El dossier
Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual
MEMBRES DEL GRUP MUSICAL LA TRINCA
“Ara faríem cançons pel broc gros”
TONI CRUZ
“Un dia vam calcular que ens havien censurat al voltant de seixanta lletres, no tant al cent per cent, sinó amb frases esborrades” MIQUEL ÀNGEL PASCUAL “Ens hem tornat menys permissius amb l’humor i, en algunes ocasions, en fem un gra massa”MIQUEL ÀNGEL PASCUAL
“Fa molt temps que arrosseguem un problema de democràcia i no pas d’independència” TONI CRUZ “Quan vam anar a Madrid ens van rebre molt bé. No vam trobar cap diferència entre l’humor català i l’humor castellà”MIQUEL ÀNGEL PASCUAL
“El més anecdòtic és que nosaltres no en sabíem gens, d’actuar, però quan ens vam posar davant la càmera va funcionar prou béL’alt, el ros i el de la barba. Els trincos de Canet han bufat les cinquanta espelmes que acrediten el mig segle de trajectòria musical, primer pels escenaris de tot Catalunya i després entrant a les llars del país a través de la televisió com a creadors de nous formats d’humor. En fem balanç amb Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual, membres de La Trinca, un dels grups més estimats, recordats i actuals de la cançó en català.
Guardonats amb la Creu de Sant Jordi. Se l’esperaven?
T.C.: Ha estat una sorpresa, perquè després de tants d’anys ja ni penses que te la puguin donar. Fa molt temps se’n va parlar, que ens la donarien, i hi va haver certa campanya des d’alguns sectors, però no va reeixir. De fet, som els darrers de la cançó en català que no la teníem.
J.M.M.: Molta gent estava convençuda que ja la teníem i ens deia que si la tenia la Núria Feliu l’havíem de tenir nosaltres.
M.A.P.: Tot i això l’hem rebut molt aviat, perquè a molts els la donen quan ja són a la caixa [riu].
I pensant malament, per què creuen que s’ha trigat tant?
T.C.: Pensant malament, és evident que hi ha hagut èpoques en aquest país en què els governs de torn no estaven gaire d’acord amb allò que cantàvem.
M.A.P.: Sobretot una de molt i molt llarga...
De què faria avui cançons La Trinca. Hi hauria tant material com quan van començar?
T.C.: Si ara féssim un disc, només faria falta canviar els títols de les cançons, perquè funcionarien perfectament i serien igual d’actuals. Llavors parlàvem de capellans, polítics, feixistes, repressió... i ara també es podria fer.
Per reflexionar-hi...
T.C.: Més que reflexionar, fa autèntica por. Estem parlant de trenta anys enrere i l’escenari polític i social és el mateix. No hi ha hagut canvis de fons.
M.A.P.: Llavors fèiem cançons, no pas profecies, però ha quedat demostrat que ens avançàvem al futur.
Hi havia més llibertat abans que ara?
J.M.M.: No, llibertat poca, perquè s’aplicava la censura pura i dura, però sí que feies mans i mànigues per saltar-te el control. Fins a finals dels vuitanta, des del ministeri corresponent et deien què havies de cantar i com ho havies de cantar. Ara no hi ha censura, però castiguen el dissident amb l’ordre establert. Hem anat cap enrere.
T.C.: Quan van arribar els anys vuitanta, la sensació de poder cantar sense els límits imposats va ser molt gran. I llavors els jutges no s’atrevien a fer allò que fan ara, ni els polítics a dir tantes mentides i els grups d’ultradreta estaven amagats. Ara determinats sectors inflen el pit sense vergonya.
M.A.P.: S’ha obert la veda contra determinades maneres de pensar i aquest tot s’hi val és perillós. És allò de fes-me la llei que jo, com a poder, ja la interpretaré.
Creuen que hi ha més por ara en el sector de l’espectacle?
