El dossier

VIATGE AL COR DELS CDR

Transversals, heterogenis, autònoms, sense jerarquia i en molts casos apolítics. Així són els Comitès de Defensa de la República, sorgits espontàniament dels barris, del carrer...

Som determinants. El que fem ho fem fins al final i complim els compromisos, encara que rebem cops de porra No rebem subvencions de ningú ni de cap organisme i tampoc les volem, perquè llavors en dependríem
Hem patit molt desgast emocional, perquè és una lluita constant, sempre amb resposta per part de l’Estat Ara alguns diuen que tot ha estat una farsa. Ens sentim enganyats. Perquè ens vam trencar la cara l’1-O? Els CDR són persones. Són plurals, amplis i no violents. Una àvia fa llaços grocs i un altre envia cartes als presos
La solució és que la gent es mobilitzi. El suport de l’estranger està bé, però és testimonial. Hem de desobeir o no es farà res No em fa por posar-me a primera línia, però quan ho faig per negociar amb els Mossos ho he de fer amb la cara tapada
M’he fet amic del veí del tercer, a qui fins ara no saludava mai. Abans, jo no feia vida al barri i ara, tot el contrari

“Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el costat de l’opressor.” La frase del Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu és tota una declaració de principis i una profunda font d’inspiració per a un dels principals coordinadors dels CDR (Comitès de Defensa de la República), en aquest cas, de la comarca del Maresme. Aquest jove de 32 anys no es vol identificar, com molts, i assegura que no va tenir una formació com a activista a la seva Barcelona natal. “Mai ho he estat. Simplement crec plenament en aquesta frase.”

No té ganes de parlar gaire i arriba dubtós a la nostra cita cegues. Està en el punt de mira policial. I ho sap. Primer, un cafè per temperar la tensió inicial i cercar l’aparent informalitat en un bar cèntric d’una localitat maresmenca, el nom de la qual ni tan sols vol rebel·lar. I és que el panorama no permet confiances i sí molts recels. Prefereix mantenir-se en l’anonimat per xerrar amb fluïdesa, obligat per les circumstàncies i la caça de bruixes que “l’Estat espanyol manté”, segons ell.

El seu punt de partida va ser el mateix que el de molts d’altres: l’1-O. “Vaig explotar. No permetre fer el referèndum em semblava antidemocràtic i no em podia quedar a casa. Ens vam coordinar gent del poble dos dies abans per defensar les urnes”, recorda. La creació d’un grup de WhatsApp amb més d’un centenar de persones de la localitat va ser l’origen de tot. Al col·legi electoral hi havia des de nens petits fins a gent molt molt gran, amb bastó i tot. “Això que vam posar nens davant de la policia per protegir-nos és mentida, com moltes coses que s’han dit. Mai ho hauríem permès”, aclareix, encara emocionat, en recordar aquells moments ja històrics per a la ciutadania catalana i el punt d’arrencada dels CDR.

“Ho vam viure amb molt estrès. Va ser molt dur veure tot el dia imatges de la policia agredint la gent als pobles del costat”, recorda. Al seu municipi van estar 48 hores tancats. Els dies posteriors a l’1-O, a poc a poc, els diversos grups formats en molts municipis per defensar el referèndum van començar a rebre informacions i a coordinar-se en diverses xerrades. Va ser el naixement espontani dels CDR locals, un moviment transversal, gens jerarquitzat, amb veu popular i oberta, i que vol seguir mantenint aquesta identitat. Tothom pot parlar en les assemblees que es fan setmanalment. “El que més m’agrada és que cada CDR és una petita realitat, sense estructures piramidals”, opina el nostre interlocutor, portaveu local i comarcal.

DEDICACIÓ I VOCACIÓ

El desgast personal és important. La dedicació d’hores és enorme i hi ha hagut algun matrimoni que s’ha separat per incomprensió o excés. “Jo no paro en tot el dia. He de coordinar, posar gent en contacte… Abans rebia 600 missatges al dia”, assegura aquest jove maresmenc, que ens mostra en 40 minuts de xerrada l’estat del seu mòbil: 60 missatges.

