l’alimentació van durar uns mesos. Després van equiparar el valor de la moneda. I va ser un error. L’Alemanya de l’Est era pobre, rural i, de sobte, es podien comprar un Mercedes. No hi ha res que agradi més a un alemany que un cotxe. La ciutat no estava preparada”, afegeix la Laura, que guarda alguns testimonis fotogràfics del moment. “Ara m’adono que no he donat suficient valor a aquestes fotos i em penedeixo de no haver-ne fet més”, diu.
Als 54 anys, aquesta treballadora social i terapeuta del Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil Sant Andreu de Barcelona, i resident a Molins de Rei, mira enrere i creu que hi ha ferides que la història encara no ha tancat. “L’Alemanya d’avui té un greu problema amb la policia, com nosaltres amb la BRIMO. Hi ha molt feixisme i racisme. Tenen un problema intergeneracional i transversal, perquè hi ha coses que no tenen superades. Berlín és la ciutat més oberta d’Alemanya. Ho era, ho és i ho serà. Però les dretes tenen molt poder i faran falta moltes generacions per oblidar el que va passar allà”, conclou.
XAVI OLTRA
xoltra@lrp.cat
.
“Fèiem classes de català en una associació”
La Laura va fer una bona colla d’amics a Berlín: catalans, alemanys, andalusos, bascos, gallecs, canaris... Els diumenges, en una església un capellà feia la missa en castellà i després hi havia paella. “Evidentment, no hi anàvem per la missa”, recorda rient. També col·laboraven amb una associació que es deia El Patio. “Hi fèiem classes de català, de basc... i treballs socials”, explica. “Catalans molt valents i republicans van fer moltes coses allà. Crec que vam oblidar els fonamentalismes nacionals. Allà ens vam globalitzar”, diu la Laura, que jugava a futbol amb els seus amics davant el Reichstag.