T.C.: Crec que ja hem superat aquesta etapa i que estem tots més emprenyats que esporuguits. Arriba un moment que et preguntes què coi s’han cregut! Gent en presó preventiva dos anys, gent a l’exili, cantants obligats a marxar de casa, els demòcrates espanyols no es manifesten, els mitjans estatals es dediquen a difamar quan es parla de Catalunya, ataquen els drets més elementals dels electes catalans... És una pura vergonya.
J.M.M.: Estic convençut que cada cop hi ha menys autocensura i, en el nostre cas, si féssim cançons les faríem pel broc gros. Crec que és un final d’etapa, la d’un règim que està podrit i ho fa esclatar tot.
M.A.P.: Hi ha molta ràbia. Ràbia que han provocat que hi sigui. Fa molt temps que arrosseguem un problema de democràcia i no pas d’independència.
Parlem dels inicis de La Trinca. Com van passar de ser un grup de poble a un conjunt de sàtira social i política?
J.M.M.: Érem una formació que cantava cançons de costellada pels pobles i fèiem música als envelats fins que vam fer el salt a Barcelona. Allà vam entrar en contacte amb altres grups, amb les protestes socials i les mobilitzacions que es vivien més intensament.
M.A.P.: Anar a la universitat ens va obrir tot un món, perquè, de classes, en vam fer una setmana en tot l’any, però d’activitat al carrer n’hi havia cada dia. La realitat se’ns menjava.
T.C.: I vam tenir la gran sort de conèixer gent del sector, com el locutor Salvador Escamilla, que ens va obrir les portes de la ràdio, que ens va servir d’altaveu.
El disc Festa major ho va canviar tot?
M.A.P.: Va ser un disc catàrtic. La nostra targeta de presentació al món. T.C.: Va ser el nostre particular “ja sóc aquí!” i ens va obrir les portes. Perquè fins que no va arribar podem dir que tot ho havíem fet una mica com de broma.
I era més fàcil fer crítica i sàtira amb humor?
J.M.M.: Segurament les forces vives no ens consideraven tan perillosos com als cantants seriosos com en Raimon o en Llach, que semblaven més militants. La censura, però, la vam patir igual.
Van passar el ribot per moltes de les cançons?
T.C.: Un dia vam calcular que ens havien censurat al voltant de seixanta lletres, no tant al cent per cent, sinó amb frases esborrades.
J.M.M.: Hi va haver casos patètics com el de la cançó El general Bum Bum, que ens van prohibir que interpretéssim a l’escenari. Una autèntica bogeria.
M.A.P.: Molts dels censors no donaven per a més i com que no entenien el català i traduïen allò que volien actuaven sense un criteri clar. La cançó de La faixa n’és un exemple, perquè no van entendre que no parlàvem precisament de cotilles i cotillaires.
Es van convertir en uns experts del doble sentit.
T.C.: No hi havia cap altra sortida! Tan bon punt ens van haver pres la mida, vam començar a escriure cançons amb missatge. I si ens visitaven durant alguna actuació en directe per comprovar si havíem incorporat les modificacions a la lletra sempre hi havia algú que ens avisava amb temps i fèiem el canvi.
Com sorgien les cançons? Qui les feia?
J.M.M.: L’època del final del franquisme i sobretot la primera etapa de la Transició va ser un pou sense fons pel que fa a temes, perquè n’hi havia molts per explotar amb una democràcia acabada de sortir de l’ou i amb totes les imperfeccions d’un sistema acabat d’estrenar.
T.C.: A l’hora de composar les cançons sempre vam actuar igual. Quedàvem una tarda amb paper i llapis i tots tres anàvem abocant idees fins que el resultat final ens agradava. Sempre va ser un part a tres.
Els concerts de La Trinca sempre van anar més enllà de la música.
J.M.M.: Teníem interioritzat l’espectacle i aviat vam veure que no en teníem prou, amb el micròfon i l’instrument. D’aquí a incloure balls, coreografies, disfresses hi havia un pas molt petit i el vam fer perquè ens hi trobàvem molt a gust. Vam fer el Hair de la senyora Quimeta, com va dir algú.
M.A.P.: De fet vam ser dels primers a treure els instruments del davant de l’escenari per moure’ns amb total llibertat mentre interpretàvem els nostres personatges.