“Els dies abans de les eleccions del 21-D vaig dormir una mitjana de quatre hores. Havíem d’organitzar els apoderats de cada mesa”, diu. Fins a un mes i mig després va estar seguint el recompte de les actes, perquè coincidís amb el resultat final. “Al Nadal, sopant amb la família, havia d’estar contestant missatges. Va ser una gran sensació, perquè penso que el poble va vigilar les urnes. Ens caracteritzem per ser determinants. El que fem ho fem fins al final i si agafem un compromís, el complim, encara que rebem cops de porra”, afirma amb contundència.

La seva professió l’ha fet voltar durant els darrers quinze anys per Xipre, Portugal, França… i viure cinc anys a Itàlia i dos a Madrid. “L’acció policial que he vist aquí aquests darrers mesos no l’havia vist mai. La repressió actual em sembla surrealista”, explica. “Hem patit molt desgast emocional, perquè és una lluita constant, sempre amb resposta per part de l’Estat. L’1-O vam plorar molt. També va ser molt emotiu al gener al Parlament, quan s’havia de nomenar el nou president. No es va fer, però el nostre CDR va estar al parc de la Ciutadella, com molts d’altres”, recorda.

L’aspecte econòmic també passa factura. S’hi deixen molts diners. El 3-O, en un dels talls de l’N-II, li van aixafar la furgoneta. “Els nostres recursos econòmics són bastant precaris. Ens hem d’autofinançar, de vegades amb àpats populars, etc. Si fem una pancarta, posem els materials. No rebem subvencions de ningú ni de cap organisme i tampoc les volem, perquè llavors hi dependríem. Hem d’anar a manifestacions a Barcelona, reunions, telèfon… i deixes de banda la feina. Tot té un cost, vulguis o no”, relata.

OBJECTIU: REPÚBLICA

Les opcions polítiques queden de banda en la seva lluita diària. “Intentem apartar les preferències de cadascú en les assemblees. Tots som iguals. Els CDR són un moviment polític, no ho podem negar, però no segueixen cap partit. L’objectiu únic i darrer és la república. No crec que siguem exactament anticapitalistes. Però sí que volem un major equilibri del sistema, evidentment”, assegura. A més, creu que en cas que es proclamés la república es mantindria “dins d’aquest moviment per reclamar una república justa”.

El 23 de febrer, catorze persones van ser detingudes, una d’elles menor d’edat, per encadenar-se a la porta del TSJC. Durant la visita del rei, amb motiu de la inauguració del MWC, també hi va haver mobilitzacions. Ell hi va ser a primera línia. “Érem menys. La gent s’està desinflant perquè els nostres polítics d’aquí no ajuden. Ara alguns diuen que tot ha estat una farsa. Ens sentim enganyats. Ens van vendre una cosa i ara diuen que era simbòlic. Per què ens vam trencar la cara l’1-O?”, interpel·la.

A Girona, epicentre i bressol de l’independentisme, tampoc els convenç el discurs dels polítics catalans apel·lant a la “ingenuïtat” per justificar la dura i “inesperada” reacció de l’Estat. “Això no és cert i no ens val”, diu un veterà integrant del CDR de Girona i Salt, molt conegut per la seva activitat professional i que també prefereix mantenir-se en l’anonimat. “La solució és que la gent es mobilitzi. El suport de l’estranger està bé, però és testimonial. Hem de desobeir i prendre consciència o no es farà res”, assegura.

Ell, com d’altres, ha patit situacions d’injustícia els darrers mesos per presumptes atacs a unitats feixistes, i denuncia que mai es judicialitza un cas quan és en sentit contrari. Va contactar per telèfon amb una persona per recriminar-li que tragués llaços grocs a la ciutat. El cas va ser popular a les xarxes i aquella nit la casa d’aquella persona va ser pintada de groc. La setmana següent, la Guàrdia Civil li llegia els drets i el citava a declarar per incitació a l’odi tot i no haver fet res. “La repressió està feta per atemorir la gent, perquè tot això no té cap base jurídica. Hi ha l’Audiència Nacional, el Tribunal Suprem… Es parla de sedició o de rebel·lió per aixecar barreres en una autopista. No hi ha cap base legal. Qui defensa el ciutadà, d’això? La policia, no”, insisteix.

