“Els catalans afrontem les crisis amb intel·ligència”

Unes quan­tes. D’entrada, el pri­mer que se m’acut és que és un toc d’atenció a la manera acce­le­rada que tenim de viure i que ha anat a més en els dar­rers vint o trenta anys. És com si haguéssim estat jugant un par­tit de fut­bol intens i, de cop i volta, un dels juga­dors hagués atu­rat el joc, hagués aga­fat la pilota i hagués anun­ciat que cal rees­truc­tu­rar les regles. Hem repe­tit mil vega­des que voldríem tenir més temps per a nosal­tres i ara que estem a casa és una opor­tu­ni­tat per apro­fi­tar-lo i com­par­tir-lo amb família. Ja no tenim pressa. En l’aspecte social, també ens ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de refle­xi­o­nar sobre un con­su­misme des­fer­mat que mar­cava la nos­tra vida. Aquests dies el mis­satge publi­ci­tari de com­prar i com­prar ha per­dut del tot el seu sig­ni­fi­cat. Final­ment, crec que és un bon moment per dei­xar de cri­ti­car-ho tot i de veure l’aspecte més nega­tiu i valo­rar el que tenim, allò que és impor­tant de debò.

La soci­e­tat cata­lana em demos­tra una vegada més que està a l’altura de les cir­cumstàncies. Em dona una raó més per ena­mo­rar-me de la seva riquesa i empre­ne­do­ria i de la seva manera d’afron­tar les cri­sis amb intel·ligència i sere­nor. Els pro­fes­si­o­nals de la sani­tat i dels ser­veis bàsics en són tot un exem­ple, el govern està actu­ant unit i d’acord amb els con­sells dels experts, la ciu­ta­da­nia assu­meix la res­pon­sa­bi­li­tat que li dema­nen encara que sigui un con­fi­na­ment llarg i dur. Són sig­nes d’una soci­e­tat madura i del segle XXI, que mos­tra la seva millor versió recu­pe­rant una soli­da­ri­tat que ja li és reco­ne­guda i admi­rada, ja sigui con­fec­ci­o­nant mas­ca­re­tes arte­sa­nal­ment o inven­tant pro­to­tips de res­pi­ra­dors. La cor­res­pon­sa­bi­li­tat ens defi­neix com a país.

Total­ment! Espa­nya ha demos­trat un cop més que és un país anco­rat en el segle XVI que imposa un model cen­tra­lit­za­dor del tot obso­let, lent i com­pli­cat. Un model cen­trat en una monar­quia que basa la seva força en el con­trol mili­tar més que no pas en la gestió àgil, que és el que es neces­sita.

La soci­e­tat cata­lana té una gran intel·ligència emo­ci­o­nal i això ens ha d’aju­dar a donar una bona res­posta a la incer­tesa que sen­tim ara. No és que no tin­guem por, sinó que aquesta por ens ser­virà per afron­tar els rep­tes. Farem nos­tre el millor prag­ma­tisme i no serà la pri­mera vegada! No fa tants anys que l’Estat espa­nyol va fer cam­pa­nya per boi­co­te­jar el cava català i el sec­tor, o bona part, va enten­dre que no es podia que­dar de braços cre­uats espe­rant i va impul­sar les ven­des a l’exte­rior amb tant d’èxit que ara el prin­ci­pal mer­cat és l’estran­ger. Ja ho diuen que els cata­lans de les pedres en fan pans! Com a soci­e­tat també hem après i reac­ci­o­nem més ràpid i de manera més reso­lu­tiva. Sense anar més lluny, la cen­tra­lit­zació de les mas­ca­re­tes ha pro­vo­cat la pro­ducció en massa d’aquest mate­rial igual que ha encès l’enginy de les empre­ses per fabri­car alter­na­ti­ves per a altres mate­ri­als sani­ta­ris. Aquesta rapi­desa, d’altra banda, ens anirà molt bé per afron­tar els rep­tes de fle­xi­bi­li­tat i adap­ta­bi­li­tat que ens dema­na­ran els nous temps.