T.C.: Ens alimentàvem de propostes que havíem vist a l’estranger, sobretot a Londres, i que sabíem que podien funcionar aquí.
Costa trobar dades oficials sobre la producció discogràfica del grup.
J.M.M.: És difícil de calcular. Parlem d’una cinquantena de treballs, crec, a banda de les reedicions, les recopilacions, els LP que regalava La Caixa...
T.C.: Jo crec que en són 26 d’originals, nous i estrenats.
M.A.P.: Hi va haver un temps que de cada tres discos que s’editaven, un era nostre. I, de fet, encara avui descobrim algun que no coneixíem.
Com funcionava La Trinca durant l’any?
T.C.: A l’estiu anàvem de gira pel territori. A l’octubre descansàvem tot el mes i al novembre ens tancàvem cada dia a la tarda de dilluns a divendres a escriure noves cançons. El mes de març, quan ja les teníem, preparàvem el nou espectacle i a l’abril gravàvem el disc. I així durant molts anys!
Dir veritats costa menys si es fa en broma?
J.M.M.: Com a mínim és més divertit, entra més a la gent, perquè no els impacta tant com si els les dius sense filtre. Crees més complicitats amb el públic.
T.C.: Però també és cert que s’emprenyen més, perquè qui rep la crítica també rep les riallades que provoca. Se’ls posa davant d’un mirall i això no agrada a tothom.
Van fer el salt a les Espanyes. Es van sentir ben rebuts?
T.C.: Sí, i molt. Parlem de principis dels vuitanta, quan el mercat català ja el teníem prou conegut i parlàvem d’ampliar horitzons. Vam tenir clar des del primer moment, però, que calia anar-hi amb cançons en castellà, i així ho vam fer. Si haguéssim sabut parlar anglès hauríem assaltat l’Imperi britànic!
J.M.M.: Vam prendre el plantejament més internacional. A cada país, la seva llengua, i per això vam traduir les nostres cançons al castellà. No en vam fer cap de nova, com tampoc mai hem cantat en castellà a Catalunya.
M.A.P.: La nostra va ser una decisió purament comercial, i és cert que des de determinats sectors enfurismats se’ns va titllar de traïdors, però no ens va fer gens de mal. Vam estar sis mesos omplint el teatre a Madrid, vam aparèixer en programes com l’Un, dos, tres i quan vam tornar a fer gira per Catalunya ens va venir a veure més gent.
Llavors Catalunya i els catalans queien bé?
J.M.M.: Sí, sí. Fins i tot en Lluís Llach omplia quan anava a Madrid i recordo que a la nit de l’estrena hi havia representants de diferents partits i ens va venir a saludar el general Manuel Gutiérrez Mellado!
T.C.: La resposta de la gent va ser exactament la mateixa. No vam trobar cap diferència entre l’humor català i l’humor castellà.
M.A.P.: Ens vam trobar que algunes de les traduccions de les cançons eren més elaborades. Normal, les havíem fet amb més experiència.
Guarden una anècdota sucosa d’una de les cançons més recordades, La dansa del sabre.
T.C.: És cert. Estàvem enllestint el treball Nou de Trinca quan ens va trucar en Jaume Perich i ens va dir que la Guàrdia Civil havia entrat al Congrés. Primer vam creure que era conya, perquè feia setmanes que s’alimentaven els rumors d’un cop d’estat, però aviat vam veure que allò que explicava era ben cert.
J.M.M.: Vam marxar a casa per pair la situació, però aviat vam tenir clar que havíem de fer un tema. Ens vam trobar i la cançó va sortir sola en molt poc temps.
Penedits d’haver deixat els escenaris?
J.M.M.:
No va ser mai una decisió presa conscientment, sinó fruit d’una evolució del grup. De fet, si em preguntes quin va ser el darrer concert de La Trinca et diria que no ho sé. Va estar molt lligat a l’experiència a la televisió.