“CONVIUS AMB EL RISC”

La violència rebuda per sectors unionistes és present en el dia a dia, també a Girona. “Convius amb el risc físic. Sempre ha estat així. No em preocupa personalment el que em pugui passar. A Catalunya hi ha hagut més de 200 casos d’agressió feixista i no s’hi ha fet res. La meva por és que algun dia algú s’hi tornarà”, assenyala. La persecució judicial, però, pot ser encara més perillosa. “El que sí que no vull es que em pengin el cartell de cap d’una organització, perquè això és fals. No em fa por posar-me a primera línia, però quan ho faig per negociar amb els Mossos ho he de fer amb la cara tapada”, explica aquest gironí amb recorregut en la lluita social, que recorda que els CDR “no tenen líders”.

Un altre cas va ser el que es va viure a l’hotel Travé de Figueres, que va allotjar policies l’1-O. “La gent trucava a l’hotel per queixar-se i només per això es van obrir diligències a 50 persones. A la gent que no es va presentar a les citacions, no els ha passat res”, afegeix.

També ha rebut atacs feixistes amb impunitat judicial un alcalde de la zona, que es manté en la lluita des de fa molts anys i que participa activament en un CDR local de les comarques gironines: “Em van atacar uns neonazis després d’una manifestació al Pont de la Barca, a Girona. Aquests grups es dediquen a la caça de l’independentista per tenir el seu trofeu i s’han organitzat amb la connivència judicial i policial”, denuncia l’alcalde. “Els denunciem, però mai els criden a declarar. Nosaltres no hem atacat mai ningú per portar una bandera espanyola”, afirma aquest representant municipal, que no es troba pressionat o incòmode per compaginar l’activitat al consistori amb el CDR.

SET ANYS A L’ALCALDIA

“Si pensés molt no faria res. Rebo amenaces de mort, cartes… No me n’he amagat mai. Són set anys a l’alcaldia. Sempre hem estat al capdavant. El que sí que em preocupa és la manipulació informativa i política”, diu. “Els CDR són plurals, amplis i no violents. Els CDR són persones. Venim de militància de fa catorze anys. Tot el que està passant amb els CDR per nosaltres és un miracle, un seminari. Gent d’edat i filosofia diferent, que surt a defensar la república. Una àvia s’encarrega de fer llaços o clauers grocs, un altre envia cartes als presos i uns altres van a tallar una carretera. Al CDR no hi ha carnet amb quota i té l’atractiu que tothom hi pot parlar i participar, no com en altres organismes”, explica orgullós aquest representant municipal, escollit pel poble, i que recorda que en l’assemblea del seu CDR del 2 d’octubre, abans de la vaga general, hi havia mig miler de persones.

Si alguna cosa ha aconseguit el fenomen dels CDR és, sense dubte, cohesionar barris i ajuntar persones de diversos àmbits, que compartien escala i que fins a l’1-O eren perfectes desconeguts. “El col·legi on vam votar va ser un dels que va rebre més càrregues i fins i tot pilotes de goma. Això va generar un CDR maco i sòlid. Es va crear una unió de veïns, un moviment que no va ser premeditat i sí espontani. Jo m’he fet amic del veí del tercer, a qui fins ara no saludava mai. Jo no feia vida al barri i ara, tot el contrari, col·laboro amb associacions i conec molta més gent”, assegura un membre del CDR del barri de Cappont, a Lleida. “Al principi, en les assemblees no parlàvem d’accions. Simplement eren una teràpia conjunta, perquè hi havia molta gent amb pors i dubtes. El col·lectiu va frenar aquesta por. La gent simplement necessitava trobar-se, parlar, debatre...”, afegeix. “Ara hi ha més moviment i fem una tasca de visualització, omplint de groc el barri i fent memòria, tot i rebre alguns atacs feixistes”, diu aquest estudiant.

