Morir té un preu
Les queixes sobre factures abusives de funeràries han fet que la Generalitat i l’Estat hagin volgut limitar els preus de les inhumacions. Els morts no són números. Són les persones estimades
-
Arreu del món es repeteixen les imatges. Més enllà de les queixes, els treballadors de les funeràries són a primera línia, tot i que no se’ls esmenti EFE. -
Ni flors, ni abraçades. Els experts aconsellen fer a casa un comiat, senzill, d’agraïment ORIOL DURAN / ELENA FERRAN. -
Ni flors, ni abraçades. Els experts aconsellen fer a casa un comiat, senzill, d’agraïment ORIOL DURAN / ELENA FERRAN.
“Digues al pare que l’estimo.” Aquesta frase, ens expliquen des de l’Ajuntament d’Igualada, pot ser l’únic comiat que tinguin un fill i un pare, per telèfon i a través d’una tercera persona. La majoria de persones que morin durant aquesta inesperada crisi sanitària no podran sentir la frase conscientment. Des del confinament, anem sentint xifres de contagis, d’altes, d’ingressos a les UCI i, sobretot, de defuncions. Ens alegrem si les xifres milloren, i si augmenten les curacions, i ens esperancem si les dades negatives baixen, ni que sigui lleument. Per uns segons, però, ens adonem que els contagis es compten per milers i les morts, per centenars. I torna la incredulitat. El cervell està, en certa manera, letàrgic, per evitar fer-nos sofrir, però de tant en tant obre una finestra a la realitat, perquè prenguem consciència de la gravetat del moment i puguem deixar anar les emocions i reactivar l’autoprotecció. Hi ha informacions especialment colpidores que serveixen per generar fluxos d’empatia. Fan referència a les més de 3.000 persones que, en el moment de tancar aquesta edició, han mort a Catalunya a causa de la covid-19. Pensem en elles i les seves famílies i en tots els conciutadans que traspassaran en aquest període crític, sense la covid-19, però que hauran de passar per un protocol sanitari que s’aplica a totes les defuncions. No cal anar a Igualada, però. Som al Barcelonès. M’escriu una amiga. El seu cunyat ha mort a causa de la covid-19. Ens convida a unir-nos a una hora concreta: “Tots resarem un Parenostre o el que cadascú vulgui des del lloc on es trobi.” Aquest és el comiat que podem fer. Ni vetlla, ni flors, ni abraçades, ni un últim petó. Res. Per no parlar de les últimes voluntats o les creences. Què haurien volgut que féssim en els últims moments?
Enmig del dolor, fa dies van saltar a la llum pública alguns casos particulars: denunciaven factures desorbitades per part de les funeràries, que incloïen serveis que el protocol sanitari no permet fer, i que no es faran mai. O materials específics, com taüts estancs, que la norma no exigeix. Finalment, tant el govern de l’Estat espanyol com la Generalitat van anunciar que s’havien de controlar els preus. En el cas català, es va acordar que les administracions locals amb competències coordinin el procés per agilitzar-lo. Els serveis funeraris es poden considerar, doncs, serveis de prestació forçosa, i això permet que l’administració pugui fixar un preu màxim. En el cas de Barcelona, l’Ajuntament va proposar que el servei bàsic costi 2.450 euros com a màxim. Segons les xifres que es van facilitar a finals de març, el 70% de les morts estaven cobertes per assegurances, però el preu mitjà, sense assegurança, era d’uns 6.000 euros. D’aquests 2.450 que es proposen, 550 corresponen al servei que presta Cementiris de Barcelona; la resta, a les funeràries.
