“Tothom va fer el que calia”

TERESA MÁRQUEZ

mtmar­quezx@​lrp.​cat

La pri­mera con­sulta sobre la inde­pendència de Cata­lu­nya torna a estar d’actu­a­li­tat. La cele­bració dels deu anys d’aque­lla gesta al muni­cipi d’Arenys de Munt ha revi­fat l’interès per una jor­nada que va mar­car la història de la població i, en espe­cial, de tots aquells que la van fer pos­si­ble. Les cares visi­bles del referèndum popu­lar estan molt sol·lici­ta­des aquests dies, els mit­jans de comu­ni­cació volem recu­pe­rar uns fets que van tras­pas­sar fron­te­res i que van obrir les por­tes a la mas­siva par­ti­ci­pació dels cata­lans en el seu futur. Que­dem amb Josep Maria Xime­nis i Car­les Móra al Cen­tre Moral, l’espai on es van ins­tal·lar les urnes, a tocar de l’ajun­ta­ment. Tots dos han tan­cat una etapa en la política muni­ci­pal, el pri­mer com a regi­dor –pri­mer d’ERC i després de la CUP– i el segon com a alcalde d’Arenys de Munt 2000. No coin­ci­dei­xen habi­tu­al­ment, mal­grat que no posen pegues a par­lar davant d’un cafè dels aspec­tes més per­so­nals d’aque­lla con­sulta en què es van veure invo­lu­crats fins al moll de l’os abans i durant el 13 de setem­bre, però també molt després d’aque­lla data. “El meu cotxe tenia 5.000 quilòmetres fets i quan tot va aca­bar en sumava 80.000”, diu Car­les Móra, que recorda les dese­nes d’actes als quals va ser con­vi­dat arreu de la geo­gra­fia cata­lana per expli­car l’experiència vis­cuda al muni­cipi. Tots dos coin­ci­dei­xen a dir que l’esforç esmerçat el van fer de bon grat, però dife­rei­xen quan se’ls pre­gunta si van arri­bar a tenir por davant les ame­na­ces de grups de l’extrema dreta. “Per­so­nal­ment, no en vaig ser cons­ci­ent del tot, perquè estava molt enfei­nat, però la família ho va patir de valent i allò sí que em va afec­tar”, relata Xime­nis. L’exal­calde d’Arenys de Munt, però, insis­teix que va rela­ti­vit­zar la situ­ació. “No con­si­dero que rebés una pressió extrema, perquè sí que hi va haver anònims i tru­ca­des, però a casa vam des­con­nec­tar el telèfon”, asse­nyala. En qual­se­vol cas, i sobre­tot els dar­rers dies abans de la con­sulta, tots dos van tenir escorta poli­cial. “Teníem el poble al dar­rere i ens sentíem molt acom­pa­nyats”, cons­tata Móra. Xime­nis afe­geix que la pressió dels mit­jans de comu­ni­cació, en espe­cial de les tele­vi­si­ons, també es va fer insu­por­ta­ble. “Un dia van tru­car a la porta i quan la meva filla de 15 anys va obrir es va tro­bar un munt de micròfons i càmeres a la cara. Va tan­car de cop espan­tada”, comenta.

El paper dels polítics pro­fes­si­o­nals és un altre dels punts que es posa damunt la taula durant la con­versa. Quan la con­sulta va aga­far volada, a finals de l’agost del 2009, les pri­me­res figu­res dels par­tits inde­pen­den­tis­tes es van començar a dei­xar veure per la població mares­menca. “Van pas­sar d’escar­nir la pro­posta a voler-se fer la foto, i a molta gent allò no li va agra­dar”, diu Xime­nis, que recorda com a exem­ple l’escri­das­sada que va rebre el lla­vors pre­si­dent d’ERC, Joan Puig­cercós, quan es va dei­xar veure pel poble.

Tant Xime­nis com Móra reco­nei­xen que bona part de l’èxit de la con­vo­catòria cor­res­pon als volun­ta­ris que hi van tre­ba­llar. “Tot­hom va fer allò que calia fer i el bon resul­tat de la jor­nada va ser un premi per a tots”, remarca l’exal­calde. Josep Manel Xime­nis asse­nyala que van apren­dre molt aquells dies i sobre la marxa, perquè els refe­rents pro­pers eren escas­sos. “Tot i això, l’equip va seguir l’estratègia tre­ba­llada molt abans i que va fun­ci­o­nar força bé”, explica. Una estratègia que comp­tava amb la impli­cació dels mit­jans de comu­ni­cació naci­o­nals i que es va veure afa­vo­rida quan el tema Arenys de Munt es va con­ver­tir en una pre­gunta habi­tual a les rodes de premsa del govern de l’Estat. La vice­pre­si­denta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, va dir que la con­sulta estava fora de la Cons­ti­tució i de la llei i que no tenia cap con­seqüència legal; la lla­vors minis­tra de Defensa, Carme Chacón, va com­pa­rar l’inde­pen­den­tisme amb la ultra­dreta, i el dele­gat del govern, Joan Ran­gel, va folk­lo­rit­zar la con­sulta posant-la al nivell d’un ball de bas­tons.

“L’amenaça de pro­hi­bició de l’acte per part de l’Estat i la presència de la Falange ens van fer d’alta­veus”, asse­gura Xime­nis, que encara es mos­tra sorprès de l’interès mediàtic que va pro­vo­car el 13 de setem­bre del 2009. “L’endemà ens vam ado­nar de debò que la gent havia ence­tat un camí impa­ra­ble”, manté. El coor­di­na­dor de la con­sulta va voler reco­pi­lar l’experiència en un lli­bre, D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les con­sul­tes inde­pen­den­tis­tes, que va veure la llum un any després, en el marc de l’Aplec per la Inde­pendència que la població cele­bra cada any i que en aquesta desena edició retrà home­natge a tots els repre­sa­li­ats pel procés i comp­tarà amb la presència del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, Quim Torra, i amb la de l’expre­si­dent Car­les Puig­de­mont.

L’estona se’ns ha fet curta recu­pe­rant records, i ha estat molt fàcil com­pro­var que, tot i el temps que ha trans­cor­re­gut, la il·lusió d’aquells dies es manté intacta, igual que la con­vicció dels dos entre­vis­tats que la repressió de l’Estat espa­nyol no només no aca­barà, sinó que bus­carà nous camins per inten­tar fre­nar el movi­ment inde­pen­den­tista. “El règim del 78 ho va dei­xar tot lli­gat i ben lli­gat i sem­bla men­tida que encara hi hagi polítics que ens vul­guin fer creure tot el con­trari pro­cla­mant que cal ampliar la base”, lamenta Xime­nis. La dar­rera pre­gunta és obli­gada: tenim més a prop la inde­pendència? La res­posta no pot ser cap altra: “Això ja no ho pot atu­rar ningú. No hi ha punt de retorn”, con­clo­uen.

.