En les eleccions del 21-D, el paper en aquest barri de Ponent va ser molt més “pedagògic”, per part d’aquest CDR, que té al voltant de 30 integrants. “Vam explicar les bondats de la república quant a sanitat, educació, cultura...”, diu aquest activista. “El desgast el portem bé, amb normalitat. Hi ha alguns que ja teníem experiència en organitzacions culturals, etc. La majoria d’actes del CDR són vermuts o xocolatades. Això no ho fa cap organització terrorista. A Cappont no tenim por. Ens hem fet fotos i hem sortit amb les nostres cares. Repressió n’hi haurà, però mentre més n’hi hagi, menys efecte tindrà”, conclou una altra veu compromesa. Una altra veu del carrer, que, com d’altres, lluita anònimament i vol fugir de la por per poder assolir la república.

Referèndum 1-0. Tot i que algunes informacions diuen que van sorgir l’estiu del 2017, el cert és que es que es van començar a mobilitzar de manera sòlida dues setmanes abans del referèndum de l’1 d’octubre i amb l’objectiu de permetre el vot a tots els ciutadans. Aturant el país. La vaga general del 3-O va ser la primera prova. Els CDR van participar en el tall de mig centenar de carreteres i en les marxes lentes. A l’aturada del 8-N van repetir les accions i també es van concentrar a tallar el trànsit a les fronteres del país, així com l’AVE a l’estació de Girona i a la de Sants. Assemblees plenàries. Amb la declaració i posterior suspensió de la independència de Catalunya, i amb l’amenaça del 155 planant sobre el Parlament, els CDR van dur a terme la primera reunió nacional a Sabadell, amb un centenar de CDR locals, el 14 d’octubre. Es volia plantejar una coordinació territorial quant a les accions que calia fer. El 21-O se’n va fer una altra a Igualada i el 28-O, a Argentona. El 4 de novembre es van reunir a Manlleu per preparar l’aturada del dia 8. Accions a l’exili. El 17 de desembre, els CDR internacionals van dur a terme accions coordinades –manifestant-se amb llaços grocs– a Milà, Montpeller, Munic, Ciutat de Mèxic, Bordeus, París, Berlín, Londres, la Bretanya francesa, Viena, Tolosa, Friburg… També hi va haver mobilitzacions a Sant Sebastià. Les eleccions. El 21 de desembre, els CDR van mobilitzar més de 4.000 voluntaris per fer d’apoderats a les meses electorals i verificar que l’escrutini fos correcte. La feina es va allargar fins a un mes i mig després. A la capital de França. Diversos catalans mobilitzats el 10 de gener pel CDR de París van mostrar una pancarta per demanar l’alliberament dels presos polítics i perquè es respectessin els resultats de les darreres eleccions. El dia 13 a la nit, a Brussel·les, el CDR va col·locar llaços grocs, una estelada i una urna davant de l’edifici de la Comissió Europea. Al Parlament. El 30 de gener, els CDR van ser al parc de la Ciutadella, davant del Parlament, i van superar el cordó policial durant la investidura del nou president de la Generalitat, que finalment no es va arribar a celebrar. Un grup va optar fins i tot per acampar-hi, però al final aquesta idea es va desestimar. Encadenats al TSJC. Desenes de membres dels CDR es van encadenar el 23 de febrer a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al passeig Lluís Companys de Barcelona, per denunciar “la repressió de l’Estat”. Catorze persones, una d’elles menor d’edat, van ser detingudes. Cassolades al rei. En el sopar oficial del MWC, el 25 de febrer, el rei va rebre una cassolada antològica i es van dur a terme diverses mobilitzacions de protesta al carrer per l’arribada del monarca. “Si el rei vol sopar, sopar li donarem”, va ser una de les consignes a les xarxes socials. El 9 d’abril, a l’Auditori de Barcelona, també hi va haver protestes amb motiu de l’acte de promoció dels jutges nous. Tenyit de groc. El 10 de març, el CDR de Londres va tenyir de groc l’ambaixada espanyola a Londres. L’acció va ser pacífica i va tenir el seu origen en la decisió de Llarena de denegar la llibertat provisional a Jordi Sánchez, tal com havia demanat la seva defensa. Esbroncada a Millo. El 20 de març, el delegat del govern, Enric Millo, que acompanyava el secretari d’estat d’Infraestructures, Transport i Habitatge, Julio Gómez-Pomar, va ser esbroncat pels CDR a Sabadell en la inauguració de la nova estació de Rodalies Renfe. Anti-Llarena. El 23 de març, als Jardinets de Gràcia, hi va haver una concentració per reclamar l’alliberament de Turull, Rull, Forcadell, Romeva i Bassa, després que el jutge Llarena els tanqués a la presó. La convocatòria va tenir el mateix ressò a totes les subdelegacions del govern, a Girona, Tarragona i Lleida. Talls a l’AP-7. Amb motiu de la detenció de Carles Puigdemont, el 25 de març, 55.000 persones convocades per l’ANC i Òmnium es van manifestar a Barcelona. “Els carrers seran sempre nostres”, cridaven els CDR, que van tallar l’endemà l’AP-7 a Figueres i l’N-340 a Alcanar. També hi va haver talls el dia 27 a Barcelona, a la Diagonal i a la Meridiana. Coincidint amb la Setmana Santa, els CDR van obrir diversos peatges. Fins i tot un grup es va manifestar a Das, a la Cerdanya, on el jutge Llarena té una casa. 15 d’abril. A la multitudinària manifestació que es va fer al Paral·lel, els CDR també hi van ser. Més de 300.000 persones segons la Guàrdia Urbana i 750.000 segons els organitzadors van omplir els carrers de Barcelona en un altre acte pacífic. El 21 de maig, les mobilitzacions van seguir pel manteniment del 155. Una altra acció molt visual va ser la col·locació de creus grogues a les platges del Port de la Selva, Llafranc, Canet i Mataró, entre d’altres.
GAIREBÉ 400 A CATALUNYA I TAMBÉ ARREU DEL MÓN És la xifra aproximada, tot i que és difícil de confirmar, perquè alguns desaparei- xen i se’n formen de nous. Els dar- rers, a Nova York i a Nova Zelanda, que és el més llunyà i el més petit, amb només dos membres