La llebre va saltar des de les xarxes socials i va provocar un canvi. Una família manresana, a finals de març, explicava el seu cas, i acusava la funerària Mémora. Twitter va ser l’altaveu des d’on cridar. I ho ha estat per a altres persones. La piulada que va fer de guspira: “A la funerària ens obliguen a pagar 4.000 euros per la mort del meu avi, sense tanatori, ni vetlla; perquè tenia covid-19 ens obliguen a pagar un taüt de 1.600 euros! Un taüt especial «envasat al buit» perquè ha mort per coronavirus. Us ho podeu creure? I qui no ho pot pagar, què?!” Penjats a Twitter es van poder veure el pressupostos de Mémora. El taüt, 1.525 euros; la cambra frigorífica, 418,76 euros; la bossa sanitària estanca, 235,47; el servei de recollida, 429 euros... I la incineració, 471,16 euros. Tot plegat, 3.300,43 euros, que amb el 21% d’IVA –693,09 euros–, feien un total de 3.993 euros i 52 cèntims. Després de la reclamació, van reconsiderar el fet d’usar un taüt especial, ha explicat la família. El preu es va rebaixar 1.000 euros. Twitter es va escalfar arran de la protesta. Per la seva part, l’associació de petites funeràries Esfune, va manifestar que estudiarien la possibilitat de denunciar el comportament de Mémora. Quant a l’empresa, Mémora, en un comunicat rebutja de ple les acusacions i clarifica que “s’està prestant un servei de salut pública obeint els més alts estàndards de qualitat i ètica i atenent tots els requeriments logístics i sanitaris que una situació tan excepcional i complexa planteja a un servei com el funerari”. Les autoritats han parlat, sí, però no s’han qüestionat el tant per cent d’IVA que s’aplica als serveis fúnebres. Un 21%! Aquests diners van a les arques públiques. La sola reducció d’aquest IVA alleujaria notablement la factura, el pes que suporten les famílies.
La mort és un tema tabú. I ho és també el fet que és un negoci, com ho pugui ser qualsevol altre. Dit això, que morir tingui un preu en euros, no vol dir que tot s’hi valgui. És un servei imprescindible, que ha de ser, independentment que les operadores siguin privades, d’una delicadesa extrema. I, de fet, casos lamentables a part, és un sector del qual s’està parlant poc, aquests dies –setmanes–, de crisi. L’elevada mortalitat porta els professionals de les funeràries a una situació de molta pressió i a nivells d’estrès alts i continuats. Només arriben les notícies del col·lapse i els possibles abusos. De la feina ben feta, humana i professional, se’n sap poc, o gens. La mort és un tema tabú i, a la vegada, el de les funeràries és un sector poc donat a la comunicació.
Petició a change.org
“Ahir va morir la meva mare, víctima d’una pneumònia provocada pel coronavirus. Tenia 86 anys però era absolutament independent, vital i plena d’energia.” És el testimoni d’un madrileny, Pepe Jordana, en una petició de suport –a través de signatures–, que ha fet al web change.org: “Morir de coronavirus és més car. Que l’Estat hi intervingui!” La setmana passada van recollir al voltant de 170.000 signatures. Jordana explica que la família va cuidar la mare durant deu dies, sense aconseguir una visita mèdica a domicili ni ser atesos als telèfons d’emergències. La van ingressar i va passar cinc dies més sola, sense que la poguessin veure. “Ara no ens podem acomiadar d’ella. Ens la lliuraran en una urna.” I continua: “Fins aquí, tot és comprensible, donada la situació. Això ja no: la funerària ens demana 5.000 euros, amb un IVA del 21% i conceptes extraordinaris vinculats a la situació que estem vivint a Madrid amb la pandèmia (taüt estanc, mesures especials de seguretat i higiene, etcètera). Morir de coronavirus és més car.” Parla de taüts estancs i d’altres mesures que, diu, no s’apliquen en altres casos de morts per coronavirus. I segueix: “S’està aplicant un protocol especial –taüts estancs–, però no s’aplica en tots els casos –a alguns els estan recollint amb bosses, d’altres van al Palacio de Hielo–, la qual cosa genera una situació d’injustícia i desigualtat [...] El preu de morir de coronavirus no és igual per a tothom.” La petició s’expressa en termes molt crus, i la remata demanant al govern espanyol que hi intervingui: “Moltes persones no tenen assegurança de decessos; d’altres estem en situació precària, tement pels nostres sous. Moltes famílies hauran d’enterrar més d’un dels seus membres...”