T.C.: Els programes ens demanaven molta feina i esforç i un estiu vam posposar la gira pensant en l’any següent i quan l’any següent va arribar teníem més propostes televisives i ho vam anar deixant.
Hi ha el cuquet de tornar-hi?
J.M.M.: Jo sí que en tinc ganes i sempre els dic a aquests dos que una gira amb molts pobles, no, però unes quantes actuacions les podríem fer molt bé. La gent encara ens estima, i quan ens van donar la Creu de Sant Jordi el públic va aplaudir entusiasmat, més que no pas quan li van donar a en Messi. La part que més m’agrada de les gires és l’energia que reps de la gent. És addictiu.
M.A.P.: Sí, sí. Quan puges a l’escenari sembla que tinguis 18 anys, però quan tornes a baixar tens l’edat que tens!
T.C.: Massa feina si es vol fer bé i no fer el ridícul.
Són conscients que van crear escola pel que fa a formats de televisió?
T.C.: Vam tenir la immensa sort que vam coincidir amb l’arribada de les televisions autonòmiques, i quan vam crear Gestmusic era l’inici dels canals privats que s’havien d’alimentar de contingut i no hi havia prou productores. En vam aprendre molt, amb el No passa res.
J.M.M.: També vam arriscar molt portant personatges reconeguts del món cultural, social i polític que poc sabien què hi anaven a fer. El gag d’en Fraga pescant o el de la Lola Flores comprant al supermercat van ser fets amb un punt de bogeria.
M.A.P.: El més anecdòtic és que nosaltres no en sabíem gens, d’actuar, però quan ens vam posar davant la càmera va funcionar prou bé. Al No passa res vam fer 600 esquetxos! Semblava que havíem nascut per fer allò.
Alguns dels gags avui serien políticament incorrectes...
T.C.: Costaria que no ferissin sensibilitats. Personatges com l’Idiota i els homes de les cavernes no passarien el sedàs. Malgrat que sempre hi havia un missatge final i cap intenció de ferir ningú. Fèiem paròdia, no cal recordar-ho.
M.A.P.: Ens hem tornat menys permissius i, en algunes ocasions, en fem un gra massa.
Per tant, ara no es pot fer humor de tot?
T.C.: Hi ha temes molt sensibles que demanen molta cura i n’hi ha d’altres que s’haurien de tractar més, encara que demanarien més elegància, més subtilesa. L’humor negre que ara està tan perseguit i assenyalat, quan està ben fet, és insuperable.
M.A.P.: Hi ha hagut una regressió evident, perquè trenta anys enrere hi havia humoristes que treien cassets sencers amb acudits d’homosexuals o de discapacitats perquè era un humor socialment acceptat. Ara seria impossible.
J.M.M.: Em sembla bé que no es vulgui ofendre la gent, però també és cert que alguns col·lectius salten molt ràpidament. En la nostra època, quan feies cançons de capellans i tocaves l’Església tothom es posava les mans al cap. És difícil agradar a tothom.
Per què van decidir entrar en el món de la producció?
T.C.: Crec que va ser el pas natural. Ens vam preguntar fins a quina edat podríem cantar La patata dalt d’un escenari sense fer pena. Treballar a la televisió ens va obrir noves portes, fer gags era més fàcil que fer cançons, vam acumular experiència. Tot va venir rodat.
J.M.M.: Vam tenir clar que en Serrat podria continuar sent en Serrat durant molt anys amb dignitat perquè sortia ell i la seva guitarra a l’escenari. Però, i nosaltres? L’espectacle de La Trinca anava més enllà, demanava molta agilitat i bona forma i els anys no perdonaven. Fer tele des del darrere de la càmera et permetia menys esforç físic, encara que reclamava molta implicació mental. A Gestmusic hi va haver èpoques que produíem disset i divuit programes al mateix temps! Vam crear gèneres d’entreteniment que encara avui funcionen com un rellotge.
L’entreteniment a televisió ha arribat al seu límit?