Els països, entre els quals Espa­nya, que posen al davant de la per­sona l’eco­no­mia s’equi­vo­quen de ple. Tin­dran no només més morts a la seva consciència, sinó que la recessió d’aquesta eco­no­mia que tant defen­sen serà molt més dura de superar. El coro­na­vi­rus és molt ràpid i per­sis­tent, difícil d’anul·lar, i posa a prova les cos­tu­res d’un sis­tema que ja fun­ci­o­nava mala­ment. No és una grip i els ciu­ta­dans merei­xen saber la veri­tat. Era molt impor­tant ser infor­mats de la gra­ve­tat de la situ­ació i aler­tar des del pri­mer moment, com sí que va fer el govern català, que el con­fi­na­ment a casa era impres­cin­di­ble.

Sobre­tot que els governs s’ado­nin que no té cap sen­tit tenir obsessió pels diners si aquests diners no es poden des­ti­nar a millo­rar la vida de les per­so­nes, de totes les per­so­nes. De què ser­virà acu­mu­lar capi­tal si no hi ha gent que en pugui fer ús? S’ha de tor­nar a posar al cen­tre la gent, la democràcia ben entesa, que demana una par­ti­ci­pació activa de la ciu­ta­da­nia en les deci­si­ons que afec­ten el bé públic. Hem d’asse­gu­rar que es faci autocrítica real, cons­truc­tiva, i no per­dre’ns ens atacs cons­tants, buits i demagògics entre par­tits que l’única cosa que volen és con­ser­var el càrrec. Aquest és un temps que ha aju­dat a fer caure les màsca­res, com ara la de l’esquerra espa­nyola, que aquí a Cata­lu­nya s’ha ren­dit al dis­curs ofi­cial del govern espa­nyol i s’ha age­no­llat davant del monarca, com Vox o Cs. La crítica con­junta i amb volun­tat de des­gast que fan dia sí dia també al govern de la Gene­ra­li­tat és immo­ral i gravíssima.

Crec que hi esta­rem més a prop, perquè con­fio que molta gent que fins ara era reti­cent al dis­curs inde­pen­den­tista s’ado­narà que els atacs cata­la­nofòbics de l’Estat espa­nyol ens afec­ten a tots, vul­guem o no la lli­ber­tat per al nos­tre país. Les morts per una gestió defi­ci­ent no ente­nen de ban­de­res, però sí que faran refle­xi­o­nar sobre qui ha fet el que calia fer i qui no ha estat capaç o s’ha mogut per altres interes­sos menys humans. Amb les deci­si­ons que s’han pres des de Madrid ens han demos­trat que Cata­lu­nya els importa ben poc o, pit­jor, que només els importa per l’espoli al qual la sot­me­ten des de fa segles. Ara bé, també és cert que hi haurà gent que no voldrà veure la rea­li­tat, però con­fio que no siguin gai­res.

Dependrà molt de la mot­xi­lla emo­ci­o­nal que porti cadascú. Hi ha per­so­nes que en sor­ti­ran reforçades i d’altres que fugi­ran de les seves emo­ci­ons nega­ti­ves, encara que el millor és afron­tar pre­ci­sa­ment els sen­ti­ments que ens són més difícils de ges­ti­o­nar. Igno­rar-los no és el camí, perquè sor­ti­ran per una altra banda o per una altra en forma de mals o malal­ties. Crec que un dels aspec­tes que ens bene­fi­ciarà serà la capa­ci­tat de ser cre­a­tius que hau­rem desen­vo­lu­pat aquests dies per adap­tar-nos a un entorn nou i des­co­ne­gut per a la majo­ria. I també caldrà veure si podrem recu­pe­rar el mateix model de vida ante­rior, perquè tot i que hi hagi pressió per part de l’eco­no­mia perquè sigui així, nosal­tres ja no serem els matei­xos.