En aquell moment, Jordana potser no sabia que, de fet, les autoritats sanitàries mai, en aquesta crisi, han demanat l’ús de taüts estancs. Cal insistir-hi, de la mateixa manera que cal recordar-ho: els serveis funeraris estan liberalitzats i es pot escollir. Des del començament, les autoritats sanitàries ho han explicat: la persona s’ha d’introduir en una bossa sanitària estanca biodegradable i de trasllat. També es podrà usar una bossa impermeable per a aquesta finalitat o dos sudaris impermeables no estancs. Un cop a dins, la bossa s’ha de polvoritzar amb desinfectant. Fet això, el trasllat es pot fer sense risc, amb una caixa estàndard i –això és molt important– incinerar o enterrar. El protocol no indica que calgui –ni ho recomana–, fer una cremació. Pel que fa al control dels preus a l’Estat, l’executiu de Pedro Sánchez va decidir que els imports dels serveis funeraris, durant el període de vigència de l’alarma, no podran ser superiors als d’abans del 14 de març. La mesura, del 30 de març, té caràcter retroactiu. Les empreses, a més, han de presentar un pressupost abans de la contractació, amb tots els conceptes desglossats i la llista de preus vigent abans del 14 de març.
A primer cop d’ull, sembla que s’hagin fet canvis. De fet, però, és dubtós, diuen diverses fonts, que aquesta dolorosa crisi serveixi per qüestionar el sistema a fons. Així ho expressa, entre d’altres, Rosa Canela, portaveu d’un grup de famílies que s’han anat trobant a les xarxes. Ells s’han convertit en la Plataforma d’Afectats Mémora. “Tot el sistema és una mena de trampa, perquè hem normalitzat que morir ha de ser molt car. Per què és tan car? Per què hagis de tenir una assegurança? S’ha de fer un replantejament. I ara és el moment. En el meu cas, el pare va morir fa un any i des d’aleshores ho he estat movent. Gairebé ningú n’ha fet cas. Però pel camí ens hem anat trobant persones que han lluitat molt soles. És molt pervers. Ells [la funerària] són professionals de l’abús i ho tenen molt ben lligat. T’agafen en el pitjor moment i se n’aprofiten. Si tenen bons comercials, ben entrenats, afables, et podrien arribar a fer pagar 8.000 euros per un ram i encara els donaries les gràcies... Són aquelles fórmules que van deixant caure, com ara «El teu pare s’ho mereix...» Quan se’t mor algú, no tens la capacitat de defensar-te.” Els afectats incideixen en el que qualifiquen de “creació de necessitats inexistents”. “Ara, amb el coronavirus, intentar «colar una caixa especial...»”. El grup de famílies van crear el seu perfil a Twitter el 23 de febrer. Tot just s’estrenaven i va esclatar la crisi de la covid-19. “El que molts hem conegut i hem patit, ara es magnifica. En un moment tan dur, veus que estan demanant 4.000 euros per treure un difunt d’un domicili, d’una residència o d’un hospital, i incinerar-lo. Ens hem tornat bojos? I també ens han arribat casos de més de 5.000 euros...” Tenen les queixes de sis famílies, però mantenen que n’hi ha moltes més. “A mi, parlar del que va passar amb el pare em va costar dos mesos... És molt dolorós.” A part, el periple que s’ha de fer tira enrere, diu. “Ells tenen uns despatxos advocats... «No protestis», «no ho proclamis», això és el que volen.” Fonamentalment, el cansament, la perspectiva d’un judici i les ganes de no allargar l’agonia i de poder girar full és el que fa que molta gent desisteixi. El decret de la Generalitat sobre els preus es queda curt, valoren. Desaprofita l’oportunitat d’anar més enllà.
A Igualada, 800 euros
Els germans Jaume i Joan Gabriel Bisbal són els responsables de Serveis Funeraris Anoia. Han continuat la feina del pare, Josep Gabriel, l’“enterramorts” d’Igualada. Ara mateix, els ha tocat un paper ben difícil. El repte bàsic, sent com és aquesta àrea l’epicentre de la pandèmia a Catalunya, és atendre les necessitats de la població en el moment del comiat. Les incineracions s’han multiplicat, comenta Jaume Gabriel, i insisteix: no és obligatori incinerar. Posa un exemple, per decidir: “Si tenien el títol d’un nínxol, vol dir que aquestes persones volien un enterrament. I tenim nínxols. No cal que gasteu més diners fent una incineració... No us atabaleu...” Parla de les famílies amb afecte i proximitat. Com que no es poden fer tràmits cara a cara, estableixen un primer contacte telefònic. Després segueixen via WhatsApp. Està disponible en qualsevol moment, per respondre els neguits, que són tants. “Si algú es mor i no té recursos, el preu de l’enterrament, a Igualada, amb un nínxol de lloguer, és de 800 euros.” A partir d’aquí, els preus pugen, si es vol incinerar, per exemple. Reflexiona sobre la polèmica al voltant dels preus: “No entenc com és que ningú parla del 21% d’IVA.” Com si fos un luxe... “Si és pagués l’IVA mínim, del 4%, la diferència seria una brutalitat.”