En el punt de mira de la fiscalia

Els CDR han estat un dels grans objectius de la maquinària policial i jurídica de l’Estat. El 2 d’abril, la fiscalia de l’Audiencia Nacional va anunciar accions penals davant “les intolerables actuacions” dels CDR. Es deia que podien estar cometent delictes de rebel·lió, malversació i en contra l’ordre públic. L’objectiu d’aquesta nova ofensiva era portar “davant la justícia els promotors i autors d’aquests actes vandàlics”.

La fiscalia avançava “investigacions penals de tot tipus”, ja que segons el seu criteri aquests actes buscaven “la subversió de l’ordre constitucional” i “posaven en perill l’essència del sistema democràtic”. També recordava que els CDR “enalteixen amb violència persones judicialment investigades pels delictes més greus que es poden donar en un estat social i democràtic de dret com la rebel·lió”.

Les primeres detencions no es van fer esperar. El 10 d’abril, Tamara Carrasco va ser detinguda i acusada de delictes de rebel·lió i terrorisme per suposadament coordinar el tall de carreteres i l’aixecament de peatges. La ciutadania va reaccionar amb concentracions de suport i l’etiqueta #JoSocCDR a les xarxes socials. El 30 de maig es va detenir Emanuel Donoso, un veí de Salt acusat dels talls a l’estació del TAV de Girona durant la vaga del 8-N. També van ser citades a declarar cinc persones de Ripoll i vuit de Lleida per les protestes per la detenció de Puigdemont.

Per la seva banda, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va demanar a la Guàrdia Civil un informe sobre aquests grups. En l’esmentat informe, de 140 pàgines i fet en base a informacions de premsa i piulades dels CDR, se n’explicava l’organització, se’ls descrivia com a “comitès cubans” i es concloïa que totes les accions es basaven en “la desobediència civil i la resistència”. En cap cas es parlava de violència, però sí que hi sortia una llista amb noms de “presumptes promotors de tallers de formació de l’organització En Peu de Pau”, en què hi havia diputats, periodistes, activistes i portaveus dels CDR. Es referien a tallers divulgats per les xarxes, en què es donen instruccions per mantenir una resistència pacífica i que es vinculen a l’ANC i Òmnium, segons l’informe. I s’apuntava a la creació d’una coordinació de tots els CDR de Catalunya. Els mitjans unionistes s’hi van afegir i no van trigar a qualificar els CDR de kale borroka catalana.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.