T.C.: Hi ha molta oferta i una competència extrema entre cadenes privades, perquè la televisió pública estatal, ara que no té publicitat, tampoc té un duro per fer res. I és com tot: hi ha programes amb una producció impecable i d’altres que són una aberració malgrat que arrasen entre el públic.
J.M.M.: La nova manera de veure televisió, amb plataformes digitals, també obliga a reinventar-se i a adaptar-se cada cop més ràpid a les demandes d’un espectador cada cop més exigent. Crec, però, que encara hi ha camí per córrer en la televisió d’entreteniment.
L’any 2010, juntament amb TV3, van buscar els seus successors.
T.C.: Va ser una idea gestada amb la Mònica Terribas, i el cert és que ens ho vam passar molt bé i la gent hi va respondre amb entusiasme.
M.A.P.: Va ser el millor exemple que el públic encara ens tenia ben presents i que les nostres cançons no havien passat de moda.
Els fa por fer-se grans?
T.C.: No m’ho plantejo ni m’hi obsessiono gaire. Visc el dia a dia. I mentre el coco respongui, has de seguir endavant...
J.M.M.: Envellir, encara, però el que porto pitjor és la decrepitud, la decadència. Em preocupa que m’afecti mentalment, físicament o sexualment. Afortunadament tot funciona correctament!
M.A.P.: Tampoc hi penso gaire, perquè precisament allò que no pots fer és allò que et fa adonar que ja no ets jove.
Escolliu una cançó.
T.C.: Es fa difícil, perquè en cada disc hi ha alguna joia. Potser La guerra de l’enciam, Califa...
J.M.M.: Estic molt content de La dansa del sabre i d’El baró de bidet.
M.A.P.: Recordo la de L’iva fet fàcil, amb una lletra molt difícil, que ens feia anar de corcoll.
Tres amics que van arribar a canviar la música i la televisió
Toni Cruz (Girona, 1946) i Josep Maria Mainat (Canet de Mar, 1946) es van conèixer d’adolescents a Canet i van crear el grup The Blue Cabrits. Amb la incorporació anys després de Miquel Àngel Pascual (Mataró, 1949) van passar a anomenar-se The Vikings, amb dos integrants més. Van continuar com a Enfants Terribles fent música per als estrangers que visitaven la plaça de toros de Sant Cebrià de Vallalta, al Maresme, i tocant en festes majors i envelats. L’històric locutor Salvador Escamilla els va obrir les portes de Ràdio Barcelona i la nit abans d’anar al programa es van canviar el nom per La Trinca. L’any 1969 van treure el primer disc, Tots som pops, del qual va sortir el primer videoclip de l’Estat espanyol. Festa major, el 1970, els va donar ressò i va obrir una productiva carrera musical acabada el 1987 i que inclou algunes de les cançons més conegudes i taral·lejades de la cançó catalana: La patata, La faixa, La dansa del sabre, El canonge de la Seu, Botifarra de pagès, Trempera matinera... L’any 1986, van estrenar a TV3 el programa d’humor No passa res, que va donar peu a altres espais i que, amb la versió castellana Tariro, tariro, es va exportar a TVE. Els tres membres de La Trinca van crear el 1987 la productora Gestmusic, responsable de programes d’èxit com OT, Crónicas marcianas, Lluvia de estrellas o Tú sí que vales. Pascual va deixar la companyia el 1994 i Cruz i Mainat en van dimitir el 2010. Dos anys després, tots van encetar un nou projecte de producció anomenat Reset TV.
ENDERROCK D’HONOR
Aquest està sent un any de premis per als tres membres de La Trinca. La revista Enderrock els ha atorgat l’Enderrock d’Honor, que l’any passat va anar a mans de Lluís Llach. La commemoració dels cinquanta anys també s’ha celebrat amb un espectacle d’homenatge al Teatre Espai Ter de Torroella de Montgrí amb el títol Festa major XXI. La versió discogràfica del muntatge que revisarà les cançons de l’àlbum del 1970, amb arranjaments de Joan Díaz i amb la participació de músics com Cesk Freixas, Guillem Roma i Senyor Oca, es distribuirà amb la revista d’aquest mes.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.