No es vesteix, no hi ha comiat... Per tant, no es cobra. I si s’incinera, es custodien les cendres, fins que es puguin lliurar. “No es fa res. És surrealista... no hi ha flors, ni un record. Després, farem el que calgui. Al darrere de cada defunció hi ha una història, una vida. Si reps vint trucades al dia, imagina’t, és emoció en tot moment. «La meva iaia era molt important i ara que l’hem d’ajudar, després de quinze dies de no poder fer-ho, tampoc podem»... Ho vius en primera persona, formes part de la família i els ho dius: «Farem de vosaltres, acompanyarem el fèretre. Envieu-nos cartes, fotografies, el que sigui que us ompli una mica.” Com passar el dol...? Hi ha de tot, diu, tristesa, pena, impotència, cansament, por. Sent no poder veure les famílies: “Cuidar-los, fer-los una encaixada de mans, un copet a l’esquena, una mirada, un gest. No fa gaire una senyora em va dir «Gràcies per tot, per tot. Resaré per tu». I em vaig emocionar.”
MERCÈ MIRALLES
mmiralles@lrp.cat
A Barcelona, 2.450 euros, màxim
A Catalunya, els ajuntaments han d’arribar a acords sobre els preus amb les funeràries. A Barcelona, el consistori va proposar un preu màxim de 2.450 euros. No és barat, però fins que no es va decidir posar-hi mà, es podia arribar als 6.000 euros. A Barcelona, les funeràries que se n’ocupen són, bàsicament, Mémora i Áltima. Les funeràries són les que intervenen en el moment de la defunció, s’ocupen de tot fins que arriba el moment de l’enterrament o de la incineració, que és quan agafa el relleu Cementiris de Barcelona. Fa dies que els tanatoris van començar a adaptar espais per fer de dipòsits per als difunts. El 3 d’abril, des de Cementiris ens explicaven que pel que fa a les incineracions, les esperes eren d’uns quatre dies, no gaire més de l’habitual –tres dies–. I en el cas dels enterraments, es disposava de prou nínxols. “No hi ha cap situació crítica.” El 6 d’abril, però, es va anunciar que Barcelona està al límit de la seva capacitat d’incinerar.
“Plora, no passa res”
Ple de dols. Per les pèrdues de vides i, també, de projectes, d’expectatives. La psicòloga i coach Joana Frigolé explica que passem per moltes fases. Davant de la mateixa pandèmia, les morts llunyanes i les més properes. De la incredulitat viatgem a l’acceptació i la tristesa. Pel mig hi ha molta por, i ràbia, i impotència... Qui estimàvem no hi serà, quan sortim al carrer. El camí del dol, diu Frigolé, s’ha de sembrar de seguida, ara, d’“amor i gratitud”. Acostumats al comiat ja instituït, que no és possible, seguim necessitant el ritual, per fer aquest procés. Frigolé recomana fer-nos-ho a mida. “Els rituals ens serveixen per interioritzar que aquella persona ha mort.” Un camí llarg, que sense ritual es carrega d’impotència: “No es va poder cuidar aquella persona quan era viva, i no es pot quan mor...” Un ritual és posar una foto a casa, que tots la vegin; és un objecte que connecta amb qui ha marxat, recordar instants bonics. Agrair... “Plora, no passa res.” No podem esperar a sortir del confinament. “Hem viscut en un materialisme que se’ns desmunta. La connexió amb nosaltres mateixos i l’espiritualitat ens permetran adonar-nos que encara que no ens veiem o toquem, podem sentir-nos i connectar-nos.”
Saber-ne el nom i cognoms
Truquem a l’Ajuntament d’Igualada, el 2 d’abril. Fa temps que tenen un dispositiu mòbil de refrigeració, però de moment no els ha fet falta. “Els preus dels serveis funeraris són els més baixos possibles”, expliquen. Així ha estat des de l’inici. S’han reforçat les plantilles, hi ha un servei telefònic de suport psicològic... “A les notícies diuen que a Igualada han mort quinze persones, i tu en coneixes els noms i cognoms...”
